I arribem al maig, el mes de Sant Ponç. La muntanya sembla jove. I, com la muntanya, la Mila es rejoveneix i torna més bella: no és per tant una joveneta. Diem sovint que la novel·la modernista relaciona la força de la naturalesa amb l’estat de l’ésser humà que hi habita. En voleu un exemple més clar? La seva emotivitat s’exalta, té una llum interior. I els altres la hi perceben. El pastor li diu que és la dona més atractiva que ha vist mai: miracle de Sant Ponç. L’Arnau no la coneix i la segueix amb la mirada.
Havent dinat un dia, s’adorm esplendorosa sota un ametller. La desperta la mirada impúdica de l’Ànima (tenen molta força les mirades! Ho podeu veure comentat al pròleg del llibre). Té en el seu interior un reacció fruit de la força de la natura més que de la raó humana: sent alhora una onada de desig feliç i de vergonya poruga. Aquelles sensacions internes que la vida civilitzada ens ensenya a reprimir.
Pensa si hauria de confessar el que aquells dies li passa pel cap al senyor rector. No, al rector no! Al pastor! Ai, si en Matias se la mirés com els altres. Però en ell regna la pau, la pau de la bèstia, de la bèstia sense zel, sense desig. Això fa indigna i miserable la vida de la Mila.
I llegim una descripció ferotgement única del que és el desig femení, les arts que cal utilitzar per satisfer-lo i el dolor immens que causa el seu fracàs, en aquest cas, la indiferència del seu home.
La Mila es dol de la seva claredat de seny. El seu pes interior és més feixuc que els feixos que carreguen les pageses cap a Ridorta. I encara no troba la vida d’elles prou morta. Voldria ser planta, muntanya. Veiem doncs com el personatge s’ha integrat ja en el nou paisatge.
La Mila s’agrada d’un xaiet. Dels gatets abandonats d’una gata que l’Ànima va estripar per divertir-se. Mala-sang, diu el pagès, pobres gatets, moriran de gana: val més d’un bon cop de roc… que no pateixin!
Quan els gatets es fan grans, torna a tenir necessitat d’estimar, de donar-se. Un dia, tan fort és el seu desig maternal, es menja a petons en Baldiret. Ell no sap si no se l’estima més que el pastor.