Ja al primer paràgraf se’ns mostra la Mila malhumorada: el seu marit li havia dit que d’on els havia deixat l’ordinari (el cotxe de cavalls) fins al poble següent hi havia mitja horeta i no albiren el poble fins al cap de de cinc quartassos d’hora. Un quart després, han trobat un carro que accepta acompanyar-los a canvi de conversa. Ella és bona caminadora (no tocava un altre remei, en aquella època), però està fadigada. [com veieu, vaig posant-hi paraules del text]

Hem d’entendre que en Matias ha baixat de la muntanya a la plana a buscar dona i s’ha casat amb la Mila. Ara, la porta a casa per les úniques carreteres que hi havia: les de terra.

La Mila prové d’un zona més seca i pobra, on no hi ha ni braços ni adob i se sorprèn de la riquesa dels horts que envolten Ridorta. A casa seva, les vaques hi ensenyaven el costellam i els ossos de les anques eren tan punxeguts que semblava que els havien de foradar la pell. Aquí a Ridorta, hi havia una munió de dones que feinejaven. Creu, doncs, que l’ermita no pot ser tan trista com li han dit i que des d’allà podrà veure la gran plana rica. I que podria arribar a tenir el seu hortet. Les seves il·lusions se’n tornen endintre quan, des de la part posterior del carro, es tomba cap a les dues esquenes que li ofereixen el carreter i el seu marit. Mirant-se el seu marit per darrere, s’adona de com s’ha engreixat i de com el clatell li sobresurt de la camisa com si fos de marbre.

Just salten del carro, on ella s’havia adormit, que parlen de la feina d’ell: ermità. A la Mila li sembla un ofici de vell o de xacrós. En Matias, passa el bastó que duia per dins el mocador on porta les seves coses, ella es posa el seu farcell sota el braç, i cap amunt! El camí, més aviat sembla una arruga de la muntanya, per on es devien escórrer els aiguats a l’hivern. El terra és ple de còdols. Del camí, en diuen el Canal de Trencacames. Les romegueres se li enganxen a les faldilles.

Ella es va aturant cada cinquanta passes, rebentada. I ell li diu que tot just comencen!! La Mila comença a sentir desconfiança cap a en Matias. De fet, ja l’havien avisada. Ara, ella sent un clau al cor.

El camí els encaixona i no veuen més que el cel. Després d’haver begut amb un pagès, el camí fa un colze i veu que encara puja més. La Mila està masegada. A sobre, porta les botines del casament, el seu millor calçat, que no ha pensat a canviar-se perquè no sabia que el camí seria així. Des del punt on descansen, en Matias li anuncia que no tornarà a veure la plana. Tornen a caminar i ara hi ha uns graons altíssims. Som a la primavera.

Ell li diu que són a prop. Ella no se’l creu. Aviat veuen la zona on han d’anar. Els noms dels llocs que li indica en Matias tenen un ressò desgradable: el Barranc, el Bram. Abans li havia parlat del Barranc negre. Ella se’l mira mentre fuma i s’entendreix. Però aviat sent una forta esgarrifança. En les mans d’aquest home ha posat el seu destí.

De cop, senten la fressa d’una bèstia gegantina: és l’aigua del Bram que baixa pel Torrent de Malasang, diu ell. Comencen a entrar en la regió de les ombres fredes. Troben davant seu un mar de muntanyes immenses i silencioses cobertes d’una boira negra. Quina solitud!, mormola ella aterrida.