Aquest projecte de camp consta de tres fases. Primer cal triar un lloc públic a mode de paisatge social per a documentar-lo sobre el terreny tot combinant l’enfocament visual amb la presa de notes, amb la finalitat de comunicar i representar comportaments i gestos particulars. La segona fase té un caràcter tècnic a fi de familiaritzar-se amb el protocol fotogràfic: càmera, enquadrament i flaix, per a obtenir la qualitat de les imatges desitjada. Finalment, es realitza l’observació sociològica acudint a l’escenari triat equipats amb el quadern de notes, l’enregistradora de veu i la càmera per a obtenir cinc fotografies: pla general del mercat, pla conjunt del carrer, pla sencer de la parada, primer pla de la treballadora i pla detall. Per últim, la investigació social combina les fotografies amb la crònica periodística i els extractes de les conversacions.
El mercat és el lloc de trobada on uns individus ofereixen uns productes i uns serveis a uns altres individus. Encara actualment l’entenem com un lloc físic i palpable on els agents implicats es reuneixen per efectuar un intercanvi comercial.
Lleida i el seu mercat sempre han estat un centre poblacional de primer ordre a
Catalunya per molts aspectes, especialment pels intercanvis de matèries primeres agràries i ramaderes. Es pot dir que el mercat ha pogut abastar als seus habitants dels productes necessaris per poder desenvolupar la seva vida quotidiana sense gaires dificultats. 
Lleida té permís d’un mercat des de l’edat mitjana. Desprès de la reconquesta de la ciutat el 1149, Alfons I el Cast va concedir el privilegi d’un mercat setmanal pels dijous amb uns límits perfectament marcats. El mercat ha estat ubicat en diferents indrets de la ciutat, i actualment es troba al costat del Camp d’Esports.
El 10 de març, el grup de sociologia de 2n batxillerat hem anat de visita al mercat per conèixer-ne l’ambient de treball i alguns dels seus protagonistes, i dur a terme un projecte de sociologia visual. Molts de nosaltres ja coneixíem el mercat i ja hi havíem estat i de camí parlàvem del mercat i de les entrevistes que faríem. 
Al arribar estava contenta, cansada i nerviosa. Teníem poc temps per fer les entrevistes i el mercat encara no estava muntat del tot. Dues companyes i jo ens vam separar del grup i vam voltar pel mercat buscant gent que s’ajustés al perfil que buscàvem per fer les entrevistes.
Vam trobar força gent coneguda però no sabíem a qui entrevistar. Un noi que tontejava amb nosaltres em va fer fer-li la entrevista i li vaig fer. Tot i estar tirant-nos la canya tota la estona, era un noi molt graciós i simpàtic. La seva història em va semblar interessant.
Al mercat em sentia observada però còmoda, la gent era molt amable i chisposa. Tot i que alguns acudits no tenien sentit, vaig riure molt. Al conèixer algunes històries i estar 
tan aviat al mercat, les meves perspectives i impressions van canviar a bé. Els i les paradistes eren molt simpàtiques i ens van tractar molt bé. Desprenien molta alegria i il·lusió.
Per concloure, dir que ha sigut una molt bona i divertida experiència encara que sigués molt curta i no donés temps a fer quasi res, em va agradar molt anar i passar una estona amb els meus companys i companyes fent l’estudi sobre el mercat.
Míriam Hor
El mercat es defineix com el lloc de trobada on els venedors ofereixen productes i serveis als compradors. 
El mercat lleidatà ha pogut abastar als seus habitants dels productes necessaris per a la seva vida quotidiana sense dificultats. En les societats primitives els mercats es realitzaven en un dia i lloc determinats. El mercat de Lleida és al Camp d’Esports, al creuament del carrer Doctor Fleming amb i l’avinguda Onze de Setembre, es celebra tots els dijous de 9 a 14 hores i s’hi pot accedir amb autobús urbà. Hi ha un total de 182 parades i l’activitat principal és la venda de productes tèxtils i calçat. L’any 2006 s’hi va incorporar una zona de venda de fruita i verdura amb 25 parades.
Mitjançant un nou projecte de Sociologia he dut a terme una activitat d’investigació dins del mercat, plantejant-me una sèrie de preguntes per a entrevistar a un dels paradistes de productes tèxtils. L’entrevistat sempre
s’ha dedicat a treballar de paradista al mercat ja que els seus pares s’hi dedicaven i ell des de ben petit ajudava en el negoci familiar, per això va decidir seguir amb aquest ofici perquè li agradava i no es veu treballant en una botiga i deixant el mercat. Per a ell un dels avantatges de ser paradista és que disposa d’un horari raonable, s’aixeca a les 7 del matí i arriba a casa a les 3 de la tarda. 
Els seus productes són comprats a diferents ciutats com Barcelona, Burgos o Madrid, i afirma que no utilitza cap tipus d’estratègia de venda però sí que afirma tenir una molt bona atenció al client. Depèn de les estacions de l’any ven més o menys: durant l’hivern ven molt més que a l’estiu ja que l’hivern dura més i el producte és més car, en canvi a l’estiu és el contrari. Majoritàriament, tendeix a comprar en la seva parada gent més gran, perquè el producte que ofereix normalment a la gent més jove no li interessa, ja que la vestimenta no és la mateixa d’una persona més gran que la d’una persona més jove. Gràcies al seu temps i a les seves respostes he pogut investigar sobre la seva vida al mercat.
Laia Teixiné
El passat dijous, en una activitat organitzada per l’assignatura de Sociologia, vam visitar el mercat del Camp d’Esports amb la intenció d’entrevistar-hi a un treballador i fer-ne un reportatge fotogràfic.
Jo vaig entrevistar a Joan Martos. Ell porta dedicant-se al món dels mercats des de fa 35 anys. A la seva parada ofereix, majoritàriament, roba esportiva i pantalons d’home. Aquests productes tenen un preu totalment assequible, cosa de la qual n’és conscient ja que afirma que tants anys dedicant-se a aquest negoci l’ha fet conèixer els clients.
Joan Martos no sols treballa al mercat dels dijous que es duu a terme al Camp d’Esports, sinó que cada dia va a un poble diferent. Ell es dedica totalment a això. M’explica que la seva rutina de treball un dia normal consisteix en aixecar-se d’hora i estar a les 7 al mercat. A les 15 h recull i torna a casa, per tant té tota la tarda lliure.
Joan Martos afirma que no utilitza cap mitjà per a promocionar el seu negoci o fer-ne publicitat. A més, és ell mateix qui porta els comptes de les vendes que realitza cada dia. Sap a qui l’hi ha de comprar cada cosa i m’explica que els proveïdors als quals els compra són majoritàriament de la nostra ciutat, encara que n’hi ha també de fora.
Júlia Rius
Al mercat des dijous hi treballen moltes persones, una d’elles és la Susana, una dona de 50 anys. El mercat ha sigut el seu lloc des dels 14 anys, i la parada la 
heretada dels seus pares, que ja no hi són. Després d’ella aquesta tradició de generació en generació s’acabarà, ja que no té fills.
Ha sigut feliç durant la seva infància i adolescència, i ha viscut a les casetes amb els seus pares i el seu germà gran. Desprès de la mort dels pares va decidir agafar una hipoteca per a que el seu germà, que té una discapacitat psíquica, tingués una qualitat de vida millor. Desgraciadament, als 6 mesos d’haver agafat el pis, el seu germà se’n va anar: “muy desgraciada mi vida”. Tot i així és una dona molt alegre i diu “bon dia“ a tothom qui passa davant de la seua parada.
Susana té molt clar que si hagués tingut fills no li agradaria que treballessin al mercat: “cuando te haces mayor es muy cansado”. Al començament treballar 
al mercat és divertit i és una manera de treure’s la vergonya, però quan una és gran és molt cansat.
La crisi també afecta al mercat: “llevo 2 o 3 años poniendo de mi bolsillo”. Susana afirma que treballant al mercat és difícil arribar a final de mes, ja que s’ha de pagar l’assegurança, l’ajuntament, un gestor, la furgoneta, etc. “Hay muchos pagos para tan pocas vendas”, així ho afirma ella.
Si els diners no fossin problema i pogués fer el que li agrada, ella ajudaria a altres persones que ho necessiten: “da mucha satisfacción y te rehace como persona”. 
Parlant de la roba, ella es dedica a la roba d’home: “te hablo con el corazón en la mano”. Abans comprava la roba a fabricants d’Igualada i de Barcelona, però avui en dia és molt difícil, no s’arriba i ha de comprar als “xinos“.
Sheila Medina
Abans el mercat de roba es feia els dijous a diferents carrers de la Mariola, però l’any 1998 es va fer el trasllat al nou mercat del Camp d’Esports. Les parades es poden traspassar als familiars de primer grau, per tant, els titulars poden anar canviant, a més, van entrant noves parades ja que sempre hi ha baixes, ja sigui per jubilacions, expedients d’incompliment, etc. Igualment pel que fa als metres de la parada: les parades poden ampliar-los o disminuir-los en funció de les seves necessitats. El màxim són 12 metres i el mínim 6 metres. Actualment a Lleida es 
celebren els següents mercats: Camp d’Esports (dijous), Barris Nord (dissabtes), l’Hort a Taula (primer diumenge de cada mes) i Mercat d’Antiguitats i Col·leccionisme de la Rambla Ferran (diumenges). Els mercats ambulants els gestiona directament la Paeria, en concret la Regidoria de Promoció de la ciutat, des de l’àrea de mercats.
La primera entrevista realitzada ha estat sobre les 9 h, l’entrevistat un noi marroquí de 16 anys, el Moha. Els nervis recorren tot el meu cos, de cap a peus, i alhora la vergonya també està present. Però tot això ha canviat quan per fi m’he decidit, desprès de fer una volta per tot el mercat i pensar a qui podia entrevistar, m’he atansat al que sembla de menys edat d’entre totes les parades i seguidament li he explicat el que estic fent. En el moment en què he arribat feia poc que havia començar a muntar la parada, però en pocs minuts ja la tenia quasi tota muntada, es veu que té experiència. M’he apropat a la que sembla la propietària de la paradeta, que ha acceptat que li fes un seguit de preguntes al noi. He notat que la senyora no perd cap detall ni del que pregunto ni del que contesta el noi, com si volgués controlar el que es diu i evitar que parli més del compte o que es tracti algun tema que li sigui desfavorable. Finalment, quan ja m’he alliberat dels nervis i he acabat l’entrevista, li he demanat al noi si em deixa fer-li unes fotos, ell com en tot moment ha mostrat disposició i no ha posat cap inconvenient, en aquest moment la jefa ha dit que de fotos res, que ni al noi, ni a la parada ni a res, que ells normalment tenen a un altre noi de 18 anys, i que ell tan sols ha anat avui perquè l’altre no podia. Cosa que m’ha semblat una al·legació un poc rara i una excusa barata.
Al no poder fer fotos al primer entrevistat he buscat una altra persona jove, i a 2/4 de 9 he trobat a la Zaira, una noia de 20 anys que està muntant la parada familiar. 
En aquests moments ja ha estat com si ho fes habitualment. Primer he parlat una mica amb ella per explicar-li tot, desprès he començat amb l’entrevista i li he fet unes quantes fotos, cosa que a ella, pel que m’ha semblat, li ha fet molta gràcia i li 
ha agradat. Un cop capturades les fotos he tornat amb la resta del grup, que fa uns minuts que ens estan esperant al punt de trobada per tornar a l’institut.
Comparació de les dues entrevistes:
Pel que fa la primera entrevista m’ha semblat molt més interessant, ja que es tracta d’un noi un any menor que jo que està treballant per poder ajudar als seus pares. Ell porta tres mesos en l’àmbit dels mercats, però normalment tan sols treballa els caps de setmana, ja que ho compagina amb els estudis. Actualment està cursant quart d’ESO perquè ha repetit un curs, però en un futur li agradaria estudiar electromecànica. El que ha fet per treballar allà és anar a les paradetes i preguntar si algú necessita ajuda fins que ha trobat una parada en que sí. Cal dir, però, que no sempre està a una parada fixa, excepte els dissabtes. La sensació que m’ha donat ha estat la d’una persona oberta, simpàtica, propera, amigable i sobretot molt madura per tenir solament 16 anys, o almenys això deixa entreveure amb les seves paraules, com ara quan em va dir que «si ja estàs acostumat a llevar-te a les set del matí per anar a l’institut a diari, no costa gens fer-ho el cap de setmana». També m’agradaria remarcar una frase que ell va dir als seus pares : «voy a trabajar, así me gano mi dinerito y no hace falta que me lo des tú». Es nota que és treballador, ja que en cap moment de l’entrevista ha deixat de preparar la parada, sinó que fa les dos coses a la vegada, mentre que la dona i l’home que són els propietaris estan de braços creuats.
Pel que fa a la segona entrevista, no m’ha impactat tant com la primera, ja que és una història més usual. Es tracta d’una parada tèxtil, quan he arribat l’estaven començant a muntar també, però quan he marxat encara estava sense acabar. Al seu favor cal remarcar que és una parada més gran i, per tant, amb més material. L’actitud que he intuït és la d’una noia tímida a l’hora de parlar, però no per fer-se fotos. També em va semblar força simpàtica i una noia tradicional. La Zaira és
d’ètnia gitana i té aquest treball assumit des de petita ja que, com ha dit, està acostumada a veure-ho i des de ben petita ja sabia que es dedicaria a això. Tot i que a ella li agradaria muntar la seva pròpia botiga de roba, perquè que li agrada el món de la moda. Pel que fa els estudis ha estudiat fins a primària.
Melani Campos
El mercat setmanal és un lloc on la gent compra i ven productes però el mercat de Lleida és molt més que això.
Avui els alumnes de 2n Batxillerat hem realitzat un treball sociològic del nostre mercat dels dijous, el Mercat del Camp d’Esports. Es diu així a causa de la ubicació on està: al pàrquing del camp de l‘equip de la nostra ciutat. Peró no sempre ha sigut així, aquest mercat ha viscut moltes històries i entre elles les històries dels seus treballadors. El nostre objectiu és extreure la màxima informació del mercat, de les parades i dels treballadors del mercat.
El senyor Manel, un home de 53 anys, va ser la meva elecció. Des del primer moment es va mostrar obert i simpàtic, de tal manera que em va facilitar el treball. Ell és un home que ven calçotets i, desgraciadament, el negoci no va gaire bé, però és un home fort que mai no perd l‘esperança. Va escollir aquesta professió quan els seus pares que tenien una botiga van decidir que el mercat era més atractiu, podien guanyar més diners i van obrir-hi una paradeta. El Manel treballava amb ells i pensa que és un treball molt dur però com li agrada molt el que fa va decidir continuar i ara ja porta 37 anys. 
És un mercat que li agrada força per la seva ubicació, per aquesta raó em va respondre que no canviaria la ubicació i que «no milloraria res» quan li vaig preguntar sobre què pensava del mercat. Per a ell el millor del mercat és el tracte amb la gent, el fa sentir-se útil i pot guanyar diners, i el pitjor és que «la gent cada vegada ve menys a comprar al mercat i prefereixen més els centres comercials».
Quan li vaig preguntar de quina manera el mercat beneficia al poble des d‘un punt de vista sociològic va destacar-ne la competitivitat: ell ofereix una marca a un preu més econòmic que a la botiga.
Peró, com he dit abans, també és un treball molt dur. Quan li vaig preguntar què era el més dur del mercat va respondre que a l’hivern ho passen malament perquè passen fred i com tenen que muntar la paradeta és fa molt pesat.
Desprès li vaig preguntar què faria per millorar el Mercat del Camp d’Esports i va respondre el següent: «més varietat de productes, hi ha moltes parades que venen el mateix». I amb aquesta pregunta vaig acabar de fer la meva entrevista, va ser un entrevista molt ràpida però clara, em vaig adonar que ser paradista és molt més dur del que sembla i que no sol és vendre perquè hi ha un gran sacrifici. També he pogut veure que el nostre mercat està força ben muntat encara que es poden millor algunes coses.
El que em va impactar més va ser que la gent està perdent el costum d‘anar al mercat i això pot fer que en un futur els mercats ambulants desapareguin.
Moha Bah
A Lleida, com a tot arreu del món, existeixen un conjunt de mercats locals situats en un territori simbòlic per a la ciutadania. Se’n pot destacar el clàssic mercat de Barris Nord (actual pavelló de l’equip de bàsquet Força Lleida ), el mercat de Torrefarrera (poble proper a Lleida) dels diumenges i, per descomptat, el mercat dels dijous situat al pàrquing del Camp d’Esports (actual estadi de futbol del Club Lleida Esportiu).
Dins d’aquest darrer mercat s’hi troben parades de roba, de fruita, de verdures… I, és clar, no pot faltar-hi el cafè. Com a estudiant de Sociologia em va semblar interessant realitzar la recerca en una parada on es ven un producte “tan universal com el cafè”, cosa que afirma l’humil propietari de la parada, ja que durant la conversa em va assegurar que el cafè es la segona beguda mes consumida al món, empatada amb la coca-cola i situada després de l’aigua.
El paradista, el qual va acceptar amb molta amabilitat realitzar l’entrevista, portatreballant en el mercat dels dijous aproximadament dos anys. Cada dijous surt de casa a les 7 i es dirigeix amb la seva rulot (de la qual en voldria destacar l’elegància amb un color beix la mar d’atractiu) cap al mercat on acaba la jornada 
laboral a les 14 h. Em diu que té relació amb els altres treballadors del mercat, i que a més és molt bona, ja que a l’haver-hi només una única parada de cafès no hi ha competència entre treballadors, cosa que beneficia la relació amb els altres paradistes com diu: ”mi relación con toda la gente del mercado es genial, la gente muy entregada a mi y yo a ellos así que hay buen feeling, no tengo ningún problema con nadie… ”. També m’aclarí que no té cap tipus de conflicte amb cap treballador de 
cap altre mercat i aprofitant això m’explica que ell actualment està treballant també al mercat dels diumenges a Torrefarrera on segueix el mateix rigorós horari laboral que els dijous i que està esperant que li atorguin una parada per el mercat de Barris Nord, la qual cosa em fa dir-li que tan de bo així sigui i que com més aviat millor. Cal destacar també, que em diu que no té cap mercat preferent, cosa que en aquell moment em sorprèn perquè pensava que podia haver un tracte diferent amb els clients o alguna cosa per l’estil, però al moment ell em diu amb un toc de broma: ”lo más importante de un mercado es que los clientes vengan y compren, por eso no tengo ningún mercado preferente”. Ben mirat té tota la raó.
Un cop finalitzada l’entrevista li agraeixo que hagi accedit a fer-la i li comento com m’agrada la rulot, ell es posa a riure i m’explica una anècdota d’una fira situada a Agramunt on hi ha un carrer ple de rulots com la seva i inclús de millors. La conversa va durar aproximadament uns 15 minuts i, poc a poc, els nervis inicials que tenia van anar desapareixent.
Pau Roqué
Lucero Fuentes