Hola, sóc la mare d’Emily. He rebut la vostra carta. M’agradaria que m’ajudéssiu amb el cas de la meva filla. Us explico la història de la meva filla, Emily.

Emily és una noia agradable, simpàtica, alta, molt amistosa… Però des que es va despertar, ha canviat molt. Pot ser que amb l’institut hagi canviat (això és el que diuen els metges). Però jo que soc la seva mare i la conec molt bé, sé que no és l’institut, és una altra cosa. I jo crec que no és d’aquest món.

Avui dia 25/02/1999 la meva filla m’ha dit i ha fet unes coses molt, però molt rares. Ha començat a parlar-me amb un altre idioma. Era llatí, no ho sé segur. Després, ha començat a posar els ulls d’una manera rara, els posava blancs… Això ha durat uns minuts. Quan ha tornat a ser ella, li he preguntat que per què feia tot això. M’ha dit:

“Jo no he fet res, o almenys no ho recordo.”

En aquell moment em vaig quedar sorpresa, però no vaig voler preguntar-li més. Ja era de nit, quan l’Emily em va venir a despertar al llit. Venia espantada. Li vaig preguntar què passava. Em va dir que no parava de somiar coses que no sabia què eren.

Li vaig preguntar quins eren els somnis. I em va dir: “Surt sempre un home, a vegades em parla. El fons dels somnis, sempre és el mateix. És un lloc fosc, amb poques persones…”

Al dia següent la vaig portar a una senyora especialista en aquests temes. Li vaig explicar tot el que havia passat. I em va dir que li faria una mena… No sé com explicar-ho, però va ser una cosa molt ràpida.

Va funcionar, perquè en aquests dies va parar de somiar tot això. Però ara és un altra cosa. Ara no vol sortir al carrer, diu que com no pot somiar amb l’home, ell ara vol agafar-la pel carrer.

L’he portat a molts llocs, però a cap lloc m’han dit el que li passa. Per això vull la teva ajuda.

Espero la teva resposta. Atentament, mare de l’Emily.

Pseudònim: Ventafocs

NIARA LIÉBANA, 1r ESO

La meva àvia es diu Victòria, era una dona molt atractiva, molt treballadora i amb molt de caràcter. Va néixer a Sanlucar de Barrameda, a Cadis, i va viure la seva infància a El puerto de Santa María. Tenia 21 germans i va haver de començar a treballar als 8 anys.

Ella, quan era jove, sempre va treballar de netejadora o de cambrera. En un treball de netejadora va haver d’anar a Viladrau a netejar un hotel. Allà va conèixer el meu avi. El meu avi es diu Joaquim, era un home molt tossut i no molt atractiu. Es van casar a l’ermita de Viladrau, fa 56 anys. Van tindre al meu tiet que es deia Xavier. Més tard van tindre al meu pare que es diu Daniel. Tenien dues botigues de marroquineria que es deien, “Bolsos Victòria ́ ́ i “Bolsos Molas ́ ́.

Fa 16 anys, el meu tiet va morir en un accident laboral. Allò va marcar molt a la meva família, ja que tenia una filla de 2 anys. Els meus avis, van deixar les botigues i es van mudar, ja que vivien en una casa massa gran i no es podien encarregar de tant. Jo allà he viscut molts estius que mai oblidaré. Una de les raons per les que es van mudar és perquè a la meva àvia li van diagnosticar d’Alzheimer. Va canviar radicalment el seu caràcter, la seva personalitat. Ja no era la mateixa persona.

Ara té 79 anys i tot just em reconeix, encara que es posa molt contenta quan em veu. Té cuidadores i està molt ben atesa, però el meu avi està molt dolgut perquè ja no pot disfrutar el seu matrimoni amb ella. La trobem molt a faltar.

Pseudònim: Pepita Flores.

 LAIA MOLAS MAINAR, 1A3.

Una vegada hi havia una nena que es deia Emma i que vivia a Florència una encantadora ciutat d’Itàlia i que va haver de passar una infància molt dura. Als seus pares no s’interessaven per ella, s’havia de fer tot: els menjars, rentar la roba com podia, buscar-se la vida per arribar a l’escola… Tot això, amb només nou anys i per si no fos poc quan arribava a l’escola tots es burlaven d’ella diàriament.

Un dia, per sorpresa d’ella, una senyora d’avançada edat va tocar la porta. Emma la va obrir. Una dona molt elegant i amb maneres impecables es va presentar, com Elisabet. La seva àvia. Emma no s’ho podia creure. Els seus pares mai li havien presentat cap familiar per la mala relació entre ells. Elisabet li va proposar passar temps amb ella per conèixer-se. Emma sense pensar dos cops ho va acceptar, ja que tampoc no tenia res millor a fer. Després d’aquella inesperada visita el temps que passaven juntes es va multiplicar. Primer només es veien dos cops per setmana.

Però ben aviat es va convertir en una rutina diària, cada dia després de l’escola anava a visitar la seva àvia.

Durant les seves quedades l’àvia es va adonar de la falta d’educació i atenció que tenia l’Emma. Davant d’això va decidir ensenyar com comportar-se correctament, com menjar amb coberts, parlar amb un vocabulari més ric… També va decidir portar-la a comprar roba nova i anar a la perruqueria. En resum li va possibilitar canviar el seu estil i el seu comportament.

Ara, quan anava a l’escola ja no es reien d’ella, sinó tot el contrari. L’Emma es sentia tan feliç, cada matí quan s’aixecava tenia un somriure a la cara. Ja feia temps que no es sentia tan a gust amb ella mateixa i el seu entorn. És per això que va decidir explicar la seva situació de casa tan desagradable a la seva àvia. I aquesta no s’ho podia creure, tot i que s’ho havia imaginat.

Davant d’aquesta situació l’àvia va prendre mesures radicals. Va anar a l’oficina de protecció per als menors, per explicar els fets i el seu desig i de l’Emma de viure juntes. Al cap de poc però no tan poc, el seu desig es va fer realitat.

Pseudònim: Estrella

ANGELINA FABER, 1r d’ESO

Vet aquí una vegada un pagès anomenat Pau. En Pau era un home jove, alt i gros que sempre vestia amb una camisa amb molts botons, però mai podia cordar-se tots els botons de lo gros que era. Vivia en un desert d’Amèrica, en una casa de pagès on cuidava uns animals desconeguts que els havia trobat a prop d’uns volcans, durant un viatge a Nova Zelanda.

En Pau cada dia es passava dotze hores alimentant aquests animals ja que sempre volien menjar. Aquests animals, en Pau, els anomenava Zincs. Tots ells eren de color blau i tenien els ulls vermells com el foc. Els Zincs tenien un problema, cada dia eren més grans, més forts i més rabiosos. Passats vint-i-sis dies ja no cabien a la gàbia i es van escapar. A poc a poc van anar extingint la raça humana. Primer els habitants d’Amèrica, després els esquimals dels pol , a continuació la gent de l’Àfrica i Europa i finalment Àsia i Oceania. Només van sobreviure quatre humans: en Pau, en Win-yu que era japonès, la Sophia que era búlgara i la Courtney que era americana . Aquests quatre van ser els únics supervivents que es van salvar.

Aquests es van reunir en un búnquer situat a Rússia on van tenir molts problemes per comunicar-se, però utilitzant gestos i dibuixos van aconseguir dissenyar una nau, la qual van utilitzar per marxar a un altre planeta on hi van viure més de quaranta anys. Durant aquest temps van tenir fills, però en aquell planeta no es vivia gaire bé, faltava aigua i feia molta calor durant el dia i molta fred durant la nit. Per això van decidir crear un producte que el van utilitzar per exterminar els Zincs. Van escampar amb uns satèl·lits aquest producte per la terra i van aconseguir eliminar els Zincs. Un cop fet això, tota la població va tornar a la Terra on van crear ciutats una altra vegada.

Pseudònim: Zinc.

JORDI RUPIÀ, 1r d’ESO

El dia 31 d’octubre, és un dia paranormal, màgic, místic i misteriós. Això ho sap tothom, però és pitjor el divendres 13, o dimarts 13 en altres països. Tornant de l’escola, estava alegre, perquè era divendres, i no havia d’anar durant tres dies a l’escola, també perquè anava a la platja amb la meva cosina.Vam gaudir molt de les vistes al mar, vam estar dues hores remullant el nostre peu a l’aigua salada. Vam començar a avorrir-nos i vam decidir tornar a casa. Li vaig acompanyar fins a casa seva, en arribar a casa meva em vaig sentir molt cansat, vaig menjar el sopar i em vaig anar directament al llit. Em vaig despertar a les tres de la matinada, vaig sentir-me espiat però vaig dormir un altra vegada.

L’endemà a la televisió vaig veure: Un segrestador està raptant nens i assassinat-los. Corrent vaig trocar a la policia, vam parlar del l’assumpte, van vindre corrents però van dir que havia de passar un altra vegada, l’endemà i estava dormint amb la meva mare, vam comprovar les càmeres de seguretat pero no surt res estrany. Ens vam oblidar del tema, fins que va arribar el 31 d’octubre. Quan vaig anar pel barri a demanar llaminadures als meus veïns, amb alguns amics. Vaig passar per una casa del barri, em vaig sentir igual que el dia 13 i vaig anar corrents a casa i em van dir, que el segrestador vivia en el barri, en la mateixa casa que no vaig anar.

Uns dies després, vaig veure una carta en la qual posava: “Estimat net, espero que cuidis de la teva cosina, perquè ja no estic en el món, agafa aquest amulet. Per cert, vaig ser jo qui t’espiava.” En aquell moment em vaig morir de por.

Pseudònim: Coolpikia.

WAEEL SUBLA, 1r d’ESO