Amb la pretenciositat d’aquell ratolinet que un cop s’ha enfilat dalt del cap de l’elefant s’esvaneix tot dient que és capaç de veure-hi més lluny que aquest, vull aprofitar la riquesa de les vostres aportacions per intentar un saltet una mica més enllà.
Crec que començaré per la idea de l’Enric quan diu que “ per innovar cal conèixer allò que pretens millorar ” però, i ho ressalta un negreta, “aquesta qüestió està carregada de força ideològica “. Crec que continuaré amb la idea de l’Artur sobre “ fer millor (eficiència) i de manera més actual (actualització als temps actuals) ” processos i tasques que siguin més eficients. Però en aquest punt, no vull deixar de costat el toc d’humor tant personal del Jordi. Després de la seva aportació s’em fa divertit pensar que jo podria innovar la cadira sobre la que estic assegut i posar-hi una cinquena pota de manera que podria dir que amb aquesta millora augmenta la seva estabilitat, però molt em temo que la gent continuaria comprant cadires de quatre potes amb el ple convenciment que hi ha coses tradicionals de tota la vida que ja satisfan plenament els seus desigs d’innovació.
En definitiva, toquem aquell punt d’ideologia que esmenta l’Enric, quan volem definir conceptes com “ millorar processos i fer-los eficients ” que diu el Marià i “ quins són exactament els nous reptes que cal afrontar ” que diu el Quim. I en tot aquest esforç, no perdem de vista ni un moment, l’esforç del Jordi per fer-nos tocar de peus a terra.
Tota innovació ha d’estar orientada a un objecte, ha de desenvolupar-se a l’esguard d’una visió comuna de tota la comunitat educativa. És important canviar, però és més important encara saber en quina direcció hem de canviar. És important millorar i ser més eficients, però amb això no n’hi ha prou, cal saber en quina direcció volem canviar i, sobretot, quins objectius volem aconseguir, i compartir-los amb la comunitat educativa.
A la sentència d’ “ innovar o morir ” jo podria contestar, tranquil.lament, amb “ canviar per a que res canvii “.
I ja m’enteneu, bé sabeu que l’immobilisme no és el meu propòsit. Malgrat tot, penso que la innovació no és l’objectiu; que el canvi, per si mateix, no és l’objectiu. La tan repetida eficiència és molt fàcil de posar en dubte per qualsevol dels molts professionals, bons companys nostres, que en base a criteris pedagògics ( … i és que la pedagogia s’ha devaluat perquè ha estat utilitzada per justificar-ho absolutament tot!) han mostrat el despreci més absolut per la tecnologia esgrimint que ells es dediquen al creixement personal i emotiu dels infants.
Que, en definitiva, tot és un objecte ideologic, “ carregat de força ideologica ” que diu l’Enric en negreta, … que fins i tot un BigMac és un objecte ideològic, … i mai més ben dit!
La autèntica innovació ve donada per la creació de visions educatives comunes. Cal decidir “cap on volem que vagin les nostres escoles ” i, un cop fet això, decidir “com poden ajudar-nos l’accés al coneixement i la comunicació” en aquest esforç. Però, realment podem generar visions educatives comunes al si dels nostres claustres? O, creiem responsabilitat nostra generar visions comunes d’actuació al si dels nostres claustres? O bé estem abocats a esforços personals, plens de voluntarisme, més o meys gratificants, més o meys decebedors, tal com explica el Lluís en la seva intervenció? Una “madrassa àrab” ben tecnificada no deixa de ser una “madrassa” (centre d’ideologització) i, per molts ordinadors que tinguin, aquests no poden ser considerats elements d’innovació. La substitució del guix i la pissarra per un canó de projecció i un punter làser, o per una pissarra digital, no pot ser considerat innovació, doncs la relació que s’estableix en l’entorn educatiu és la mateixa. No hi ha cap progrés. Estem en la tessitura de que “ tot canvii perquè res no canvii “. Una parvulista que treballa per racons o que contracta tasques de forma personalitzada amb els seus alumnes és més innovadora que tot això plegat.
No m’estranya que l’esforç de creació d’una visió comuna d’actuació sigui ràpidament identificada amb la imposició d’un pensament únic. Gràcies, Quim, novament, per la teva referència a la persistència actual de “l’herència dels anys de dictadura” que ens paralitza en tots els esforços per millorar la gestió i fer-la més eficient. Eficiència? No és aquest un concepte reservat només per a les empreses privades? Pregunta-ho i tothom et dirà que l’escola “no és una empresa privada“. Intenta innovar en un centre i sempre algú et dirà “si t’has arribat a creure que ets l’amo de l’escola“. M’estranya l’actitud d’aquells centres que disposen de fons propis i malgrat això no fan despeses en equipaments, doncs, “jo no li haig de fer la feina de l’administració”. Sobretot perquè aquesta afirmació es basa en el fet que nosaltres “no som administració“, que sempre hi ha un altre que té l’obligació d’arreglar les coses, encara que no ho faci, i més, fins i tot, quan tenim el convenciment positiu que no ho farà. No m’extranya l’actitud dels coordinadors d’informàtica, “aquests bons jans que sempre s’han de fer perdonar el seu maleït hobby“. No m’estranya que els equips directius abandonin el seu lideratge i es neguin la promoció del canvi, doncs els companys “ja saben què han de fer“, tots disposen “d’una qualificació que els habilita“, “jo no sóc qui els ha de dir què han de fer“. En definitiva, que cada “maestrillo tiene su librillo“. Amb aquesta estructura organitzativa anàrquica, qui pot pretendre un canvi innovador en base a un objectiu compartit? Miracles tals, no es veuen ni a la Biblia!
Però la innovació no ha de ser considerada privativa dels sistemes de gestió privats. La innovació no ha de ser considerada opcional per part dels professionals del món educatiu. L’accés a la tecnologia, en tant que factor d’innovació, no ha de ser considerat opcional per més temps. La pràctica educativa “d’aprendre fent” no ha de ser considerada opcional. L’alfabetització digital dels alumnes no ha de ser considerada opcional.
Però ho és!
En acabar, m’haureu de disculpar per no haver intentat definir “innovació” i centrar-me més en les condicions necessàries per a que la innovació es pugui desenvolupar, i es que … amb l’estructuració de la institució escolar actual la innovació no té gaire futur!
Xavier Granell