M’afegeixo al debat “Reflexions sobre els canvis en les metodologies. Innovació a la pràctica docent” i hi intentaré posar el meu granet d’arena. Trobo molt interessant el primer apunt que ens aporta el Marià per tal de desencadenar aquest debat així com les intervencions que s’han anat fent: es demostra que som un grup heterogeni, dins el camp de l’educació, i que, lògicament, aportem visions diferents. De ben segur que tot plegat ens pot enriquir en l’objectiu d’aquest seminari.
Atenent, per tant, a les qüestions plantejades pel Marià, i ben apuntades pel Lluís, innovar és introduir elements nous a un procés, a dins del procés. No és renovació, no és desfer-lo i tornar a començar, és afegir o modificar alguna part d’un procés, en aquest cas, l’educatiu per tal de fer-lo millor. Per tant, si el que preteníem era fer millor un procés, calia conèixer-lo bé. No es pot pretendre innovar si no coneixes bé prèviament allò que pretens millorar. Aquesta qüestió, és sens dubte, carregada de força ideològica.
El Joaquim també ha introduït el tema sobre si la societat ha de canviar l’escola o bé l’escola ha de canviar la societat. En la meva opinió, hi ha, com a mínim, dues possibles vies d’innovació: les innovacions que es produeixen de dalt a baix i les que vénen de baix a dalt. En el primer cas, entenem que es tracta de les reformes propulsades pels sistemes de govern, clarament marcades de càrrega ideològica: està clar que l’educació és una eina per canviar la societat i que en funció de l’anàlisi que se’n faci d’aquesta es pot pretendre de conduir cap a un sentit o bé un altre. Ens trobem, doncs, en el debat entre teoria i pràctica. Les innovacions que procedeixen de la pràctica són a costa de treballar en el dia a dia a les aules. Per mi, en aquests moments, us he de dir que les trobo molt més enriquidores, vives i carregades de realisme que les innovacions propulsades des de les capes governants, a molts cops manipuladores i, en l’actualitat política que estem vivint ens trobem en situacions canviants com a mínim cada quatre anys.
Crec que totes les persones que treballem en educació som innovadors de mena i ho som per força i per vocació. Malgrat que es titlli el professorat d’immobilista, considero que avui en dia tot professional que es troba en el camp de l’educació pot decidir les seves programacions o plans de treball, més ben dit, consensuar-lo amb les persones amb qui treballa. Coincidint amb l’Artur, que molt encertadament distingia innovació d’actualització, l’actualització l’entenc més en el sentit de la formació teòrica o pràctica del professorat o dels agents que treballem en l’educació i que aquestes poden portar a dur a terme innovacions educatives. Una innovació és doncs tot aquell canvi petit o gran que ens comporta una millora en la pràctica educativa. Un segon nivell serà el de poder conceptualitzar aquesta innovació de tal manera que pugui arribar a ser exportable a d’altres contextos on s’ha aplicat. És a dir, l’experiència de l’IES Gabriel i Ferrater de Reus, que ens explicava el Jordi, és clarament una experiència innovadora, que no necessàriament inclou mitjans tècnics de darrera generació però que, degut al context en què es duu a terme m’atreviria a dir que no és exportable a la resta d’IES de la mateixa ciutat de Reus els quals podrien estar aplicant d’altres experiències innovadores úniques.
Per acabar, voldria incidir en aquesta darrera idea en què a tots els centres educatius s’està fent innovació en tant en quant s’introdueixen millores en els processos d’ensenyament-aprenentatge, algunes són exportables, la majoria no, però, en qualsevol cas és bo fer-ne difusió de tot allò que s’està duent a terme no per replicar-ho sinó per adaptar-ho a d’altres centres i així, a la vegada permetre d’introduir més innovacions que faran possible una millora.
Enric Masdeu