Dins l’ermita i al pati, hi han muntat taules llogades a un hostal de Murons. Les persones que no duien menjar per fer-se envaeixen la casa cridant, tocant-ho tot, sacsejant les tanques, fent les seves necessitats al corral, escopint a les basses, enfilant-se als ametllers per endur-se’n el fruit, tirant pedres als xais… Per fi, s’asseuen, es discuteixen, tot ho remenen, escriuen obscenitats a la paret amb ortografia zulú. Els joves escarneixen els capellans. Els pijos criden l’atenció, fan entrebancar les cambreres i les intenten pessigar. En Matias es barreja entre la gent, sobretot les dones, per vendre estampes i rosaris. Si no li’n compren, demana almoina i s’empassa els comentaris grollers sobre la seva dona. Sembla un gitano. Les criatures l’envolten i marranegen a les seves mares perquè no els donen el que volen.
La descripció del monumental desordre de l’àpat de l’aplec és d’aquelles que es recorden per sempre.
La primera cassola que apareix, massa tardana, aixeca un clam, però és pels capellans. Quan arriba el menjar, la gent tampoc no es calma. El dinar es va allargant. Crits, rialles estúpides, renecs, embafament de vi, mans que palpen a l’atzar…
Surten d’allà dins les dones, les famílies, els capellans. El pastor diu a la Mila que no entri a la sala. Els que dinen a fora tenen un posat més harmònic. Els de dins són els qui no tenen família, els ganduls, els solters. Entre els qui dinen a fora, passegen tot de marxants. Els avis compren caramels als néts. Els promesos, taronges a les estimades, i els demanen que els deixin xuclar allà on elles han mossegat. Els homes fan la migdiada. Les dones, a prop, bressolen els nadons. Les filles solteres miren els pares. I les parelles es busquen.
I comencen les sardanes. De cop, a l’altre extrem d’on hi la parella de la guàrdia civil comença a haver-hi garrotades. I un ganivet. I un tret.
La gent no deixa passar els civils. Intenten separar els qui es barallen. Però tothom s’atura i comença a insultar-los. Ells s’encaren l’arma. La multitud s’uneix contra els guàrdies. La gent d’ordre fuig. I tot prové d’una discussió sobre el ball!
Hi ha detinguts i els civils se’ls enduen, seguits d’un centenar d’homes. Només una pobra velleta ha quedat ferida (i com!) i encara dóna gràcies al sant.
I ara, quan ja no queda ningú, encenen totes les closques de cargol clavades al frontis de la capella i que han omplert d’oli.