Avui en dia soc jo la que recullo les ànimes per tot el món. Us explicaré a què em refereixo. Recordo una de les pitjors èpoques per a la humanitat. Jo era la que em passejava pels centres on la gent gran descansava. Era jo qui recorria els hospitals amb els metges treballant sense parar… Un virus va arrasar per on passava. Vaig acollir a totes les ànimes fredes i solitàries que aquell virus deixava anar pel seu camí. Cada vegada que podia visitava diversos llocs bastant agradables malgrat aquella catastròfica situació . Veia a veïns i veïnes portant la compra a la gent gran que vivia a prop seu. Observava a nens i joves estudiant telemàticament. Sentia que s’engegaven campanyes de donacions d’aliments per a la gent que necessitava el menjar. Sempre a les vuit de la tarda m’envoltava un soroll infinit d’aplaudiments. Observava a la gent als balcons i als patis de les seves cases donant suport als metges i metgesses que estaven a primera línia. Poc a poc, gràcies a la solidaritat i generositat de molta gent aquella situació va anar disminuint. A vegades em matava veure com moria la gent, però no quedava remei, havia d’acompanyar l’ànima d’aquelles persones que normalment morien sense l’adeu d’algun familiar seu. Poc a poc aquella situació va anar millorant. Van recuperar una part de la seva llibertat que tant enyoraven. M’agrada veure que encara sense haver vençut al virus, la gent continua sent solidària.

PSEUDÒNIM: Gardènia blava
AUTORA: Nerea Garcia
PRIMER PREMI EN PROSA CATALANA, 1r d’ESO