En primer lloc, crec que resulta especialment impactant l’enorme quantitat de desgràcies que li passen a la Mila, des del sofriment de la caminada del principi fins a la “trobada” amb l’Ànima del final. Però, si hi parem més atenció, ens adonem que no es tracta només d’un grup de problemes, sinó d’una concatenació d’esdeveniments que vénen propiciats per un fet bàsic: que la Mila, al morir el seu oncle, s’aferra el primer home que troba, en aquest cas en Matias. Això és sens dubte el desencadenant de tot el que ve després, però ve acompanyat d’un altre factor: la propensió de la Mila a prendre decisions precipitades per tal de solucionar alguns dels seus problemes. Així que, probablement, la primera lliçó de vida que he après a Solitud és que, quan es vol solucionar qualsevol situació, primer s’ha d’analitzar amb fredor, observar-la des de diferents punts de vista, no prendre la decisió que, des del nostre, sembla més encertada. D’aquesta manera, si la Mila hagués reflexionat abans de la festa de Sant Ponç, potser hauria constatat que l’ermita era massa petita i que amb tanta gent segur que hi hauria alguna baralla, i que eren massa pocs per mantenir l’ordre. Llavors hauria cobrat a la gent per avançat i no s’haurien vist immersos en la dèria pel joc d’en Matias.

Penso que una lliçó no menys interessant que transmet el llibre és que, amb l’ajuda d’altres persones (persones de confiança, s’entén) es poden superar les situacions més difícils. Em refereixo, òbviament, a l’ajuda que el pastor ofereix a la Mila quan l’ajuda a recuperar-se de la profunda depressió que li causa la solitud de l’ermita. Això em sembla molt rellevant perquè connecta sobretot amb el primer paràgraf. M’explicaré. Si amb l’ajuda d’altra gent podem superar les situacions més difícils, també podem prendre les decisions més difícils, ja que ens poden donar arguments que abans no havíem tingut en compte i, en general, enfoquen cada situació d’una manera diferent. Això pot ser, en la meva opinió, una gran ajuda.

Deixant això de banda, crec que una altra lliçó, potser la més irrellevant, que he après, és que, enmig de la naturalesa salvatge, s’ha d’estar preparat per a qualsevol cosa. Em refereixo que, vivint a dos quilòmetres de la casa més propera, queda clar que no es pot demanar ajut a ningú si apareix alguna urgència. Per tant, crec que el que la Mila hauria hagut de fer des del primer dia és obligar en Matias que tornés a casa abans que en marxés el pastor, perquè sempre hi haguessin almenys dues persones a casa. Això hauria evitat, probablement, que l’Ànima hi hagués pogut campar a voluntat cap al final de la història.