SANT JORDI EN EL COLL

Era día 32 de mayo de 1995, a las cuatro de la tarde, estaba esperando en la puerta del Insti a entrar para recuperar una falta de Sociales.

Me quedé en babia y aparecí en el Hospital Comarcal de Blanes, en medio de mucha gente apareció un caballero llamado Jordi con una taza de café en las manos y me dijo que el núcleo del coronavirus estaba debajo del hospital.

Entonces yo busqué por todo el hospital material para protegerme y pregunté a un guardia de seguridad por dónde podía pasar para poder llegar debajo del hospital.

El guardia me dijo que había unas escaleras un poco peculiares, cuando llegué me di cuenta de que estaban malditas, pues había muchas ventanas y se veían cosas sin sentido, como a Will Smith bailando, la banda The Kiss… Por un momento intenté pensar cómo podía llegar al núcleo del coronavirus, entonce escuché una voz como la de Scooby Doo, que me decía: “tienes que imaginarte la salida”.

De repente estaba en la entrada de una cueva donde estaba Batman y pensé que él me ayudaría a matar al virus.

Una vez le expliqué el problema nos pusimos en camino para encontrar el núcleo del coronavirus. En el camino Batman me explicó que él tenía anticuerpos del coronavirus, entonces se me ocurrió que la única manera de matar al núcleo era que Batman volara por encima del núcleo y le echara sangre suya.

Al cabo de una hora el núcleo estaba destruido y poco a poco la gente se fue curando.

De repente noto que me llaman, Arnau !, ¿qué has hecho?.

Yo digo: ” nada “.

 

Publicat dins de General | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

MISSATGES DEL PASSAT

Hi havia una vegada una noia que es deia Hanna,ella tenia un millor amic que es deia Christopher.

Un dia,en Christopher va acompanyar la Hanna fins a casa seva,pero es va donar amb la porta i  li va sagnar una mica el nas, així que la Hanna la va haver de curar.Després se’n va anar.Quan en Christopher s-en va anar, la Hanna va rebre un missatge de veu sobre un número desconegut,i quan el va sentir deia el següent

No et diré qui so ni el meu nom,pero si et diré que t’estimo,t’he de deixar,adeu.

Ella va quedar molt sorpresa però també va pensar que podía ser una broma de mal gust d-algú.Encara que es va posar tota la nit pensant si el missatge era real o no, o simplement era una broma, això que no va dormir gaire.

Al dia següent, la Hanna li va explicar sobre el missatge en Christopher i ell li va dir cridant que no li dones importancia.Ella s-en va anar una mica enfadada.Per la tarda ell va venir a casa de la Hanna  a disculpar-se i ella va acceptar les disculpes.En Christopher es va quedar a dormir a casa de la Hanna  i ella li va preguntar sobre si sabia qui era el noi del missatge i ell va respondre que no ho sabia i que deixes de pensar en el missatge.

Al matí,a les 7,la Hanna es va trobar una carta al costa d’una  farola que hi havia  a prop de la seva casa, i la carta deia el següent

Hola Hanna

M’agradaria que et recordes de mi..pero jo t-ajudarà a que et recordis de mi,com,amb aquestes cartes.

El primer pas es que vagis al arbre més gran del parc del  centre, alla començaràs a entendre-ho tot…

    T’estimo

Ella va dir-se a si mateixa que potser era una trampa i que no hi aniria.Pero quan va arribar a l’institut, a  l’hora del pati, es va enpanadir una mica de no haver-hi anat,i de sobte,va aparèixer un noi i li va preguntar :

Perquè no has anat al parc?

I ella estava molt confús, i el noi li va tornar a preguntar el mateix.Així doncs, la Hanna li va pregunta si era ell el de la carta i el noi va dir que no.

Ell va dir que era el seu millor amic el de la carta, li va explicar que al seu millor amic li agradaba la Hannah , pero que el van acabar matant.Ella li va preguntar per què no va sortit a les notícies, i ell va dir que no van trobar el cos i que només ho sabien 2 persones que era mort.Va dir que el seu milor amic va deixar quatre cartes per a la Hanna.Ell li va dir que cumplis el que demanen les cartes entre llàgrimes,i ella sentint pena va dir que ho faria, a més  de que el noi ja era mort,

Ella va anar on era el arbre més gran del parc central,que es el que deia la primera carta i va veure les inicials H+A gravades a l’arbre,i de sobte va recordar el nom de Aaron,i es va preguntar a si mateixa qui era l-Aaron.

Va trobar al noi d’abans i li va preguntar qui era en Aaron,i ell li va dir que ho había de descubrir per ella mateixa i li va donar la segona carta.La segona carta deia

Veig que vas recordant qui sóc a poc a poc.

Ves al terrat de l-institut,que es el primer lloc on ens vam donar el nostre primer petó.

Llavors,quan ella va anar-hi,de sobte va recordar en las seva ment que estaba ella, al costat d’un noi amb cabell marró i ulls blaus, dient-li qeu l- estimaba molt.Es va desmallar,i quan pasaba el Cristopher per allà,la va veure i la va portar a l-hospital.No li havia pasat res greu,només estava recordant coses del passat.

El noi que li havia donat la segona carta,la estaba esperant a fora de l’hospital i quan el noi lva abraçar la Hanna, ella va recordar el seu nom,que era Sam.

I li va demanar a en Sam que li expliques tot,i ell va accedir.

Li va explicar que es coneixen desde petits i que anys després,quan en Aaron encara era viu,es van fer nuvis.Pero de sobte,va aparèixer en Christopher amb un arma intentan matar en Sam per haver-li explicat allo a la Hanna.En Sam li va dir que no tenia temps de llegir la tercera carta,així que li va dir que anés a la platja del acantilat,per acabar de saber tota la veritat.

Hi quan va arribar,la seva ment ho va recordar tot.Estaven en Aaron i ella quan de sobte algú li va donar amb una arma en el cap,i en Aron la va haver de portar a l’hospital,pero ella va acabar tenint  amnesia,així que  en Christopher es va fer passar per el millor amic.Així que a en Aaron se li va acudir la idea de donar-li cartes a la Hanna perquè es tornés a enrecordar d’ell.En Sam li va dir que ell li guardarria  les cartes i se les donaria a la Hanna.Pero aixo nomes era  un flashback de la ment de la Hanna.

Pero del no res, algú va disparar al la Hanna,i aquell algú era en Christopher,i li va explicar que ell li havia mentit sobre ser el seu millor amic,i també que ell havia matat a l- Aaron.

Amb les poques forces que li quedaven,la Hanna li va preguntar on estava el cos d’en Aaron i ell li va donar dues opcions,o quedar-se amb ell o anar se a morir amb el cos podrit d-en Aaron.La hanna va escollir la segona opció i ell li va dir que estaba a uns metres d-aqui.Com que la bala no va ser tan profunda,ella va tenir la suficient força per anar fins on era el cos d’en Aaron i es va tombar amb ell,es va morir al seu costat.

Quan en Sam va arribar fins on era el Christopher,li va preguntar on era la Hanna i ell li va dir que era morta, així que en Christopher es va matar a si mateix amb la pistola que tenia en la ma i en Sam va fer el mateix ofegant-se en el mar.

Així acaba aquesta trágica historia,no totes les històries tenen un final feliç.

Publicat dins de General | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

Els cavallers

Estava al poble de Montblanc de vacances. Em sentia super afortunada perquè feia molt de temps que volia anar allà. Però després em vaig adonar que no era tan afortunada perquè vam tenir una mala sort….un problema, va venir un virus gran i ferotge. El virus es deia CORONAvirus, era un virus que estava infectant i “menjant-se” persones.

Un dia el rei d’aquest poble va decidir posar solució al problema, per poder portar una vida normal havien de fer-se càrrec que calia que les persones es quedessin a casa.

Al principi, els adolescents sobretot, s’estaven morint però del avorriment, però després la gent es va animar i van ser solidaris amb tothom i volien ajudar. Sobretot a les persones que s’estaven sacrificant per salvar altres vides del poble. 

Aquestes persones no s’escollien a l’atzar i anaven directes a la boca del drac, no. Eren persones que desde el principi de la seva carrera volien ajudar a les persones, els metges. 

De sobte, van aparèixer “cavallers”.

La gent del poble va començar a donar-lis ànims, sortien als balcons a aplaudir-lis a les 8 totes les tardes i feien pancartes per ajudar també a frenar a aquest problema, tots posaven la mateixa frase: Quedat a casa.

La Diva

Publicat dins de General | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

LA VISITA INESPERADA

El dia que et vaig conèixer estaves asseguda amb les teves amigues, mirant el ball d’estiu, parlant amb elles, rient… fa anys que ja no et veig així, fa temps que vius en un altre món, un món on només hi pertanys tu. Sé que algun dia tornarem a ser la parella que érem, una parella feliç amb tres fills i vivint amb el poc que teníem. Érem feliços. Ara… ara…

Ara… t’aniré a visitar de nou, et veure assegura on sempre, t’agafaré de la mà i et parlaré, t’explicaré les nostres històries passades. No em mires a la cara, només em sents o potser m’escoltes; ja no ets la persona que eres per culta de la visita inesperada, la malaltia que pateixes i que provoca que no sàpigues qui ets ni d’on vens. Sé que un dia o un altre ens retrobarem i seguirem vivint el nostre amor, un amor que encara hi és però et costa sentir i recordar.

Per tu avui seré el teu pare, demà el teu fill, un altre dia el teu amic de la infantesa… no sé qui seré ni a qui recordaràs només sé que cada dia em veuràs i si algun dia recordes qui sóc feliç seré.

Em costa llevar-me cada dia i no veure’t al llit, em costa vestir-me per anar-te a veure… faig el cor fort, em costa tot… però sé que val la pena. Encara t’estimo, encara estic enamorat de tu Em vas donar la teva vida, el teu temps… i ara jo t’ho vull recompensar. Estaré amb tu sempre que pugui. Mai havia valorat tant el temps com ara, la teva companyia, les teves converses… fa anys que ho trobo a faltar. Vam criar als nostres fills amb plors i alegries, ara ells tenen la seva vida, el seu treball… et venen a veure quan poden però no sempre estaran amb nosaltres, ja han “volat”. Només restem tu i jo, jo i tu. Que faré quan no estiguis, que serà de la meva vida… Te’n recordes quan ens barallaven, quan estaven dies sense parlar? no sabíem el que fèiem, no sabien el que ens passaria el dia de demà…, que incrèduls érem… Si pogués demanar un desig seria tornar a aquells moments de discussió, t’agafaria de la mà, t’abraçaria i el diria: T’ESTIMO, ETS LA MEVA VIDA.

 Ahir com cada dia vaig anar a la residencia amb el cor fort, saps que sempre que en surto acabo plorant. Maleint el dia que la malaltia et va visitar… Aquell dia va ser diferent, no estaves asseguda, no miraves a l’infinit… on estaves? Vaig preguntar a les cuidadores i amb la seva mirada ja vaig saber la resposta. PERQUÈ? PERQUÈ? QUE FARÉ ARA SENSE TU? QUE SERÀ DE MI?

Ara davant el fèretre i abraçat als nostres fills no paro d’enyorar aquell temps meravellós al que no varem donar importància. Si es pogués aturar el temps l’aturaria el dia que et vaig veure per primera vegada asseguda amb les teves amigues mirant el ball d’estiu. Immortalitzaria la teva mirada, la teva presencia. Sempre vaig saber que series la dona de la meva vida, que series la meva vida, la meva amant, la meva companyia. Ara… ara…

Ara… No oblidis cuidar-me, protegir-me i si ho creus oportú vine a veure’m i porta’m amb tu perquè sense tu no sóc res. Vam jurar que estaríem junts tota la vida i m’has abandonat, m’has abandonat però et perdono, tu no tens la culpa de res. Només et demano que cuidis de mi perquè mai estigui sol.

T’ESTIMO MARIA I SEMPRE T’ESTIMARÉ. CUIDA’M PERÒ, VULL ESTAR AMB TU, PORTA’M ALLÀ ON ESTIGUIS, PORTA’M…

 Aquella mateixa nit Maria el va visitar. Es van donar un petó, es van abraçar, es van donar de la mà i sempre van estar junts. Van néixer per estar junts, es van jurar amor etern i no podien estar un sense l’altre. Ningú i res els separaria. Allà on estiguin seran feliços, sempre que estiguin junts.

Publicat dins de General | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

 L’ARMARI MÀGIC

Hi havia una vegada una nena que es deia Mae. Tenia 14 anys i vivia en una casa molt acollidora als afores de Lloret de Mar amb el seu pare i la seva mare. Un bon dia es va despertar i, després d’obrir la finestra i veure el dia preciós que feia, va decidir obrir l’armari per vestir-se i preparar-se per anar a donar un volt. La seva sorpresa va ser que, quan va obrir l’armari, un centenar de criatures molt estranyes van sortir disparades cap a la seva habitació. Eren de color blau i no arribaven als 70 cm d’alçada. Tenien tres ulls, quatre braços i una sola cama. Van començar a desordenar-ho tot i a fer molt de soroll. La Mae, molt espantada, va anar corrents a la cuina a buscar una espàtula i va tornar a la seva habitació. Aquelles petites criatures havien sortit per la finestra i ara estaven al carrer! Per sort, la Mae va aconseguir agafar a totes les que s’havien escapat i tornar-les a portar a la seva habitació. Un cop havia tancat la finestra i la porta, va aconseguir calmar-les.

Va preguntar-los que qui eren i d’on venien. Per sort, elles podien parlar el seu idioma. Una d’elles, que semblava la líder del grup, va explicar-li que la seva tribu es deia “Purtabis” i venien d’una altra dimensió. Elles havien estat desterrades del seu planeta per una tribu invasora i eren les úniques que havien pogut escapar, les altres van haver de quedar-se i van ser esclavitzades. La Mae va quedar atònita. Els va preguntar com havien arribat a parar al seu armari. Elles li van respondre que van endinsar-se amb la seva nau d’emergències a l’espai a la recerca d’ajuda i van acabar al seu armari. La nova tribu invasora eren unes criatures molt grans i fortes que estaven anant per tot l’espai intentant aconseguir fer-se amb tots els planetes possibles. La seva única debilitat era que el sucre les matava. Al planeta de les Purtabis no hi havia sucre però a la Terra sí. Li van demanar ajuda a la Mae i ella va acceptar.

Van agafar tot el sucre que hi havia a casa i van entrar totes a l’armari. Van tancar les portes i, de cop i volta, van aparèixer a la nau espacial una altra vegada. Van posar-se mans a l’obra per preparar-ho tot per aterrar i lluitar contra la tribu invasora.

L’aterratge va anar com s’esperava i va arribar l’hora de sortir de la nau i lluitar. Totes anaven carregades amb molt de sucre.

La Mae estava nerviosa ja que no sabia què trobaria allà fora. Quan es van obrir les portes de la nau es va quedar fascinada, era un planeta totalment diferent de la Terra. El cel era de color verd i el terra de color vermell. Hi havia una espècie de plantes amb estampats estrambòtics per tot arreu i hi plovien caramels. Després de quedar-se un moment parada, una Purtabis va donar-li un copet a l’esquena perquè reaccionés. Va haver de lluitar contra unes vuit criatures de la tribu invasora però, després de ruixar-los amb molt de sucre, va aconseguir abatre-les. Va quedar molt estranyada pel fet que no tenien una forma concreta, sinó que totes les criatures d’aquella tribu canviaven constantment de figura i totes eren de colors diferents. Entre totes van aconseguir abatre-les i així van poder recuperar el seu planeta.

Van donar-li moltíssimes gràcies a la Mae per tota l’ajuda que els havia donat i, fins i tot, li van oferir de quedar-se a viure allà amb elles i que fos la seva reina. Ella no va acceptar ja que trobava a faltar a la seva família i als seus amics. Van acceptar la seva decisió i van portar-la a casa.

Quan va arribar, va adonar-se que allà el temps no havia passat. Seguia sent la mateixa hora que quan havia marxat. Va alegrar-se molt de tornar a veure a la seva mare. De cop i volta va sentir una veu que deia:

– Carinyo, és hora d’aixecar-se!

En aquell moment va obrir els ulls i va aixecar-se del llit.

PSEUDÒNIM: Punt Groc

 

Publicat dins de General | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

TETRIS:El Campionat

Hi havia una vegada un noi que s’avorria, es deia Samir i per això es va posar a buscar a la web jocs desafiants, fins que va trobar un que li va captar l’atenció, es deia “TETRIS”.     La seva mare en veure que estava jugant a àllo li va dir que li deixés fer una partida i en Samir es va sorprendre perquè era boníssima i ell no sabia jugar, peça tras peça fins que va guanyar i en Samir li va demanar trucs i gràcies a la seva mare es va convertir en el millor de tota la família en Tetris.

Anys van passar i s’anava convertint encara millor i li van donar una oportunitat per anar a jugar un campionat de Tetris, era tot molt desafiant però ell anava passant i passant fins que va arribar a la final… I no era ni menys ni més el millor del món el seu contrincant.

Anaven posant peça per peça, no feien cap error anaven quasi sincronitzats fins que en Samir va fer un error fatal… Però es va omplir de determinació i va continuar, estava molt concentrat era increïble passava el temps i passava fins que van perdre els dos a la vegada… I va guanyar el contrincant perquè va perdre uns milisegons després que Samir.        Va guanyar un xec de 400 euros, però una gravació va demostrar que ell va fer trampes i el xec el va guanyar Samir.

Ell estava molt content i tothom li deia que faria amb els diners i ell va dir:“200 euros per mi i 200 per una ONG contra el càncer perquè un familiar meu en té.”

FI

Pseudònim:PresentadorUY

Publicat dins de General | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

Maleïdes Vacances

-Eren les 04:00 de la tarda, jo estava preparant les maletes perquè l’endemà m’anava de vacances amb la Carla, la Jimena i amb la Lídia, les meves amigues. Vaig acabar de fer les maletes a les 07:30 de la tarda i seguidament em vaig preparar per anar a dormir aviat. L’endemà em vaig despertar a les 05:00 de la matinada per tenir temps per vestir-me i agafar un taxi que em portaria a l’estació de bus on em trobaria a les meves amigues. Quan vaig arribar ja estaven la Lídia i la Carla, havíem d’esperar a la Jimena. En arribar la Jimena vam agafar el bus a les 06:50 direcció a Lloret de Mar. Quan vam arribar, a les 09:15 aproximadament vam agafar les maletes i vam trucar a un taxi perquè ens portés a l’hotel que quedava just davant de la platja.- vaig fer una pausa per respirar.

-Quin hotel?- va preguntar la inspectora.

-Mmmm… L’hotel Marsol… Després vam arribar, vam anar a recepció perquè en donessin les claus i vam pujar a les habitacions. La Lídia no ens va deixar ni seure que ja va voler anar a recorre el poble. En vam anar a menjar al McDonald’s i després vam marxar. Estàvem molt cansades per anar a recórrer el poble, així que ens vam anar a l’hotel a descansar i anar al SPA i tot això. La Jimena i jo ens vam anar a dormir abans, ja que dormíem en la mateixa habitació i la Lídia i la Carla en un altre.

L’endemà havíem quedat al bufet de l’hotel a les 08:30 del matí per esmorzar totes juntes; la Jimena i jo vam arribar abans i vam decidir començar a esmorzar. Al cap de 10 minuts la Carla va arribar però la Lídia no.-

-Per què?-

-La Carla ens va dir que la Lídia s’havia quedat fins tard en l’habitació d’uns nois que va conèixer aquella mateixa nit. També deia que abans que ella baixés al bufet li va dir a la Lídia que baixés a esmorzar però ella va dir que es volia quedar dormint i que després ens enviaria un missatge per veure on estàvem i ajuntar-nos- vaig parar per poder agafar aire.

-Mmmm d’acord.- va dir i va apuntar unes coses en la llibreta- Continua-

-Bé. Després d’esmorzar ens vam anar al carrer Sant Pere, que ens havien recomanat uns amics que van venir aquí mateix fa un mesos. Vam estar aproximadament unes 3 o 4 hores recorrent les botigues de roba d’aquell lloc i després ens vam anar a menjar a un restaurant, el Cafè de la Vila. Quan estàvem al restaurant vam enviar-li un missatge a la Lídia a veure si

ens contestava. Passats uns minuts ens va respondre i ens va dir que no es trobava bé que demà ja aniríem totes juntes al poble. Després vam esperar a la Carla que estava al lavabo per anar-nos a una zona del poble… crec que era el Rieral… no ho sé ara mateix- vaig aturar-me una estona per després continuar- Ja eren les 09:00 quan ens vam adonar que ja era tard i havíem de tornar a l’hotel per veure com estava la Lídia i…- vaig parar, perquè em feia mal el que aniria a dir ara.

-Que passa?- va dir la inspectora i en aquell moment vaig començar a recordar  aquell moment que em turmentava a les nits i no em deixava dormir i els ulls se’m van començar a ennuvolar per les llàgrimes que estava acumulant- i-i quan estàvem creuant en un carreró darrere de l’hotel… va-vam veure que hi havia un cos dins d’una bossa. La Jimena va començar a cridar, la Carla no sabia que fer, igual que jo, i després de tranquil·litzar a la Jimena jo vaig anar a obrir aquella bossa per veure qu-qui era i…-en aquell moment vaig començar a plorar- e-era la Lídia… j-jo, jo no sabia que fer, només sé que la Jimena va començar a plorar i la Carla va trucar a una ambulància.-vaig finalitzar. La inspectora em va deixar anar a la sala d’espera i enrere meu va entrar la Carla per ser interrogada. Al cap d’una hora la Carla va sortir i es va seure al costat meu a esperar a veure que deia l’Inspectora, ja que la Jimena ja havia sigut interrogada. Al cap d’una estona la Inspectora va venir acompanyada de dos policies i es va parar davant de la meva amiga i de mi.

– Carla Núñez, queda detinguda per l’assassinat de Lídia Aguilar, té dret a romandre callada, qualsevol cosa que digui serà utilitzat en contra seu- i en aquell moment els dos policies van agafar a la Carla i se la van emportar.

Publicat dins de General | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

LA HISTORIA AL REVÉS    

Había una vez un pueblo muy lejano. Se decía Pokeball. Vivían pokemons y personas de forma pacífica y tranquila. Vivían príncipes y princesas, una de ellas es Tina. Una princesa de carácter duro que no le gustaba llevar vestidos. Ya que no le dejaba practicar su deporte favorito el boxeo.

La hermana de Tina Miriam estaba jugando a pokemon go, mientras entró en el castillo de la reina malvada, con un cartel que ponía: ”CASTILLO DE LA REINA DEL DRAGÓN MALÉFICO, NO ENTRAR ”.

Una vez dentro se empieza escuchar. Chaaaaaa. Cerca de él hay un dragón mucho y largo, que saca Bombelles y humo por la nariz.

Llegó St. Jordi con su helicóptero acompañado de la princesa Tina y su mascota Islu, para salvar a la princesa Miriam. St. Jordi se sustentó y Tina a su hermana salvó.

Publicat dins de General | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

La fotografia

En Biel tenia una bona vida. Seguia una rutina, com la majoria de gent. S’aixecava aviat, anava a l’escola, quedava amb els seus amics i passava la resta de la tarda amb els seus pares i el seu germà gran, en Juli. Però aquella situació canviaria en menys temps del que creia.

Va arribar a casa una mica més tard que normalment. Es va fixar, sorprès, en unes caixes enormes que es veien al jardí, per sobre de la tanca. Llavors, un camió va passar just per davant seu. La gent de dins, sense pensar-s’ho dues vegades, va baixar del vehicle i va començar a emportar-se-les.
En Biel, en veure la seva mare, li va preguntar què estava passant. Va respondre-li que es mudaven, cosa que no entenia, ja que feia poc que havien arribat a Barcelona. Ella va insistir en el fet que havien comprat una casa a Lleida, lloc on havia trobat feina i que, per raons de proximitat, havien de marxar.
Va passar tot molt ràpid. Amb el poc temps que va tenir, en Biel es va acomiadar tan bé com va poder dels seus amics. Dos dies després, ja sortia amb cotxe cap a la nova destinació.
Ningú no va dir res en tot el trajecte. En Biel va estar tota l’estona pensant en el que deixava enrere i sentint-se més impotent que mai. En Juli no ho portava gaire millor. Encara que no s’hagués queixat, la idea de marxar no li agradava gens.
Van arribar al cap d’unes hores. Al davant tenia la que seria la seva nova casa. Era de pedra i es veia vella i descuidada. Per dins encara era pitjor. Les rajoles del terra estaven desenganxades i les parets guixades. Els únics mobles que hi havia eren una taula, quatre cadires i dues lliteres. En Juli semblava tan sorprès com en Biel. Tot i això, els seus pares semblaven, fins i tot, contents. Els van dir que anessin a fer una volta per la casa, per familiaritzar-se amb ella, sempre que no baixessin al soterrani.
Van començar a passejar per la casa. Era tota igual. Les estances estaven en mal estat i no hi havia res de nou per veure. L’únic que destacava era un forat a terra, amb una escala a dins, que descendia fins al soterrani. Sabien molt bé que no podien entrar però, per més que van intentar resistir-se a l’impuls de baixar-hi, la curiositat va acabar guanyant.
Un cop a dins, van quedar bastant decebuts. No es veia res, i tampoc no hi havia cap llum per encendre. Amb prou feines van poder registrar la sala. Allà no hi havia res interessant, només un objecte quadrat al centre, molt petit i ple de pols. Van apropar-s’hi per veure’l millor. Era una fotografia amb el marc trencat. En Juli la va agafar i va tocar la fotografia, senyalant un objecte que hi havia al mig de la imatge. De cop i volta, un raig de llum encegador va creuar l’habitació. En Juli no hi era.
En Biel no va saber com reaccionar. Va cridar-lo, sense obtenir resposta. Va començar a caminar d’un costat a l’altre del soterrani, sense saber què fer. Podia intentar trobar una solució ell mateix o demanar ajuda als seus pares. Es va decidir per la primera. En agafar la fotografia per una vora, va veure al seu germà allà dins, amb la mà a sobre de l’objecte central, similar a una càmera.
El cervell li anava a mil per hora, analitzant la situació, fins que se li va acudir una idea una mica estranya: podria intentar separar-lo de l’objecte. No tenia estisores, o sigui que ho va fer a mà, estripant el paper. Va trencar la fotografia amb molt de compte, tros per tros. Al cap d’una estona, va fer l’última estirada, i va separar en Juli de la càmera completament. Aleshores, va veure el seu germà al seu costat, parlant com si res no hagués passat.

Aquell va ser el succés més interessant que li va passar en la seva nova casa, sobretot perquè li va ensenyar a valorar tot el que tenia, en lloc de queixar-se d’allò que li faltava.

Dash

Publicat dins de General | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

Viaje de sol a sol

El sol comenzaba a salir y el calor, junto con la sed que sentían, iba aumentando cada vez más. Ishaq avanzaba a duras penas por las arduas tierras del Sáhara. Había partido de Zawila, una ciudad de Libia, hacía ya dos días. Lo acompañaba Jabari, la persona que lo había convencido para emprender esa aventura. Tenían la intención de llegar hasta Tarbu andando, pensando que 17 kilómetros por el desierto eran fáciles de recorrer.

Jabari no paraba de repetir que ya tendrían que haber llegado, pero no había ninguna ciudad a la vista. Ishaq tenía muy claro que se habían perdido. Al fin y al cabo, intentar caminar en línea recta por el desierto sin un punto de referencia era una tarea casi imposible. Debían de haberse desviado en algún momento, tal vez antes de que Ishaq descubriera que la brújula que llevaban estaba rota. Habían caminado durante horas, aunque no supieran adonde se dirigían.

En un momento dado, Jabari se quedó quieto, fijando la vista en el horizonte. Ishaq
se limitó a seguir su mirada. Cuando lo vio, no podía creérselo. Era un camino asfaltado bastante estrecho y mal construido, pero era una señal de que por ahí pasaba gente de vez en cuando.
Ishaq se dirigió hacia él, sin dudarlo, seguido de Jabari. Empezaron a andar por el medio del camino, con la remota esperanza de encontrar a alguien que los pudiera ayudar. Ambos estaban al límite de sus fuerzas y dudaban que pudieran continuar, ni siquiera, manteniéndose en pie. El calor asfixiante consiguió que Jabari se desmayara, por lo que Ishaq no tuvo otra opción que continuar cargando con él.

El sol empezó a ponerse justo cuando Ishaq distinguió la silueta de un coche en el horizonte. En ese momento, las piernas le fallaron, tanto por el cansancio como por la emoción. Perdió el conocimiento, o eso creía, ya que pudo notar como lo introducían en el vehículo, junto con su compañero, Jabari.

Dash

Publicat dins de General | Etiquetat com a , | Deixa un comentari