EL DESERT

El camí semblava infinit, el terra et cremava els peus semblava com si el sol et seguís, estàvem morts de set, no teníem ni una pisca de menjar. Els voltors no ens paraven de seguir semblava una persecució.
I de cop a l’horitzo s’alçà una ombra, semblava un arbre, però quan ens hi vam acostar no era un arbre, era un gegant. El gegant portava un barret de palla ben gran, tenia una barba. Uf quina barba! Era gegantina. El gegant tenia un petit problema quan estava lluny semblava un monstre pero quan s’anava acostant era com nosaltres. Era trempat, agradable i ens explicava que tota la gent que el veía en els i agafava un atac de por i fugien corrents. Nosaltres li vam dir que no teniem por d’ell i es va sorprendre moltíssim. Ens vam fer molt amics i ens va acompanyar fins a la Ciutat dels Dracs. Sempre més li estarem agraïts!