-¿Qué es innovación?, dices, mientras clavas
en mi pupila tu pupila azul,
¡Qué es innovación! ¿Y tú me lo preguntas?
Innovación… eres tú.

Bé, després de la conya inicial, que sempre va bé, passo a intentar descriure el sentiment que em desperta la teva pregunta. I dic “la teva pregunta” per que no faré distinció entre les tres primeres, sí quant a l’última.

Jo ja tenia més o menys clar què volia dir la paraula “innovació”, però per si el meu coneixement em falla, he consultat el significat a un diccionari. Això ja és innovar, el fet de confirmar el que creus que saps.
Diu: “Introduir novetats en alguna cosa”. Home, això em deixa una mica fred, així que consulto el mot “novetat”. Diu: “Cosa nova, pel fet de constituir una innovació, una invenció, un esdeveniment extraordinari, etc, o perquè fa poc temps que existeix o ha aparegut”.
Clar, el fet de dir que innovació consisteix a introduir novetats i novetat és allò que constitueix una innovació, què vols que et digui, encara em deixa més fred.

Com que el tema que ens ocupa es refereix a l’educació o a la pràctica docent, em centro.

Molts dels meus pensaments ja han estat expressats per vosaltres. Aquest és el problema de ser dels últims… Per tant, ho transcriuré en forma dels sentiments i/o actituds que crec que té una persona innovadora:

– Sense esperar al matí, abans d’anar a dormir pensar: Què puc fer demà per introduir canvis en la meva dinàmica de treball per tal d’assolir els objectius (objectius revisables…)?
– L’endemà, un cop en marxa, provar d’aplicar algun/s dels canvis. El resultat pot ser immediat o potser cal esperar reaccions.
– Analitzar els resultats i fer-ne una valoració. Avaluar, repensar, retocar, redefinir, millorar. En definitiva, continuar provant, malgrat haver obtingut resultats positius.

Que bonic, no? De vegades funciona. Però en el nostre entorn, no tota la teoria és aplicable a la pràctica.

Potser fora millor pensar: Què estic fent jo? Què estan fent els meus col·legues? Com ho podem integrar, remesclar, adaptar i millorar?
Això és el que faria la nostra tasca competitiva. Però… volem ser competitius? Estem disposats: a compartir, a replantejar-nos el que fem, a introduir canvis metodològics en la nostra manera de fer, a escoltar,…

La pregunta que viatja per l’espai: Per a què? Tot això és més feina!

Pel que fa a la darrera pregunta: clar que conec innovadors! Vosaltres!
Ah! que volies dir innovadors a peu d’aula en el nostre entorn proper? També. Què els fa ser-ho? Això va amb la persona. Qui no és emprenedor, difícilment innovarà, per moltes lleis, complements i incentius que l’envoltin.

Deixeu-me acabar amb unes frases de l’Steve Jobs als alumnes de la Universitat d’Stanford:

“… l’única forma de tenir un treball genial és estimant alló que fem”

I aquesta, sense traducció (m’agrada més en anglès):

“… still foolish, still hungry”, aquest és l’esperit de la innovació.

Xavier Suñé

Amb la pretenciositat d’aquell ratolinet que un cop s’ha enfilat dalt del cap de l’elefant s’esvaneix tot dient que és capaç de veure-hi més lluny que aquest, vull aprofitar la riquesa de les vostres aportacions per intentar un saltet una mica més enllà.

Crec que començaré per la idea de l’Enric quan diu que “ per innovar cal conèixer allò que pretens millorar ” però, i ho ressalta un negreta, “aquesta qüestió està carregada de força ideològica “. Crec que continuaré amb la idea de l’Artur sobre “ fer millor (eficiència) i de manera més actual (actualització als temps actuals) ” processos i tasques que siguin més eficients. Però en aquest punt, no vull deixar de costat el toc d’humor tant personal del Jordi. Després de la seva aportació s’em fa divertit pensar que jo podria innovar la cadira sobre la que estic assegut i posar-hi una cinquena pota de manera que podria dir que amb aquesta millora augmenta la seva estabilitat, però molt em temo que la gent continuaria comprant cadires de quatre potes amb el ple convenciment que hi ha coses tradicionals de tota la vida que ja satisfan plenament els seus desigs d’innovació.

En definitiva, toquem aquell punt d’ideologia que esmenta l’Enric, quan volem definir conceptes com “ millorar processos i fer-los eficients ” que diu el Marià i “ quins són exactament els nous reptes que cal afrontar ” que diu el Quim. I en tot aquest esforç, no perdem de vista ni un moment, l’esforç del Jordi per fer-nos tocar de peus a terra.

Tota innovació ha d’estar orientada a un objecte, ha de desenvolupar-se a l’esguard d’una visió comuna de tota la comunitat educativa. És important canviar, però és més important encara saber en quina direcció hem de canviar. És important millorar i ser més eficients, però amb això no n’hi ha prou, cal saber en quina direcció volem canviar i, sobretot, quins objectius volem aconseguir, i compartir-los amb la comunitat educativa.

A la sentència d’ “ innovar o morir ” jo podria contestar, tranquil.lament, amb “ canviar per a que res canvii “.

I ja m’enteneu, bé sabeu que l’immobilisme no és el meu propòsit. Malgrat tot, penso que la innovació no és l’objectiu; que el canvi, per si mateix, no és l’objectiu. La tan repetida eficiència és molt fàcil de posar en dubte per qualsevol dels molts professionals, bons companys nostres, que en base a criteris pedagògics ( … i és que la pedagogia s’ha devaluat perquè ha estat utilitzada per justificar-ho absolutament tot!) han mostrat el despreci més absolut per la tecnologia esgrimint que ells es dediquen al creixement personal i emotiu dels infants.

Que, en definitiva, tot és un objecte ideologic, “ carregat de força ideologica ” que diu l’Enric en negreta, … que fins i tot un BigMac és un objecte ideològic, … i mai més ben dit!

La autèntica innovació ve donada per la creació de visions educatives comunes. Cal decidir “cap on volem que vagin les nostres escoles ” i, un cop fet això, decidir “com poden ajudar-nos l’accés al coneixement i la comunicació” en aquest esforç. Però, realment podem generar visions educatives comunes al si dels nostres claustres? O, creiem responsabilitat nostra generar visions comunes d’actuació al si dels nostres claustres? O bé estem abocats a esforços personals, plens de voluntarisme, més o meys gratificants, més o meys decebedors, tal com explica el Lluís en la seva intervenció? Una “madrassa àrab” ben tecnificada no deixa de ser una “madrassa” (centre d’ideologització) i, per molts ordinadors que tinguin, aquests no poden ser considerats elements d’innovació. La substitució del guix i la pissarra per un canó de projecció i un punter làser, o per una pissarra digital, no pot ser considerat innovació, doncs la relació que s’estableix en l’entorn educatiu és la mateixa. No hi ha cap progrés. Estem en la tessitura de que “ tot canvii perquè res no canvii “. Una parvulista que treballa per racons o que contracta tasques de forma personalitzada amb els seus alumnes és més innovadora que tot això plegat.

No m’estranya que l’esforç de creació d’una visió comuna d’actuació sigui ràpidament identificada amb la imposició d’un pensament únic. Gràcies, Quim, novament, per la teva referència a la persistència actual de “l’herència dels anys de dictadura” que ens paralitza en tots els esforços per millorar la gestió i fer-la més eficient. Eficiència? No és aquest un concepte reservat només per a les empreses privades? Pregunta-ho i tothom et dirà que l’escola “no és una empresa privada“. Intenta innovar en un centre i sempre algú et dirà “si t’has arribat a creure que ets l’amo de l’escola“. M’estranya l’actitud d’aquells centres que disposen de fons propis i malgrat això no fan despeses en equipaments, doncs, “jo no li haig de fer la feina de l’administració”. Sobretot perquè aquesta afirmació es basa en el fet que nosaltres “no som administració“, que sempre hi ha un altre que té l’obligació d’arreglar les coses, encara que no ho faci, i més, fins i tot, quan tenim el convenciment positiu que no ho farà. No m’extranya l’actitud dels coordinadors d’informàtica, “aquests bons jans que sempre s’han de fer perdonar el seu maleït hobby“. No m’estranya que els equips directius abandonin el seu lideratge i es neguin la promoció del canvi, doncs els companys “ja saben què han de fer“, tots disposen “d’una qualificació que els habilita“, “jo no sóc qui els ha de dir què han de fer“. En definitiva, que cada “maestrillo tiene su librillo“. Amb aquesta estructura organitzativa anàrquica, qui pot pretendre un canvi innovador en base a un objectiu compartit? Miracles tals, no es veuen ni a la Biblia!

Però la innovació no ha de ser considerada privativa dels sistemes de gestió privats. La innovació no ha de ser considerada opcional per part dels professionals del món educatiu. L’accés a la tecnologia, en tant que factor d’innovació, no ha de ser considerat opcional per més temps. La pràctica educativa “d’aprendre fent” no ha de ser considerada opcional. L’alfabetització digital dels alumnes no ha de ser considerada opcional.

Però ho és!

En acabar, m’haureu de disculpar per no haver intentat definir “innovació” i centrar-me més en les condicions necessàries per a que la innovació es pugui desenvolupar, i es que … amb l’estructuració de la institució escolar actual la innovació no té gaire futur!

Xavier Granell

M’afegeixo al debat “Reflexions sobre els canvis en les metodologies. Innovació a la pràctica docent” i hi intentaré posar el meu granet d’arena. Trobo molt interessant el primer apunt que ens aporta el Marià per tal de desencadenar aquest debat així com les intervencions que s’han anat fent: es demostra que som un grup heterogeni, dins el camp de l’educació, i que, lògicament, aportem visions diferents. De ben segur que tot plegat ens pot enriquir en l’objectiu d’aquest seminari.

Atenent, per tant, a les qüestions plantejades pel Marià, i ben apuntades pel Lluís, innovar és introduir elements nous a un procés, a dins del procés. No és renovació, no és desfer-lo i tornar a començar, és afegir o modificar alguna part d’un procés, en aquest cas, l’educatiu per tal de fer-lo millor. Per tant, si el que preteníem era fer millor un procés, calia conèixer-lo bé. No es pot pretendre innovar si no coneixes bé prèviament allò que pretens millorar. Aquesta qüestió, és sens dubte, carregada de força ideològica.

El Joaquim també ha introduït el tema sobre si la societat ha de canviar l’escola o bé l’escola ha de canviar la societat. En la meva opinió, hi ha, com a mínim, dues possibles vies d’innovació: les innovacions que es produeixen de dalt a baix i les que vénen de baix a dalt. En el primer cas, entenem que es tracta de les reformes propulsades pels sistemes de govern, clarament marcades de càrrega ideològica: està clar que l’educació és una eina per canviar la societat i que en funció de l’anàlisi que se’n faci d’aquesta es pot pretendre de conduir cap a un sentit o bé un altre. Ens trobem, doncs, en el debat entre teoria i pràctica. Les innovacions que procedeixen de la pràctica són a costa de treballar en el dia a dia a les aules. Per mi, en aquests moments, us he de dir que les trobo molt més enriquidores, vives i carregades de realisme que les innovacions propulsades des de les capes governants, a molts cops manipuladores i, en l’actualitat política que estem vivint ens trobem en situacions canviants com a mínim cada quatre anys.

Crec que totes les persones que treballem en educació som innovadors de mena i ho som per força i per vocació. Malgrat que es titlli el professorat d’immobilista, considero que avui en dia tot professional que es troba en el camp de l’educació pot decidir les seves programacions o plans de treball, més ben dit, consensuar-lo amb les persones amb qui treballa. Coincidint amb l’Artur, que molt encertadament distingia innovació d’actualització, l’actualització l’entenc més en el sentit de la formació teòrica o pràctica del professorat o dels agents que treballem en l’educació i que aquestes poden portar a dur a terme innovacions educatives. Una innovació és doncs tot aquell canvi petit o gran que ens comporta una millora en la pràctica educativa. Un segon nivell serà el de poder conceptualitzar aquesta innovació de tal manera que pugui arribar a ser exportable a d’altres contextos on s’ha aplicat. És a dir, l’experiència de l’IES Gabriel i Ferrater de Reus, que ens explicava el Jordi, és clarament una experiència innovadora, que no necessàriament inclou mitjans tècnics de darrera generació però que, degut al context en què es duu a terme m’atreviria a dir que no és exportable a la resta d’IES de la mateixa ciutat de Reus els quals podrien estar aplicant d’altres experiències innovadores úniques.

Per acabar, voldria incidir en aquesta darrera idea en què a tots els centres educatius s’està fent innovació en tant en quant s’introdueixen millores en els processos d’ensenyament-aprenentatge, algunes són exportables, la majoria no, però, en qualsevol cas és bo fer-ne difusió de tot allò que s’està duent a terme no per replicar-ho sinó per adaptar-ho a d’altres centres i així, a la vegada permetre d’introduir més innovacions que faran possible una millora.

Enric Masdeu

Ja s’han dit força coses. Aquí va el meu granet de sorra en aquest projecte de muntanya.

En el sentit lèxic més estricte innovar és introduir novetats en alguna cosa. I jo pregunto, les novetats són sempre positives? Cal que les novetats es fonamentin en anàlisis objectives? Cal que s’estructurin sota criteris de millora? Cal que s’implementin progressivament? Cal que…. (tots els que se us acudeixin)?
La innovació educativa, i ja entrant en el tema que ens afecta, s’aplica amb aquests criteris? Deixo la pregunta a l’aire.

Des del meu parer la innovació educativa es dur a terme molts cops des de la il·lusió, alguns cops des del desengany, altres des de la ràbia i alguns des de la impotència. Des de la il·lusió de molts professionals que els agrada lluitar per les seves idees. Des del desengany d’altres professionals que veuen com des de les institucions que els haurien de potenciar no reben cap mena de suport. Des de la ràbia d’altres que decideixen lluitar contra vents i marees. I des de la impotència de molts equips innovadors que topen amb els murs de l’apalancament social del mon educatiu.

Considerar-me innovador? Crec que des del moment que algun cop he sentit il·lusió, desengany, ràbia i impotència, i això m’ha fet tirar endavant, una mica sí.
Innovadors de l’entorn? Podríem utilitzar el mateix concepte anterior i com diu Joaquim fer esforços per unir a tots aquests innovadors potencials per millorar l’educació.

Lluís Ortega

1 . Innovar és ajustar les respostes als nous reptes, i per tant podem considerar la innovació com un motor per generar canvis . Una cosa està clara, la nostra escola ha evolucionat i està evolucionant més lentament que d’altres sistemes educatius, serà per una herència dels anys de dictadura, serà perquè en finançament estem a la cua d’Europa, serà per la quantitat de reformes i contrareformes, serà per formació, etc… i no plantejo aquesta situació com a elements de crítica per als professionals i pels centres – que n’hi ha d’excel·lents -, deixeu-me acabar aquesta primera qüestió amb una cita: “No és l’escola que canvia la societat, és la societat que canvia l’escola” J. M. Terricabras.

2. Innovació educativa, per tant, és ajustar les respostes als nous reptes educatius , però continuant amb el fil de les reflexions anteriors, socialment als centres educatius se li està demanant noves exigències: TOTS ELS TEMPS HAN DE SER EDUCATIUS i amb coherència entre ells, i a més estic d’acord amb aquest plantejament; ara bé els centres educatius ho poden fer sols o bé haurien de tenir suport d’altres agents educatius?, per què la finalitat bàsica de qualsevol innovació ha de ser l’èxit (personal, educatiu, professional,…) de tot l’alumnat.

3. Considerar-me innovador??? Simplement intento generar canvis -petits canvis- dins dels centres, si per això em puc considerar com a innovador, la meva resposta és afirmativa, encara que el procés és molt lent.

4. Innovadors educatius en el vostre entorn? Partint de concepte de l’Artur, del qual comparteixo plenament el seu plantejament, m’agradaria afegir que possiblement, trobem tants innovadors o més fora dels centres educatius, per tant aquí seria important plantejar-nos el potenciar el treball en XARXA, amb tots aquells agents externs als centres educatius.

Joaquim Medina

L’altre dia digitalitzava els pingüins del juny i encara estic rient ara, Quantes veritats en uns minuts.Donat que fa ja molts anys que no estic “a peu d’aula” i en certs aspectes cal ser molt conscient que només puc parlar de boquilla i de les meves lògiques limitacions, ho plantejaré d’una altra forma, tot respectant el plantejament.

Imaginem la fotografia. Sí he dit fotografia.

1.- La fotografia és la fotografia, sigui digital o analògica. A qui importa? El resultat no és el mateix ? A qui li agrada la fotografia, poc l’importa el pas del temps. Segueix comprant-se revistes, visitant exposicions, parlant de noves tècniques de laboratori, experimentant amb líquid a les fosques sota la companyia d’una bombeta…. Abans això es feia amb quartos de llum tancat, ara es fa amb “tendes de llum”, alias Photoshop; abans anàvem a la obra social de la Caixa a veure fotos en exposicions, ara ens pengem a fòrums d’Internet; abans compràvem revistes per descobrir els darrers negatius trobats de Cappa i senyora, ara ens connectem al National Geographic hora a hora per saber si la mítica foto del milicià ha sortit ja d’una vegada en forma de negatiu i si estava preparada o no…., i visitem fòrums especialitzats en tècniques, càmeres, objectius, flashos… Tot a un clic. Però seguim renovant coneixements tècniques… A alguns ens agrada la fotografia.

He dit que m’agrada la fotografia ? Sí la fotografia, a “palo seco”. I inclou tooooot el que dic, i més. És analògica ? És digital ? ÉS fotografia. D’abans, d’ara, de sempre. I la fotografia implica sempre, abans, ara i en un futur aquestes coses, i d’altres. Si no, no és fotografia. És……. no sé però  fotografia, va a ser que no.

2.-  La fotografia educativa és anar un pas més enllà. És agafar tot allò que ens agrada, amb la que disfrutem, amb la que ens passem escrivint davant un teclat a les tantes del matí i sabem adaptar-la, fer-la encapsulada, feta miques, de forma digerible, per tal que , com a valors bàsics inclosos en alguna part dels coneixements bàsics que creiem que poden tenir els nostres alumnes, sàpiguen trobar el gust de reconèixer, fer-los seus. Amb el coneixement global de partida, seleccionem allò bàsic i resumit per tal d’integrar-lo dins de l’aula, dia a dia.

3.- Si la fotografia és una cosa que dia a dia les meves filles fan i disfruten, qui sóc jo per dir-lis que a una excursió, a un dia determinat no es portin la càmera de fotos dins de l’aula ? Si el que considerem normal fora de l’aula i pot formar part del currículum, per què no ho ha de ser dins de l’aula amb permís de la mestra ?  Una altra cosa serà que la mestra sàpiga canalitzar les energies, munti un fotolog o sàpiga canviar les piles de la càmera. Això ja és una altra història.

4.- Hi ha una noia que coneixeu que està en un batxillerat artístic, la Eloisa, a Reus: Algun dia cal que aneu a visitar-la. Tenen un aula amb 30 equips de revelat analògic de fotografia. No conec cap més aula de Catalunya que les tingui. La Caparrella fa anys en tenia 15, a Lleida, al costat del Inef. A Girona havia un parell de centres de primària amb 5.

Això sí, tot el que té, fa servir, transmet i treballa…. uau !! Quins resultats !! Tecnologia de fa 30 anys, o més, al servei d’unes ganes tremendes i a la mateixa aula alguna màquina amb les “tendes de llum”. Durant 3 anys ha estat indiscutible guanyadora dels premis de fotografia del departament.

No sé si us ho he dit: m’agrada la fotografia.

Jordi Poveda

Vinga. Engeguem màquines!

1.- Què enteneu per innovació? Per a mi la innovació és mirar de realitzar els diferents processos d’una manera més eficient, més efectiva i més actualitzada a la nostra època. Penso que cal diferenciar diversos nivells de innovació: innovació teòrica o conceptual, innovació metodològica, innovació tècnica, innovació quantitativa, innovació qualitativa …. crec que el simple fet de plantejar-se de quina manera es pot realitzar una tasca per tal de millorar-la, ja es pot considerar innovació. Això si, un requisit previ és que la innovació plantegi reptes o qüestions que no s’hagin abordat per un gruix important del col·lectiu al que es pertany …. m’explico, és diferent mirar d’innovar a haver-se d’actualitzar per tenir uns coneixements i hàbits de treball de temps passats ….

2.- Què enteneu per innovació educativa? La innovació educativa, per a mi, té a veure en innovar en qualsevol dels processos que tinguen relació amb el món educatiu. Podem tenir una llei innovadora, un currículum innovador, un centre innovador, una aplicació o una eina innovadora, una pràctica docent innovadora, …. un CRP innovador, o un grup de treball innovador. Qualsevol aspecte de l’educació en el que es plantegi com fer les coses millors i d’una manera més actual és innovació educativa.

3.- Us consideraríeu innovadors educatius o creieu que se us podria considerar innovadors educatius? per què? Crec que una part de la innovació sorgeix d’una necessitat o impuls personal de millorar la pròpia tasca docent, més que per un desig explícit de ser etiquetat com a innovador. En el nostre camp, succeeix que, amb una baixa dinàmica de innovació, és relativament fàcil ser etiquetat com a tal. Per tant es tracta d’una etiqueta que s’assigna a unes persones en funció de si les seves pràctiques són molt diferents a les que nosaltres realitzem de forma habitual.
Un innovador sorgeix de forma espontània o es crea després d’un procés de formació? Segurament les dos coses conflueixen. Les inquietuds interiors personals, fan que es cerquin experiències formatives i influències (jornades, seminaris, cursos,..) que fan desenvolupar i avançar en un camí determinat. Per tant la formació i la inquietud personal han d’anar unides.
No crec que un innovador és consideri a ell mateix com a innovador, és una etiqueta que li assignen els altres. No sé si jo mateix em puc considerar innovador a mi mateix …. és com si em preguntes a mi mateix si sóc llest? sóc simpàtic? ….

4.- Coneixeu innovadors educatius en el vostre entorn? en cas afirmatiu, què diríeu que és allò que els fa innovadors?

Avui dia que el coneixement flueix amb tanta facilitat és molt difícil ser innovador …. és molt difícil que la teva idea o aportació sigui veritablement original … més que innovadors educatius, jo diria que conec companys que des d’un posicionament i un compromís personal, miren d’aportar el millor d’ells, de manera que això tingui una repercussió i impulsi la millora d’alguna àrea o aspecte del seu treball.

Penso que allò que podríem dir que els fa innovadors és el compromís personal amb les accions que desenvolupen i la creença que les seves accions i la seva feina actua com a moviment de canvi, en major o menor mesura, en el si de l’organització.

Artur Tallada

Hola a tothom,

inicio aquest primer debat a propòsit del tema plantejat “Reflexions sobre els canvis en les metodologies. Innovació a la pràctica docent”, i com és habitual en mi ho faig allunyant-me lleugerament de la temàtica. O en tot cas baixant a un nivell més, si voleu, més fonamental sobre el concepte d’innovació. Una discusió prèvia que considero important abans d’entrar en consideracions sobre canvis metodològics en la pràctica docent.

Així que permeteu-me que us llance unes primeres preguntes, arran de les quals i de les respostes que doneu estructure el meu discurs posterior. Les preguntes son les segûents:

1.- Què enteneu per innovació?
2.- Què enteneu per innovació educativa?
3.- Us considerarieu innovadors educatius o creieu que se us podria considerar innovadors educatius? per què?
4.- Coneixeu innovadors educatius en el vostre entorn? en cas afirmatiu, què dirieu que és allò que els fa innovadors?

Espero les vostres aportacions inicials i després continuo,….

Salutacions cordials,

Marià Cano