Passa la Mila la nit allà asseguda. Espera en Matias. Li havia promès que pujaria: “serà tardet”. Després dels esdeveniments de la vetlla, la frivolitat domèstica d’aquests mots té un so esfereïdor per al lector. Arriba en Matias, segurament pensant com enganyar-la. I amb una sobrietat tràgicament despullada, la dona li contà fil per randa tot quant li havia passat. Ella se’n va. Sense ell. I emprén sola la davallada.

Hem vist, doncs, com en el procés maduratiu de la Mila, hi ha hagut una ascensió, un isolament i un descens, tal com s’esdevé en la realitat.

En aquest darrer capítol, la nit passa indiferent als fets. Com en tota l’obra, com en la novel·la modernista en general, la naturalesa segueix el seu curs amb independència de les actituds i els interessos humans. I, si es creuen, se’ls endú.

Ja per acabar, recordem que Solitud aparegué en forma de novel·la a terminis a la revista “Joventut” del 19 de maig de 1904 al 20 d’abril de 1905. Tingué un èxit esclatant, amb les consegüents edicions successives fins a la del 1909. Això reforça la llargada homogènia dels diferents capítols i la sensació de “desconnexió” entre ells. Els capítols en la novel·la modernista recorden sovint els quadres escènics, i mantenen una certa independència. Són com petites parts completes d’un tot, que és la novel·la.

Espero que l’experiència us hagi fet aprendre alguna cosa de la naturalesa humana i de la força de la narrativa per exposar-la. Gràcies.