Un títol revelador. Tot està a punt, a l’ermita. Fins hi ha plantes de flor, ja que, gràcies al pastor, la jove del mas de Sant Ponç li ha donat plantes amb terra i arrel. Les hi prepara son fill Arnau. Un xicot ben plantat. Té 22 anys, perquè en fa dos que ha quintat. Es casarà amb una noia així que ella en faci 20. Mirant-se’l, pensa la Mila quins rebrots tan sans sortiran d’una tal planta humana. Entre d’altres coses, sabem que ella és més gran. Jo sempre li he fet almenys uns 25 anys, uns 15 menys que el pastor. Entre d’altres raons, una noia més jove no es casaria amb un home com en Matias.

La Mila fa amistat amb els de la casa, els fa petits encàrrecs del poble: que si una mica de safrà, que si unes sangoneres… La Marieta, la jove de la casa, està un pèl marcida per la vida de pagès i després de les vuit criatures… La Mila li demana que li deixi en Baldiret, el menut. Ell, que és el preferit, i que ara ha de començar a anar a estudi… Vinga va, fins que estigueu feta a l’ermita!

Peculiar manera de l’autora de dir que no mantenen relacions la Mila i en Matias: Eh, desperta, Matias, gandul, tindrem un nen! I quan li ho ha explicat, diu ell, ah! Déu sap el que em pensava.

Ella queda malhumorada i ho nota quan s’altera en veure l’endemà el seu home content amb tots els estris d’anar a demanar caritat i escapularis i rosaris per vendre.

Aprenem que no s’hi havia dedicat abans, que és novençà en l’ofici. L’Ànima li ha dit que això dóna tant! De l’escridassada de la Mila sabem que ella es va vendre una caseta a la seva terra que devia haver heretat. Fa tot just un dia que en Matias ha parlat amb l’Ànima, i li fa il·lusió sortir a captar. Veiem també que ell tem els esclats de la Mila, que seran comptats, perquè sap que és mansa i resignada. Era covard davant d’aquest esclats, perquè és un home feble. Però sap que després tot passarà.

El pastor, veient-la encara emprenyada dos dies més tard, proposa de fer una cargolada a l’ermitana. Ell farà l’allioli, que si no els cargols valen menys que una escopinada de penjat. Res no prepara en Matias.

En fi, veiem com es preparen els autèntics cargols a la brutesca. Els posen sobre una esplanada un darrere l’altre en forma d’espiral. Quan els han calat foc, el nen salta per sobre. Els bufen. Els cargols han quedat soldats entre si. El pastor estrafà el so de la campana que crida a dinar al refetor. Abans de començar diu que deixin que el petit agafi el bover més gros del mig, que se l’ha ben guanyat. Diu el pastor que deu haver dit molts renecs abans de morir-se. Vol penjar-ne la closca al coll del marrà del ramat.

Diu també el pastor del cargols que els ha sentat bé el dejuni a la cargolera, perquè no són tan amargs com un brot de donzell.

Apareix l’Ànima i s’afegeix al grup, convidat per en Matias. Té un riure ben característic. I ensuma com un animal. I s’asseu sobre els talons, en una actitud que podem veure sovint en països del tercer món. I es menja els cargols sencers i escup la closca. A la Mila, se li regira l’estómac. I quan li veu les mans!

S’han deixat de portar l’escudella! El pastor diu que no cal. L’Ànima llança una llambregada al pastor. Demana aleshores un cargol per a la seva fura, que porta en una bossa de xarxa penjada al pit amb un cordill.

La Mila es demana de què coneix aquest home. L’Ànima convida en Matias i en Baldiret a caçar aquella tarda. Quan se’n van, el pastor adverteix la Mila que no se’n refiï. Li explica quin és l’origen d’aquest home i de la seva enemistat. És un gandul. És l’única cosa que li fa tenir l’ull viu (estar alerta). De fet, sospita que una vegada li va disparar. L’Ànima ho coneix tot, sap fer veus i en porta sempre una al magí (cap). I diu, li heu vist les potes de bogiot (mico)? Sembla més una bèstia que una persona. I la Mila diu: ja sé qui em recorda! La gossa del meu oncle! La Mila, em temo, era òrfena.

sangonera         donzell