La crisi de l’euríbor augmenta sense límit; Els sous es mantenen mentre les hipoteques pugen. En el sector immobiliari es comença a notar la crisi econòmica.

Els bancs d’Espanya alerten de l’augment de l’euríbor i les immobiliàries se’n ressenteixen. El setembre del 2007 els bancs tanquen l’euríbor amb un 4,72%, portant el nivell mes alt des del 2000. L’augment del capital provoca pujades de l’IPC i els sous es mantenen en la seva mitjana; es a dir, segueixen sense pujar. El “boom” immobiliari sembla que arribi a la seva fi. La crisi a E.U.A ha fet reflexionar sobre les futures conseqüències. A Espanya es comencen a veure els símptomes d’aquesta crisi: l’immobiliària Llanera ha fet fallida degut a deutes que tenia amb bancs. A part d’això, hi han altres motius que indiquen que aquesta bombolla està a punt d’explotar. Avui dia no surt a compte llogar un pis; es molt car i la gent jove no té suficients diners per independitzar-se. A Espanya i Catalunya la gent tendeix a comprar abans que llogar, al contrari del que passa a Europa. Majoritàriament són els joves els que demanden pisos de lloguer però, com estan les coses avui dia, només és possible si el comparteixen amb d’altra gent. En el cas que siguis un privilegiat amb un bon sou pots aconseguir una hipoteca que, si tens sort, acabaran de pagar els teus fills. Abans les hipoteques duraven entre 20 o 30 anys però al dia d’avui poden arribar fins als 40 o 50 anys.

Durant els darrers 10 anys els pisos han anat pujant un 20% anualment; el metre quadrat ha arribat als 6000 €. Amb aquestes previsions són pocs els que es veuen capaços de comprar un pis. Acabem comprar capses de sabates a preu de mansions. El preu dels pisos augmenta i el seu tamany disminueix. Tot i així no se’ns passen les ganes de comprar. La solució sembla fàcil: pisos de protecció oficial. El problema?: masses joves i poques viviendes. La rifa de pisos acaba deixant un gran nombre de famílies sense res. És més fàcil que et toqui la loteria que no pas un pis.

El sector immobiliari porta moltes empreses al darrera. Això implica que si fa fallida arrossegarà molts sectors empresaris, causant un augment de l’atur. És el peix que es mossega la cua. En aquesta gran bombolla immobiliària està inclosa gran part de la societat: constructores, propietaris, bancs, compradors,… Pel que s’està veient darrerament, aquesta creix sense mesura vigilada amb preocupació pels bancs ja que les conseqüències del gran esclat poden ser devastadores per l’economia del país.

Finalment acabarem optant per no comprar pis, esperant que baixin els preus, però segurament aquesta bombolla immobiliària esclatarà deixant-nos les butxaques ben escurades. Veient el cas d’Estats Units ja podem anar fent bossa pels temps difícils que s’acosten.

Anna Mateo i Jennifer Madrona

Fotografia de Iñigo Gonzalez a http://flickr.com/photos/igonzalez/

Foto: http://www.flickr.com/photos/racoles/ (11 novembre 2007)

Myanmar, l’antiga Birmània, es troba situat al continent asiàtic entre  la Xina, Laos i Tailàndia. La gran majoria d’habitants segueixen la religió budista i són de parla birmana. La situació política d’aquest país està marcada per les dures repressions en el passat colonialista d’aquesta ex colònia britànica. A inicis del segle XIX comencen a haver-hi els primers enfrontaments amb els anglesos. Aquesta situació dona pas a una primera guerra anglo-birmana. Durant els següents anys hi van haver diverses guerres entre ambdós països, i una part de Birmània va passar a formar part de l’Índia britànica. Durant la segona guerra mundial aquests territoris van ser ocupats majoritàriament per les tropes japoneses, que es van convertir en un front molt important contra l’Índia britànica que estava recolzada pels nord-americans. El país va aconseguir la seva independència però ben aviat es va establir un règim dictatorial militar.

Una de les figures principals de la història birmana del segle XX va ser el general Aung San, fundador de l’exèrcit, figura de la llibertat i pare de la líder opositora del règim militar Pau Aung San Suu Kyi, guanyadora del premi Nobel de la pau l’any 1991i que roman detinguda en arrest domiciliari des de fa gairebé 20 anys. Al 1990, es van celebrar les primeres eleccions lliures, però no es van poder dur a terme ja que els militars les van anul·lar i detenir els líders de l’oposició.

Actualment hi han hagut diversos enfrontaments entre les minories ètniques i els habitants que encara viuen en la pobresa i sota la mà fèrria de la dictadura. Els militars violen, esclavitzen, torturen i maten impunement, de vegades només pel fet de cantar cançons prohibides. El govern d’aquest país ignora completament els avisos dels països veïns que exigeixen un procés de democratització.

Pel que fa la religió, la budista és la més important i practicada. Durant uns anys es va convertir en la religió oficial del país. Dins del budisme hi trobem dues branques: la Theravana i la Mahayana. La primera és la més important i amb major nombre de seguidors. Aquesta predica que el camí cap al nirvana és individual i només l’esforç personal el farà possible.

Econòmicament parlant, Myanmar és un del països més endarrerits i pobres del sud-est asiàtic. Com pot ser que un dels països rics en petroli, matèries primeres i recursos naturals, tingui els seus habitants vivint per sota del llindar de la pobresa? Però hem de tenir en compte tres fets fonamentals: és un país que està en guerra permanent, els errors de política i els excessos dels militars en el poder, que acaparen no només el poder militar i polític sinó també l’econòmic, han fet que la situació econòmica al país sigui deplorable; i finalment, el boicot polítco-econòmic internacional fan d’aquesta regió una de les més castigades del planeta.

Els líders de les revoltes dels darrers dies, els monjos budistes, volen aconseguir pacíficament la llibertat, democràcia i el respecte dels drets humans. Mentre els militars tinguin el poder i el poble només la voluntat, aquest desordre social no canviarà la situació. A més d’aquesta revolta interna, és necessària la condemna i l’ajuda dels països anomenats ‘democràtics’. No podem quedar-nos de braços plegats veient com es violen tots els drets fonamentals.

Judit Alcolea i Alba Manyanet 

[kml_flashembed movie=”http://www.youtube.com/v/ZLoi4N-JTTA” width=”425″ height=”350″ wmode=”transparent” /]

A dia d’avui la monarquia espanyola està passant per un dels seus moments més crítics. Després de 30 anys de luxe, viatges, fortunes, fama, prestigi… , ha començat la seva decadència.

Ja són llunyans els dies de glòria de la família reial, temps en que la figura del monarca era apreciada i respectada pels espanyols. Ara tot ha canviat. Avui tot és completament diferent. L’antiga visió del rei ara és motiu de burla, humor i rebuig.

Ara fa 30 anys Joan Carles I va ser nomenat successor del règim com a rei d’Espanya pel dictador Francisco Franco l’any 1975. En aquell moment hi va haver molta polèmica i el rei es va guanyar molts enemics d’arreu d’Espanya, contràriament a l’opinió estrangera, que era molt positiva. No va ser fins al 23-F de 1981 (Cop d’Estat), que el monarca es va guanyar l’admiració de molts dels que, fins llavors, li havien donat l’esquena.

Actualment, d’ençà del casament del príncep Felip, la monarquia ha estat diverses vegades portada de tot tipus de premsa, com El Jueves, la televisió i fins i tot a “The Times”.

La figura del rei va perdent força políticament i social, cosa que veiem reflectida en els darrers actes de protesta a Catalunya, on s’han cremat fotografies del monarca i s’ha reclamat un cop més la desaparició de la monarquia.

Una de les altres coses que preocupa a la família reial és el poc carisma que té el príncep ara que el rei està a punt de jubilar-se. I el que els espanyols es pregunten és:

Quin serà el futur de la monarquia?

Gerry i Kate McCann han patit un gran canvi d’imatge; han passat de ser víctimes a tenir una gran importància mediàtica, social i econòmica ,des del segrest de la petita Madelaine fa ja 5 mesos.Desprès de la desaparició de Madelaine el pares es mostraven molt afectats, sortien a les noticies demanant ajut i suplicaven que la seva filla tornés.

Van fer grans recaptacions de diners gràcies a gent rica, a aparicions publiques de famosos com el David Beckam, a través de webs i organitzacions “amb un fi benèfic”  Amb tota aquesta mobilització de mitjans humans i tecnològics van recaptar aproximadament 117.600 euros.

Van anar passant els dies i cada vegada apareixien més acusacions de testimonis que es contradeien. Principalment la policia va investigar un escorxador prop de l’hotel on s’ allotjaven  els McCann. Els avis de la nena desapareguda van revifar la polèmica al afirmar que el pares McCann donaven somnífers als seus fills per dormir. Els cambrers del restaurant on van sopar els McCann aquella nit van declarar que els McCann i els seus companys de viatge havien begut una gran quantitat de alcohol. 

I  poc a poc han aparegut noves  proves que els incrimina, com per exemple ; sang de la filla a un llibre de la mare i a l’ordinador del pare, cabells i sang al cotxe llogat, olor de mort a la roba de la mare, a la bíblia de la nena i a un peluix.

I així poc a poc la imatge dels McCann ha anat canviant. Al principi van explotar la imatge de víctimes; uns pares destrossats per la pèrdua de la seva filla Madelaine, cristians, família unida,…. Desprès  va  anar adquirint importància i notorietat  tan social com  econòmica gràcies a la publicitat i intervencions publiques a diferents mitjans de comunicació. Darrerament els mitjans que els tractaven de víctimes ara els acusen, canviant els papers duna manera molt brusca.

El cas continua obert però, la imatge dels McCann seguirà canviant amb el temps?

Jordi López i Victoria Peral

[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/PDKixdJ6i_o" width="425" height="350" wmode="transparent" /]