LA VISITA INESPERADA

El dia que et vaig conèixer estaves asseguda amb les teves amigues, mirant el ball d’estiu, parlant amb elles, rient… fa anys que ja no et veig així, fa temps que vius en un altre món, un món on només hi pertanys tu. Sé que algun dia tornarem a ser la parella que érem, una parella feliç amb tres fills i vivint amb el poc que teníem. Érem feliços. Ara… ara…

Ara… t’aniré a visitar de nou, et veure assegura on sempre, t’agafaré de la mà i et parlaré, t’explicaré les nostres històries passades. No em mires a la cara, només em sents o potser m’escoltes; ja no ets la persona que eres per culta de la visita inesperada, la malaltia que pateixes i que provoca que no sàpigues qui ets ni d’on vens. Sé que un dia o un altre ens retrobarem i seguirem vivint el nostre amor, un amor que encara hi és però et costa sentir i recordar.

Per tu avui seré el teu pare, demà el teu fill, un altre dia el teu amic de la infantesa… no sé qui seré ni a qui recordaràs només sé que cada dia em veuràs i si algun dia recordes qui sóc feliç seré.

Em costa llevar-me cada dia i no veure’t al llit, em costa vestir-me per anar-te a veure… faig el cor fort, em costa tot… però sé que val la pena. Encara t’estimo, encara estic enamorat de tu Em vas donar la teva vida, el teu temps… i ara jo t’ho vull recompensar. Estaré amb tu sempre que pugui. Mai havia valorat tant el temps com ara, la teva companyia, les teves converses… fa anys que ho trobo a faltar. Vam criar als nostres fills amb plors i alegries, ara ells tenen la seva vida, el seu treball… et venen a veure quan poden però no sempre estaran amb nosaltres, ja han “volat”. Només restem tu i jo, jo i tu. Que faré quan no estiguis, que serà de la meva vida… Te’n recordes quan ens barallaven, quan estaven dies sense parlar? no sabíem el que fèiem, no sabien el que ens passaria el dia de demà…, que incrèduls érem… Si pogués demanar un desig seria tornar a aquells moments de discussió, t’agafaria de la mà, t’abraçaria i el diria: T’ESTIMO, ETS LA MEVA VIDA.

 Ahir com cada dia vaig anar a la residencia amb el cor fort, saps que sempre que en surto acabo plorant. Maleint el dia que la malaltia et va visitar… Aquell dia va ser diferent, no estaves asseguda, no miraves a l’infinit… on estaves? Vaig preguntar a les cuidadores i amb la seva mirada ja vaig saber la resposta. PERQUÈ? PERQUÈ? QUE FARÉ ARA SENSE TU? QUE SERÀ DE MI?

Ara davant el fèretre i abraçat als nostres fills no paro d’enyorar aquell temps meravellós al que no varem donar importància. Si es pogués aturar el temps l’aturaria el dia que et vaig veure per primera vegada asseguda amb les teves amigues mirant el ball d’estiu. Immortalitzaria la teva mirada, la teva presencia. Sempre vaig saber que series la dona de la meva vida, que series la meva vida, la meva amant, la meva companyia. Ara… ara…

Ara… No oblidis cuidar-me, protegir-me i si ho creus oportú vine a veure’m i porta’m amb tu perquè sense tu no sóc res. Vam jurar que estaríem junts tota la vida i m’has abandonat, m’has abandonat però et perdono, tu no tens la culpa de res. Només et demano que cuidis de mi perquè mai estigui sol.

T’ESTIMO MARIA I SEMPRE T’ESTIMARÉ. CUIDA’M PERÒ, VULL ESTAR AMB TU, PORTA’M ALLÀ ON ESTIGUIS, PORTA’M…

 Aquella mateixa nit Maria el va visitar. Es van donar un petó, es van abraçar, es van donar de la mà i sempre van estar junts. Van néixer per estar junts, es van jurar amor etern i no podien estar un sense l’altre. Ningú i res els separaria. Allà on estiguin seran feliços, sempre que estiguin junts.