Category Archives: Polèmic

3.128.963 aturats, això va a més?

 Meritxell López i Bernat Reynés

crisis.jpgAl desembre fem recomptes de les taxes de mortalitat a la carretera, del nombre de nounats, de la pujada de l’IPC o del nombre d’immigrants que arriben a Espanya en pastera. Però  aquest any dels recomptes en destaca un, i és els tres milions de aturats a Espanya. I és que si en  alguna cosa s’ha notat la crisi financera ha estat a l’àmbit laboral. Només a Catalunya l’any pasat es van quedar sense feinal 157.443 persones. Els nombre d’aturats va en augment. Al novembre amb uns  171.243 parats i al desembre  uns  139.694 han sobrepassat les xifres  del 2007.  L’augment es situa en un  46,9%. Tot i així el volum de contractació laboral  va ser de  16.601.237.

La butxaca cada cop es més buida i els preus segueixen pujant , se’ns presenta un any difícil amb unes previsions catastròfiques , i el que tothom es pregunta és:  Superarem la crisis?

Fotografia: Autor mkl20:  http://flickr.com/photos/mkl20/3128499874/

Descobreixen nova tribu a l’Amazona

Alba Obiol i Javier Rabadán

La FUNAI (Fundació Nacional de l’Indi de Brasil) ha descobert una nova tribu a la selva del Amazones, en territori brasiler. Una expedició aèria per la zona va fer una fotografia on sortia un grup d’indis vestits tan sols amb tapalls, armats amb llances, arcs i fletxes. Els membres de la tribu, en veure un objecte volador desconegut per a ells, van sortir de les malokes (cabanyes típiques dels pobles de l’Amazona) i es van col·locar en posició d’atac.

Survival International, un grup de protecció de les tribus, va explicar que aquestes viuen amb pèssimes condicions ni en llocs aïllats de les ciutats. La majoria de tribus aïllades en el món es troben entre Brasil o Perú. Ara, aquesta tribu corre perill a causa de la tala il·legal d’arbres a l’Amazona.

Foto: http://www.elpais.com/recorte/20080530elpepusoc_1/XLCO/Ies/amenaza_extrano.jpg

Malaltia o delicte?

Alba Obiol i Javier Rabadán

Fotografia de l'abitacle on van viure la filla de Josef Fritzl i els fills que van tenir durant més de 20 anysJosef Fritzl, el famós austríac que ha fet una doble vida durant vint anys, s’ha convertit en portada de mitjans de comunicació d’arreu del món. La doble vida que portava per una part amb la seva dona i per l’altra amb la seva filla, amb la que va tenir set fills, ha escandalitzat la societat internacional. El segrest de la seva filla durant vint anys, el bunker que va construir al llarg del captiveri i la fredor amb la que va dir que podia haver-los mort han mostrat un home sense escrúpols capaç de deixar la seva filla i els seus fills-nets en un habitacle sense llum de 35 m² – ampliat més tard fins als 55m² .

S’ha fet un diagnòstic sobre el seu comportament i s’ha detectat una possible malaltia que es relaciona amb aquesta conducta tan violenta: sociopatia profunda, que diu que una persona no té sentiments de culpa ni coneix els límits del que està cometent.

La pederàstia, en general, és un tema molt important i greu. Moltes persones d’arreu del món pateixen violacions i abusos de tota mena.. El pederasta normalment és una persona malalta que es veu “obligada” a actuar de manera violenta i dèspota. Els motius són gairebé sempre de caire psicològic.

Per intentar que aquestes persones canviïn de pensaments i reaccions cal que segueixin un tractament psicològic intensiu que inclogui medicació i que sigui atès per un centre de serveis socials que faci un seguiment de la seva malaltia.

Es pot observar que actualment la societat està “malalta”, exemples com la mare alemanya que va ficar els seus tres fills nou nats dins el congelador de casa seva; l’home que va tenir vuit anys segrestada a Natascha Kampusch- una nena austríaca – o el cas de MariLuz, que va ser trobada morta i en procés de descomposició després d’haver patit una violació són fets de primera plana. La població demana presó, cadena perpètua per aquests delinqüents socials. Però de què serveix empresonar-los si no es busca la cura a la seva malaltia?

Foto: http://img.timeinc.net/time/daily/2008/0805/fritzl_0502.jpg

Historia de una banda

 

Ingrid García i Maria Elisa Machado 

El tema de las bandas callejeras en la sociedad actualmente es el causante de bastante expectación en los parques y centros estudiantiles. Estas bandas tienen su origen en las calles de grandes ciudades norteamericanas. Con la nueva inmigración han llegado a nuestras ciudades y a nuestros centros educativos.

Los integrantes de estas bandas son mayoritariamente sudamericanos, aunque últimamente se puede ver un creciente número de españoles, pakistaníes e incluso filipinos.  El objetivo de estas bandas es defender la raza latina, crear una especie de hermandad que defienda su miembros de agresiones y humillaciones. Confían y ponen en manos de Dios su vida. El los guía a lo largo del camino que recorrerán desde su ingreso en la banda hasta el final, donde serán coronados e iluminados como líderes.Muchas de estas bandas ya son muy conocidas. En Cataluña podemos encontrar los Latin Kings & Queens,  Ñetas, Los 42 o los Black Junior entre otras.Puedes reconocer un miembro de una banda por como visten y por ciertas señales. En mayoría utilizan camisas de tallas más grandes a las suyas, pantalones o bermudas de tiro bajo y de bastas muy anchas con zapatillas deportivas, complementado con pañuelos amarrados en la cabeza  o en las muñecas y gorras. Pero no sólo en el vestir reconocerás a un miembro de estas bandas. Hacen señales representando corona o símbolos que identifican  cada una de las bandas. Dependiendo del cargo que ocupen en ellas también utilizarán diferentes símbolos, como la corona de cinco puntas que representan a los reyes de la  banda.Los integrantes son mayoritariamente adolescentes de entre  14 y 17 años con una vida familiar muy conflictiva o desestructurada. Para entrar en una banda deben pasar una serie de pruebas y según sea su resistencia, les exigirán más o menos. Una vez dentro se crean una serie de competiciones entre los miembros con el fin de conseguir premios y cargos más importantes. Dentro de las bandas hay cargos que se encargan de la asistencia, la disciplina o la tesorería. Los superiores dirigen las reuniones y los temas a tratar.
Las bandas casi siempre están registradas como naciones, una especie de hermandad. Los hermanos/ hermanas deben pagar una cuota semanal o mensual que va desde los 12 euros a los 17 euros. Este dinero se dedica a la solución de posibles problemas que pueda tener un hermano/a.En la actualidad en Cataluña, los Latins Kings & Queens está legalmente inscrita como una asociación de integración para la sociedad de los jóvenes extranjeros latinos. Con la legalización han pasado a llamarse Nación Todopoderosa de Reyes y Reinas Latina (Almighty Latin King and Queen Nation) ¿Qué pensáis de las bandas latinas? ¿Conocéis a algún Latin?

Fotos :http://www.belt.es/noticias/2005/mayo/05/Ñetas.jpg 

L’esclat immobiliari

La crisi de l’euríbor augmenta sense límit; Els sous es mantenen mentre les hipoteques pugen. En el sector immobiliari es comença a notar la crisi econòmica.

Els bancs d’Espanya alerten de l’augment de l’euríbor i les immobiliàries se’n ressenteixen. El setembre del 2007 els bancs tanquen l’euríbor amb un 4,72%, portant el nivell mes alt des del 2000. L’augment del capital provoca pujades de l’IPC i els sous es mantenen en la seva mitjana; es a dir, segueixen sense pujar. El “boom” immobiliari sembla que arribi a la seva fi. La crisi a E.U.A ha fet reflexionar sobre les futures conseqüències. A Espanya es comencen a veure els símptomes d’aquesta crisi: l’immobiliària Llanera ha fet fallida degut a deutes que tenia amb bancs. A part d’això, hi han altres motius que indiquen que aquesta bombolla està a punt d’explotar. Avui dia no surt a compte llogar un pis; es molt car i la gent jove no té suficients diners per independitzar-se. A Espanya i Catalunya la gent tendeix a comprar abans que llogar, al contrari del que passa a Europa. Majoritàriament són els joves els que demanden pisos de lloguer però, com estan les coses avui dia, només és possible si el comparteixen amb d’altra gent. En el cas que siguis un privilegiat amb un bon sou pots aconseguir una hipoteca que, si tens sort, acabaran de pagar els teus fills. Abans les hipoteques duraven entre 20 o 30 anys però al dia d’avui poden arribar fins als 40 o 50 anys.

Durant els darrers 10 anys els pisos han anat pujant un 20% anualment; el metre quadrat ha arribat als 6000 €. Amb aquestes previsions són pocs els que es veuen capaços de comprar un pis. Acabem comprar capses de sabates a preu de mansions. El preu dels pisos augmenta i el seu tamany disminueix. Tot i així no se’ns passen les ganes de comprar. La solució sembla fàcil: pisos de protecció oficial. El problema?: masses joves i poques viviendes. La rifa de pisos acaba deixant un gran nombre de famílies sense res. És més fàcil que et toqui la loteria que no pas un pis.

El sector immobiliari porta moltes empreses al darrera. Això implica que si fa fallida arrossegarà molts sectors empresaris, causant un augment de l’atur. És el peix que es mossega la cua. En aquesta gran bombolla immobiliària està inclosa gran part de la societat: constructores, propietaris, bancs, compradors,… Pel que s’està veient darrerament, aquesta creix sense mesura vigilada amb preocupació pels bancs ja que les conseqüències del gran esclat poden ser devastadores per l’economia del país.

Finalment acabarem optant per no comprar pis, esperant que baixin els preus, però segurament aquesta bombolla immobiliària esclatarà deixant-nos les butxaques ben escurades. Veient el cas d’Estats Units ja podem anar fent bossa pels temps difícils que s’acosten.

Anna Mateo i Jennifer Madrona

Fotografia de Iñigo Gonzalez a http://flickr.com/photos/igonzalez/

Birmània, un país oblidat

 

Foto: http://www.flickr.com/photos/racoles/ (11 novembre 2007)

Myanmar, l’antiga Birmània, es troba situat al continent asiàtic entre  la Xina, Laos i Tailàndia. La gran majoria d’habitants segueixen la religió budista i són de parla birmana. La situació política d’aquest país està marcada per les dures repressions en el passat colonialista d’aquesta ex colònia britànica. A inicis del segle XIX comencen a haver-hi els primers enfrontaments amb els anglesos. Aquesta situació dona pas a una primera guerra anglo-birmana. Durant els següents anys hi van haver diverses guerres entre ambdós països, i una part de Birmània va passar a formar part de l’Índia britànica. Durant la segona guerra mundial aquests territoris van ser ocupats majoritàriament per les tropes japoneses, que es van convertir en un front molt important contra l’Índia britànica que estava recolzada pels nord-americans. El país va aconseguir la seva independència però ben aviat es va establir un règim dictatorial militar.

Una de les figures principals de la història birmana del segle XX va ser el general Aung San, fundador de l’exèrcit, figura de la llibertat i pare de la líder opositora del règim militar Pau Aung San Suu Kyi, guanyadora del premi Nobel de la pau l’any 1991i que roman detinguda en arrest domiciliari des de fa gairebé 20 anys. Al 1990, es van celebrar les primeres eleccions lliures, però no es van poder dur a terme ja que els militars les van anul·lar i detenir els líders de l’oposició.

Actualment hi han hagut diversos enfrontaments entre les minories ètniques i els habitants que encara viuen en la pobresa i sota la mà fèrria de la dictadura. Els militars violen, esclavitzen, torturen i maten impunement, de vegades només pel fet de cantar cançons prohibides. El govern d’aquest país ignora completament els avisos dels països veïns que exigeixen un procés de democratització.

Pel que fa la religió, la budista és la més important i practicada. Durant uns anys es va convertir en la religió oficial del país. Dins del budisme hi trobem dues branques: la Theravana i la Mahayana. La primera és la més important i amb major nombre de seguidors. Aquesta predica que el camí cap al nirvana és individual i només l’esforç personal el farà possible.

Econòmicament parlant, Myanmar és un del països més endarrerits i pobres del sud-est asiàtic. Com pot ser que un dels països rics en petroli, matèries primeres i recursos naturals, tingui els seus habitants vivint per sota del llindar de la pobresa? Però hem de tenir en compte tres fets fonamentals: és un país que està en guerra permanent, els errors de política i els excessos dels militars en el poder, que acaparen no només el poder militar i polític sinó també l’econòmic, han fet que la situació econòmica al país sigui deplorable; i finalment, el boicot polítco-econòmic internacional fan d’aquesta regió una de les més castigades del planeta.

Els líders de les revoltes dels darrers dies, els monjos budistes, volen aconseguir pacíficament la llibertat, democràcia i el respecte dels drets humans. Mentre els militars tinguin el poder i el poble només la voluntat, aquest desordre social no canviarà la situació. A més d’aquesta revolta interna, és necessària la condemna i l’ajuda dels països anomenats ‘democràtics’. No podem quedar-nos de braços plegats veient com es violen tots els drets fonamentals.

Judit Alcolea i Alba Manyanet 

La casa reial, tan gran i tan petita

 

[kml_flashembed movie=”http://www.youtube.com/v/ZLoi4N-JTTA” width=”425″ height=”350″ wmode=”transparent” /]

A dia d’avui la monarquia espanyola està passant per un dels seus moments més crítics. Després de 30 anys de luxe, viatges, fortunes, fama, prestigi… , ha començat la seva decadència.

Ja són llunyans els dies de glòria de la família reial, temps en que la figura del monarca era apreciada i respectada pels espanyols. Ara tot ha canviat. Avui tot és completament diferent. L’antiga visió del rei ara és motiu de burla, humor i rebuig.

Ara fa 30 anys Joan Carles I va ser nomenat successor del règim com a rei d’Espanya pel dictador Francisco Franco l’any 1975. En aquell moment hi va haver molta polèmica i el rei es va guanyar molts enemics d’arreu d’Espanya, contràriament a l’opinió estrangera, que era molt positiva. No va ser fins al 23-F de 1981 (Cop d’Estat), que el monarca es va guanyar l’admiració de molts dels que, fins llavors, li havien donat l’esquena.

Actualment, d’ençà del casament del príncep Felip, la monarquia ha estat diverses vegades portada de tot tipus de premsa, com El Jueves, la televisió i fins i tot a “The Times”.

La figura del rei va perdent força políticament i social, cosa que veiem reflectida en els darrers actes de protesta a Catalunya, on s’han cremat fotografies del monarca i s’ha reclamat un cop més la desaparició de la monarquia.

Una de les altres coses que preocupa a la família reial és el poc carisma que té el príncep ara que el rei està a punt de jubilar-se. I el que els espanyols es pregunten és:

Quin serà el futur de la monarquia?

Berta Arnaiz i Aleix Obiol

La nova imatge dels McCann

Gerry i Kate McCann han patit un gran canvi d’imatge; han passat de ser víctimes a tenir una gran importància mediàtica, social i econòmica ,des del segrest de la petita Madelaine fa ja 5 mesos.Desprès de la desaparició de Madelaine el pares es mostraven molt afectats, sortien a les noticies demanant ajut i suplicaven que la seva filla tornés.

Van fer grans recaptacions de diners gràcies a gent rica, a aparicions publiques de famosos com el David Beckam, a través de webs i organitzacions “amb un fi benèfic”  Amb tota aquesta mobilització de mitjans humans i tecnològics van recaptar aproximadament 117.600 euros.

Van anar passant els dies i cada vegada apareixien més acusacions de testimonis que es contradeien. Principalment la policia va investigar un escorxador prop de l’hotel on s’ allotjaven  els McCann. Els avis de la nena desapareguda van revifar la polèmica al afirmar que el pares McCann donaven somnífers als seus fills per dormir. Els cambrers del restaurant on van sopar els McCann aquella nit van declarar que els McCann i els seus companys de viatge havien begut una gran quantitat de alcohol. 

I  poc a poc han aparegut noves  proves que els incrimina, com per exemple ; sang de la filla a un llibre de la mare i a l’ordinador del pare, cabells i sang al cotxe llogat, olor de mort a la roba de la mare, a la bíblia de la nena i a un peluix.

I així poc a poc la imatge dels McCann ha anat canviant. Al principi van explotar la imatge de víctimes; uns pares destrossats per la pèrdua de la seva filla Madelaine, cristians, família unida,…. Desprès  va  anar adquirint importància i notorietat  tan social com  econòmica gràcies a la publicitat i intervencions publiques a diferents mitjans de comunicació. Darrerament els mitjans que els tractaven de víctimes ara els acusen, canviant els papers duna manera molt brusca.

El cas continua obert però, la imatge dels McCann seguirà canviant amb el temps?

Jordi López i Victoria Peral

[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/PDKixdJ6i_o" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

¿Tot s’hi val per fer publicitat?

Des de fa uns anys ençà sembla que qualsevol manera, mitjà,… justifica el fet de cridar l’atenció de l’espectador perquè la gent compri.
Els anuncis d’abans et mostraven el producte més directament, sense metàfores,… Si volies comprar coca-cola sortia una persona i et parlava del producte, dels seus beneficis, els seus avantatges,… En canvi, per entendre els anuncis de coca-cola d’ara fa falta un master en interpretació d’imatges. De vegades no saps que estan anunciant fins el final de l’anunci, si és que hi ha final.
Des dels vuitanta els escàndols han vingut de la mà de l’italià Olivieri Toscani. Aquest fotògraf s’ha fet famós pels escandalosos anuncis que ha fet per a diferents marques publicitàries, Benneton entre d’altres. Eren anuncis provocadors que van escandalitzar la societat de l’època que els considerava racistes, sexistes, anticristians…
L’últim escàndol protagonitzat per aquest fotògraf ha estat la publicació d’una fotografia en la que apareixia una noia nua amb problemes d’anorèxia promocionant una marca de roba molt coneguda a Itàlia anomenada Nolita.
L’autor de la fotografia ha dit que aquesta fotografia ha estat publicada per una campanya contra l’anorèxia , però la realitat és que ho ha fet perquè la gent parli més d’ell.
Arrel d’aquesta fotografia el Consell de l’Audiovisual ha sol•licitat a les televisions que no emetin anuncis que puguin influir al jovent en qüestions i hàbits alimentaris entre les 18.00 y las 22.00. Amb això tracten d’evitar que els joves considerin miraculoses i imprescindibles les dietes.
La societat d’avui dia es consumista de mena i d’això en dona fe tot els diners que es gasten les empreses en publicitat. La propaganda va molt lligada a la vida quotidiana; a la televisió, als diaris, pels carrers,… els anuncis ens acompanyen en el dia a dia i ens influeixen en les nostres decisions, gustos,… Per això no estaria malament que es pogués regular, determinar què és propaganda i què és provocació i/o mal gust.

Júlia Massa Godia i Ainara Martínez Gorriz.

Sobreviure a Barcelona 2007

Aquest estiu els habitants de Barcelona han sofert tota mena de  desgràcies. L’apagada d’aquest estiu van deixar 300.000 persones sense subministrament elèctric durant tres dies. Les autoritats van responsabilitzar les companyies Fecsa-Endesa i Red Eléctrica Española (REE) de l’avaria. El 23 de juliol, a les onze del matí, un cable de 110.000 quilovolts va caure sobre un parc de transport de 220 quilovolts. Les zones afectades van ser Urgell i Maragall. La guàrdia urbana i els mossos d’esquadra  van haver de regular el trànsit als principals carrers sense llums. Els comerciants i botiguers van ser una dels principals parts afectades per la gran apagada elèctrica. Les entitats financeres no podien fer gestions i els caixers no funcionaven, les botigues d’alimentació veien perillar els aliments frescos i congelats i moltes empreses no podien fer res sense els ordinadors. L’expedient recordava que, per a RRE, la caiguda del cable sobre l’estació de Collblanc és l’únic origen de l’incident. Fecsa-Endesa, per part seva, va indicar que la caiguda no va ser causada per el seu règim d’explotació, i que l’episodi no va ser la causa de la interrupció de subministrament, sinó la conseqüència d’incidents previs que s’estaven produint a la xarxa de transport de Barcelona en les setmanes anteriors al 23 de Juliol.

Però aquesta desgracia no va ser la única que va haver-hi, ja que a rodalies també van haver-hi molts problemes. Les fortes pluges van provocar avaries a la majoria de les línies de rodalies de Renfe, cosa que va obligar a interrompre diversos trams que es van suplir amb autobusos i van provocar retards generalitzats i desesperació entre els usuaris. A l’aeroport de Barcelona també van haver-hi graus problemes a causa de la facturació de maletes: cues de fins a una hora al llarg d’una jornada en la que els viatgers van tornar a omplir El Prat en l’operació sortida de vacances. Els sindicats es queixaven que les cintes eren les mateixes que fa 15 anys. Aquest problema va portar greus conseqüències: avions que sortien amb retard, cues eternes als mostradors de facturació, maletes que arribaven amb retard o viatgers que marxaven deixant la maleta perduda per l’aeroport. 

Aquest any ha estat un any malastruc per a Barcelona. Pel que es pot veure a les notícies sembla que no hagi d’acabar aviat. Què ens queda? Doncs resignació i esperança que tot torni a ser com abans, quan Barcelona era el mirall on es miraven moltes ciutats espanyoles i europees. Ara ja només ens queda esperar què passa amb l’AVE i els forats que ens va deixant dia a dia.[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/U_QF4DxUw2k" width="425" height="350" wmode="transparent" /]