Ja s’han dit força coses. Aquí va el meu granet de sorra en aquest projecte de muntanya.

En el sentit lèxic més estricte innovar és introduir novetats en alguna cosa. I jo pregunto, les novetats són sempre positives? Cal que les novetats es fonamentin en anàlisis objectives? Cal que s’estructurin sota criteris de millora? Cal que s’implementin progressivament? Cal que…. (tots els que se us acudeixin)?
La innovació educativa, i ja entrant en el tema que ens afecta, s’aplica amb aquests criteris? Deixo la pregunta a l’aire.

Des del meu parer la innovació educativa es dur a terme molts cops des de la il·lusió, alguns cops des del desengany, altres des de la ràbia i alguns des de la impotència. Des de la il·lusió de molts professionals que els agrada lluitar per les seves idees. Des del desengany d’altres professionals que veuen com des de les institucions que els haurien de potenciar no reben cap mena de suport. Des de la ràbia d’altres que decideixen lluitar contra vents i marees. I des de la impotència de molts equips innovadors que topen amb els murs de l’apalancament social del mon educatiu.

Considerar-me innovador? Crec que des del moment que algun cop he sentit il·lusió, desengany, ràbia i impotència, i això m’ha fet tirar endavant, una mica sí.
Innovadors de l’entorn? Podríem utilitzar el mateix concepte anterior i com diu Joaquim fer esforços per unir a tots aquests innovadors potencials per millorar l’educació.

Lluís Ortega