Per la festa major petita de Murons, la Mila baixa al poble. Sola i atabalada, s’arrecera sota sota els porxos per mirar les ballades. Les columnes quadrades fan olor d’albelló (claveguera) de les pixades de nens i gossos. Queda encaixonada entre els esquenes de la gent del davant i els que li passen per darrere, empenyent-la i trepitjant-li les faldilles. Marxa a comprar i es creua amb els músics, que van a prendre alguna cosa. El fiscorn la saluda amb picardia i ella s’anima.

En Matias la va a buscar i li diu que ja vindrà… tard. Prefereix passar la nit sola. I va pensant en aquell fiscorn tan simpàtic. Arriba de seguida a casa, recull els ous: tres dotzenes en una setmana! A cinc rals cada una… Baixa a tancar el pati un cop s’ha canviat, tot pensant que l’endemà farà cargols i… veu alguna cosa que es belluga. No és res.. Va cap amunt i, quan es tomba… Engega a córrer i no pot tancar la cuina. No tingueu por, li diu ell. Aneu-se’n de seguida! Però ell li llança als peus una moneda d’or… eh, que sí…?eh…? A l’Empordà no diuen oi. I li llança una segona moneda. Els ulls invisibles li guspiregen sota les celles. I va llançant més monedes. Les voleu totes? Surt esfereïda de la cuina cap a la gran sala fosca. Baixa corrents cap a la capella, la bèstia encalçant-la. Alguna cosa se li travessa i cau sentint que perd la vida. Just abans de perdre la consciència, té temps de sentir caure-li al damunt i enfonsar-se en ses carns la grapa peluda i l’alenada roent de la fera.

Quan es refà i s’aixeca, va al pati: la porta està esbatanada. Se sent encara el grill que sentí en arribar a la casa. Puja cap a la cuina: la llum daurada li recorda el color de l’or que li llançava l’assassí. L’or, se l’ha endut. Té les mans plenes de sang. A la cara hi té un esquinç que va del cap a la barra: devia caure contra el clau que sortia del marc d’un retaule. Li quedaria una bona marca per a tota la vida!

Surt de la casa: brillen les estrelles. Ja no té por: què li pot pasar de més gros. Agraeix el silenci i reflexiona sobre que el pecat més gros és estroncar una vida, fins i tot la d’un grill. Sempre s’ha preocupat pel que és pecat i pel que no ho és. I, ara, se li eixampla el pensament. Ara comprèn moltes coses que no entenia. Ha perdut la innocència. Com és que no havia vist que la mala besti li’n faria alguna? O sigui, com és que el seu coneixement de la vida humana era tan escàs: com és que no sabia llegir en el llibre de la vida. Ei: que ara la Mila parla com el pastor: l’autora ens vol dir que li fa encara companyia, que en recorda els consells, però també i sobretot que n’ha adquirit la saviesa. Com ell, pel camí del dolor. I recorda la frase del pastor: No temeu res mentre jo visqui. Tant ella com l’altre (no esmenta l’Ànima! No ho fa en tot el capítol fins que pensa en la mort del pastor) es van equivocar: el pastor no la volia com a dona. I no la volia, no per l’edat, sinó pel respecte que encara tenia a la seva muller. Ara comprenia que el pastor i la seva dona marxarien aparellats al través dels temps. Sent l’òliba que esquinça l’éter. Quedarà senyal en l’éter com en la seva galta? Torna a relacionar l’autora la vivència humana amb la realitat natural: quants n’hi devia haver de senyals que no es veien a tot arreu…!

Es queda asseguda i quieta com si fos perlàtica (paralítica). Només sent el mal que li fa el genoll on ha clavat el colze i… el botó de foc que li cremava les entranyes.

Sap ara que el pastor va ser empès per darrera: mai s’havia atrevit l’Ànima a mirar-lo de cara. I, ara, la mala bèstia seguiria lliure, fins que trobés un altre pastor i una altra ermitana… El seu nom, el tarannà del personatge, ens el presenten com una fera, com un ésser de la naturalesa. I recorda el prec que va fer a Sant Ponç bevent aigua del Bram: i tem estar embarassada de l’Ànima. Mai l’havia poguda veure, Sant Ponç. I recorda el pastor, que sempre deia que tot allò dels segles passats vivia. I, com ell, percep les figures fantasioses que habiten la muntanya. Les faules parlaven de la supervivència misteriosa de tot el que ha existit. Només eren faules? I la de l’esquella del Cimalt? La lluna mentrestant teixeix sospites de fil de plata sobre la gran mar de les munyanes blaves i verdes, una quietud de les grans solituds que els homes no han de contorbar amb ses ingrates quimere

fiscorn

La Mila se saluda amb un músic de cobla molt simpàtic que toca el fiscorn.