La fotografia

En Biel tenia una bona vida. Seguia una rutina, com la majoria de gent. S’aixecava aviat, anava a l’escola, quedava amb els seus amics i passava la resta de la tarda amb els seus pares i el seu germà gran, en Juli. Però aquella situació canviaria en menys temps del que creia.

Va arribar a casa una mica més tard que normalment. Es va fixar, sorprès, en unes caixes enormes que es veien al jardí, per sobre de la tanca. Llavors, un camió va passar just per davant seu. La gent de dins, sense pensar-s’ho dues vegades, va baixar del vehicle i va començar a emportar-se-les.
En Biel, en veure la seva mare, li va preguntar què estava passant. Va respondre-li que es mudaven, cosa que no entenia, ja que feia poc que havien arribat a Barcelona. Ella va insistir en el fet que havien comprat una casa a Lleida, lloc on havia trobat feina i que, per raons de proximitat, havien de marxar.
Va passar tot molt ràpid. Amb el poc temps que va tenir, en Biel es va acomiadar tan bé com va poder dels seus amics. Dos dies després, ja sortia amb cotxe cap a la nova destinació.
Ningú no va dir res en tot el trajecte. En Biel va estar tota l’estona pensant en el que deixava enrere i sentint-se més impotent que mai. En Juli no ho portava gaire millor. Encara que no s’hagués queixat, la idea de marxar no li agradava gens.
Van arribar al cap d’unes hores. Al davant tenia la que seria la seva nova casa. Era de pedra i es veia vella i descuidada. Per dins encara era pitjor. Les rajoles del terra estaven desenganxades i les parets guixades. Els únics mobles que hi havia eren una taula, quatre cadires i dues lliteres. En Juli semblava tan sorprès com en Biel. Tot i això, els seus pares semblaven, fins i tot, contents. Els van dir que anessin a fer una volta per la casa, per familiaritzar-se amb ella, sempre que no baixessin al soterrani.
Van començar a passejar per la casa. Era tota igual. Les estances estaven en mal estat i no hi havia res de nou per veure. L’únic que destacava era un forat a terra, amb una escala a dins, que descendia fins al soterrani. Sabien molt bé que no podien entrar però, per més que van intentar resistir-se a l’impuls de baixar-hi, la curiositat va acabar guanyant.
Un cop a dins, van quedar bastant decebuts. No es veia res, i tampoc no hi havia cap llum per encendre. Amb prou feines van poder registrar la sala. Allà no hi havia res interessant, només un objecte quadrat al centre, molt petit i ple de pols. Van apropar-s’hi per veure’l millor. Era una fotografia amb el marc trencat. En Juli la va agafar i va tocar la fotografia, senyalant un objecte que hi havia al mig de la imatge. De cop i volta, un raig de llum encegador va creuar l’habitació. En Juli no hi era.
En Biel no va saber com reaccionar. Va cridar-lo, sense obtenir resposta. Va començar a caminar d’un costat a l’altre del soterrani, sense saber què fer. Podia intentar trobar una solució ell mateix o demanar ajuda als seus pares. Es va decidir per la primera. En agafar la fotografia per una vora, va veure al seu germà allà dins, amb la mà a sobre de l’objecte central, similar a una càmera.
El cervell li anava a mil per hora, analitzant la situació, fins que se li va acudir una idea una mica estranya: podria intentar separar-lo de l’objecte. No tenia estisores, o sigui que ho va fer a mà, estripant el paper. Va trencar la fotografia amb molt de compte, tros per tros. Al cap d’una estona, va fer l’última estirada, i va separar en Juli de la càmera completament. Aleshores, va veure el seu germà al seu costat, parlant com si res no hagués passat.

Aquell va ser el succés més interessant que li va passar en la seva nova casa, sobretot perquè li va ensenyar a valorar tot el que tenia, en lloc de queixar-se d’allò que li faltava.

Dash