Dèiem a la presentació que la pujada del pla allunyava la Mila i en Matias de la llum. I aquest segon capítol es titula La fosca…

Han arribat a l’ermita de Sant Ponç, on viuran com a ermitans. A dins, hi ha algú que els espera: el pastor. Borden els gossos i el tornaveu, l’eco, respon de tot arreu: són les Llufes, dona, diu en Matias rient tranquil. Ella està aterrida.

En Gaietà, el pastor, els rep amb desconfiança. La paret del recinte té per sobre claus i vidres trencats per evitar que la gent s’hi enfili. Fins que en Matias no llança la bossa de tabac a l’altre cantó, el pastor no s’atreveix a obrir. En Gaietà porta una falç grossa a la mà. Es troben en un pati envoltat d’altes parets. Al fons, la casa.

De seguida ens adonem que en Gaietà parla d’una manera peculiar. Caterina Albert volgué crear un llenguatge específic per al seu personatge. La base és un rossellonès totalment ieista. Ella hi afegeix força localismes. A més estrafà el parlar de muntanya i, si cal, s’inventa alguna paraula. Resulta complicat entendre en Gaietà, però el personatge ens captivarà amb les seves rondalles i el seu seny. Molts dels mots que no entenem són més clars si canviem una i per una ll o tenim en compte que utilitza diminutius poc freqüents.

Fixeu-vos que anomenen a en Matias ermità, o sigui, el qui s’encarrega de l’ermita.

Quan els diu que els ha fet sopar, en Gaietà diu que són uns fumuts cocs, o sigui cuiners. La Mila se’n queda prendada. Li fa uns quaranta anys.

Entren a la cuina. A la Mila, tot li sembla fosc. L’aigüera, llefiscosa. El pastor, que s’ofereix a ensenyar-li la casa, li coneix que té por i li assegura que la’n guarirà. En Matias no els acompanya.

Veient l’abandó de la casa, la Mila sent esgarrifances. La finestra de la seva habitació no té vidre. Entra un aire gelat que el pastor diu que és l’alè pudent del Roquís. El pastor li diu que cabran bé tots dos a la casa, i també si en vénen més (tenen fills). Abans hi vivien famílies nombroses i tothom tenia el seu foranic (foradet) per jeure.

Senten un llampec sonor: és la xibeca (òliba) del campanar de l’ermita. Diu que no és de crènyere (del francès craindre, témer).

En Matias els ve a buscar perquè té gana, però ells no li fan cas i van a veure la capella del sant, on el fred i la humitat recorden els d’una tomba. L’altar, il·luminat pel llum de ferro del pastor, sembla que es bellugui. Les figures tenen rascades, les flors de paper estan descolorides. La figura del sant fa una impressió desagradosa a la Mila, que no té esma d’acabar-li un parenostre. De les parets, pengen exvots de cera, crosses, cabelleres… tot ranci i descolorit.

Passen a la sagristia i a una altra peça, també plena de pols, desferres i teranyines. Els lladrucs del gos d’en Gaietà espanten la Mila. El gos gruny fins que el pastor l’amenaça. Entren al corral, on fa un fort tuf de xai. Travessen entre el bestiar seguits pel gos, trepitjant cosetes toves. Ella es va aixecat les faldilles com pot. Surten a fora i pugen les escales. El pastor li diu que ell sol dormir amb el bestiar.

Entren a sopar. La sopa de pastor és excel·lent i ella s’emociona. Després, arròs amb bacallà. Està més que covat, però el troben bo. En aquest fragment, el pastor diu que li ha esbullat la nit de dormir pensar què els donaria per rosegar, tant que l’ha atrapat l’alba. Diu que ha deixat el petit que ronxés i ha anat a veure la seva mare perquè l’aconsellés.

El pastor li ofereix caliu familiar.

Van a dormir i la Mila té un malson en què el sant li llança boletes de galzeran al cap, que li passen a través de la closca i que li surten per un trau a la cella, que realment s’havia fet en el camí de pujada. El pastor la rescata en somnis.

galzeran                     St. Ponç