M’aixeco exaltada pel mal de cap, a l’intentar llevar-me del llit em marejo. Sento un formigueig als peus quan fan contacte amb el terra fred de la meva habitació. Baixo a la cuina a prendre’m les pastilles, però veig que no n’hi ha. M’estic espantant, l’última vegada que se’n van acabar va ser un infern. – Mama on ets? – pregunto sabent que no hi haurà resposta
– MAMA – crido més fort.
Rondo per la casa buscant-la, ja sé on és, però el fil d’esperança que em queda em demana que busqui, que no és allà, que ella està bé, que no ho tornarà a fer, que millorarà, que canviarà.
– Mama….? – Obro la porta, i allà la veig, tirada per terra amb l’ampolla de Bourbon a la mà i la mirada perduda.
– FORA D’AQUÍ – La seva veu carregada d’odi em fa retrocedir, teniaper els nusos de la mà blancs d’estrènyer l’ampolla.
Tanco la porta el més ràpid possible, a l’altre costat s’escolta l’ampolla feta miques a terra. De cop i volta tot es va enfosquint i començo a escoltar veus, “Mata-la”, “No t’estima”, “No l’importes”, “Va ser culpa teva que el teu pare marxés de casa”. Començo a sacsejar el cap amb força i noto com tot es va aclarint. Sospiro alleujada, He de marxar d’aquí.
Marxo corrents cap a la meva habitació, obro l’armari i rebusco pels calaixos el meu telèfon, no hi és, suposo que la meva mare m’he l’ha tret per trucar-li. No sé per què ho intenta, ell no t’estima, ja té una nova família a qui cuidar. Suposo que tenir una filla esquizofrènica i una dona alcohòlica no és el millor del món. Baixo les escales que porten al menjador a poc a poc, procurant de no fer el més mínim soroll, esta adormida al sofà, però es pot aixecar en qualsevol moment. Passejo la mirada per sobre de la taula i allà el veig, però no està en molt bones condicions, està xop d’alcohol fins dalt, aguanto la ràbia que comença a bullir dins de mi i torno a pujar a la meva habitació, em canvio i em fico uns texans negres amb una dessuadora de camuflatge blanca amb tons grisos i les bambes blanques. Em faig una cua alta i deixo que els meus cabells castanys em caiguin per l’esquena.
Ja són les 4 de la matinada, vaig a la cuina i agafo un got d’aigua, és l’única cosa que hi ha per treure el sabor metàl·lic de la boca abans d’un episodi, així que m’aguanto. Surto decidida per la porta de darrere i començo a caminar en la direcció a la casa del meu pare, només són 5 km trigaré aproximadament 1:30 h. Camino de pressa, intentant no pensar en què em pot passar si no arribo a temps, l’angoixa, la por, la molèstia, la rabia, la ira s’apoderen de mi i no hi puc fer res; em sento indefensa, petita, com un gra de sorra a una de les platges més grans del món.
Està tot fosc i no he portat llanterna, decideixo apropar-me una mica a la carretera per rebre una mica de llum dels fanals, però encara estic enmig del bosc. Noto un pes molt gran a les espatlles, com si algú estigués darrere meu, però sé que no hi ha ningú, són els efectes dels episodis, em sento observada i al cap de 10 minuts ja no tinc control de mi. Començo a córrer cap a la casa més propera per poder preparar-me i no estar al mig del bosc quan estigui a les ordres del meu psicòtic subconscient.
Veig una petita cabana i començo a picar la porta desesperadament, però no hi ha resposta, començo a notar el sabor metàl·lic a la llengua i a hiperventilar. M’allunyo de la casa. Hi ha veus, moltes veus. És tot fosc. Noto cops per cada lloc del meu cos, punxades a les gemmes dels dits i de cop tot és negre, sento pau i unes veus que em parlen. Em diuen que aguanti, que ja arriben, també sento una veu més forta, com si fos d’un senyor, ell no para de repetir que he sigut jo, que jo m’he tirat davant del camió.
Pseudònim: Cold as ice.
ESTER MONTES, 4A3
Finalista en prosa catalana, Categoria 1