Arxiu de la categoria: Prosa catalana

4t ESO, Prosa catalana

A L’AUTOBÚS

Deixa un comentari

Mirava per la finestra de l’autobús, era l’últim cop que veuria Lloret. L’autobús s’havia engegat i reculava per poder sortir de l’estació. La targeta d’únic viatge lluïa sota la llum roja del semàfor. La vaig estrènyer amb força mentre se’m dibuixava un somriure enorme. Les rodes ja oloraven el perfum i l’escalfor de l’asfalt, el mar cada cop es distanciava més i més i l’estació va quedar invisibilitzada entre els edificis. Seria un acte covard fugir de totes les meves preocupacions? Potser seria incongruent marxar i hauria de quedar-me plantant cara a tot el que vingués? No. Jo tenia molt clar que si continuava aquí, no seria pas feliç. Allà, al meu destí, tenia tot el que em feia feliç; era una vida nova, gent nova, ciutat nova. Vaig travessar el túnel. La meva alegria d’anar-me allunyant es reflectia als meus ulls foscos.

En un tancar i obrir d’ulls em trobava descendint cap a l’interior de l’estació de Girona. Desesperat, vaig començar a investigar amb la mirada a tothom que es trobava a l’interior del pàrquing d’autobusos. El vehicle va donar una volta sencera fins que es va aturar a l’andana deu. Tots els passatgers van baixar i el passadís principal es va col·lapsar de gent però a la llunyania vaig distingir tres cossos que anaven contra direcció, s’apropaven. Un noi i dues noies. Vaig arrencar a córrer, esquivant i evadint a tothom, intentant no ensopegar amb els para-xocs de ferro de les andanes i em vaig llançar contra ells. Vam caure abraçats tots quatre, entre llàgrimes de felicitat rebolcant-nos al terra polsegós. Eren el meu xicot i les meves millors amigues.

Vam pujar per les escales mecàniques agafats de la mà i encara amb els ulls plorosos. Quan vam arribar a l’altura del terra, ens vam trobar amb un enrenou de trens que em va omplir el cor com a un nen petit. La bella ciutat es feia més gran a cada pas que donàvem, els rius que fluïen inundaven els meus pensaments més negatius i els ponts m’omplien d’esperança. Vam dirigir-nos a la vila vella, tot pujant per les muralles i des d’allà, des de la més alta de les talaies que continuaven dempeus, Girona s’expandia fins l’horitzó dels meus ulls, urbanitzant cada racó d’aquests. Em sentia més fort i segur que mai.

Pseudònim: Gluckhoffe

FRAN RAMIRO  PRADAS

Batxillerat 1r, General, Prosa catalana

PAPALLONA

Deixa un comentari

Dimecres, vuit del matí. Em llevo com un dia qualsevol, preparat per seguir la mateixa rutina de sempre. Em vesteixo, esmorzo i em preparo per sortir. A la porta de casa tinc una sensació estranya, com si avui anés a canviar alguna cosa.

Començo a córrer en sortir de l’edifici, sense tenir massa ganes d’entrenar. Només vull que s’acabi aquest dia i acaba de començar. Escolto música mentre sento que els minuts passen com hores i que porto una eternitat corrents. M’endinso en un bosc molt trist, sec, sense vida, on mai havia estat. Les fulles mortes descansen a terra i els arbres, despullats i sense color, semblen tenir por.

De sobte, en mig de tota aquesta tristor i silenci, apareix una petita papallona blava, del blau més intens i profund que he vist mai, i s’allunya volant. La segueixo sense pensar en res més, només contemplant la seva esplendor, i travesso tot el bosc. Sense adonar-me, arribo a un barri i, abans de poder evitar res, veig un cotxe aproximant-se a mi veloçment. Llavors, tot negre i un profund silenci. No sé quant temps passo així, sol en una immensa foscor. Tinc por. Por de poder estar mort i por de tornar-me boig. Penso que tot està perdut quan de sobte veig un raig de llum.

Començo a córrer cap a ell amb totes les meves forces, lluitant per aconseguir-ho, i de cop i volta em trobo corrents al mateix bosc on em trobava abans. Corro molt ràpid, com un animal lliure i veloç, i no em sento gens esgotat. Corro enmig de tots els arbres sense vida, trepitjant les fulles caigudes amb cada passa i, quan aixeco la mirada, torno a veure a la preciosa papallona blava. Vaig cap a ella i, quan estic a punt de tocar-la, tot es torna fosc uns segons i els meus ulls es tanquen suaument. Obro els ulls i em trobo al llit d’un hospital. No puc sentir ni moure les cames, i em temo que la meva vida ha canviat per sempre.

Pseudònim: Khaleesi

AINOHA MONTES

4t ESO, General, Prosa catalana

DUES VIDES IMPOSSIBLES

Deixa un comentari

No m’ho puc creure, ha arribat aquest dia. Sabia que arribaria, encara que sempre he intentat evitar pensar en aquest tema i ser optimista, pensant que potser de cop i volta, girarien els papers, i finalment, aquest dia no arribaria. Mai se m’havia acudit que a mi em podrien passar aquestes coses, des de petita m’havia imaginat una vida molt feliç, sense cap complicació pel mig, però ara m’adono que no és així, de fet, mai ha sigut així, la vida és plena de sorpreses inesperades. Ara començo a pensar que res té sentit, i tot és una mentida inexplicable.

Fa tot just una setmana que el meu pare s’ha mort en un accident de cotxe. Quan la meva mare m’ho va explicar em vaig quedar paralitzada i en estat de xoc, no m’ho creia, en aquell moment no em sortien ni les paraules. Aquella nit, vaig estar plorant fins a la matinada sense parar.

El pare treballava a Anglaterra, allà tenia un pis comprat per ell, on vivia quan estava allà. La meva mare i jo vivíem del salari del pare, i en un pis de lloguer, però ara ja no el teníem perquè no el podíem pagar i per això, havíem de marxar a viure a Anglaterra. Jo sóc d’un poble de costa anomenat Lloret de Mar, sempre m’ha encantat. Una de les majors pors que sempre he tingut, és no tornar a veure aquell mar Mediterrani de la platja de Lloret. Sabia que si marxava, no el tornaria a veure mai més. De cap manera, seria impossible que tornéssim, no teníem diners. Mai oblidaria aquells capvespres d’estiu que passava a la platja, esperant que es pongui el sol. Sempre corria al mar per a que aquelles onades m’acariciessin i poder gaudir el moment dels últims raigs de sol del dia.

Ara ja estàvem a l’aeroport, no hi havia marxa enrere. Aquests últims dies he passat molt de dol, ja no tenia forces per res.

Han passat ja tres dies que estem a Anglaterra. Hem trobat el pis i ens hem endut moltes sorpreses. La meva mare i jo, vam anar al lloc on treballava el pare per poder agafar totes les seves pertinences, i ens vam trobar que allà el pare tenia fotos de persones desconegudes per nosaltres i un telèfon mòbil que no sabíem que tenia. Vam començar a investigar i vam trucar a persones que tenia en els seus contactes del mòbil. És molt fort, no sabia què dir, resulta que el pare tenia una amant a Anglaterra.

La mare estava molt decebuda i descontrolada, però al final va agafar forces i vam anar a casa d’aquella dona. Tots estàvem molt sorpresos, ja que fins i tot el pare tenia una filla amb aquella dona, era més petita que jo, la meva nova germana Mika. El pare va deixar un testament, on ho explicava tot. Deia que, no sabia com, s’havia enamorat molt fort de dues dones de cop, i no podia fer res, ja que tant a una com a

l’altra les estimava molt. I va decidir tenir com dues vides, separades per terra i mar. Passat molt de temps, el pare ja no sabia què fer perquè li sabia molt greu enganyar d’aquesta manera, les persones més importants de la seva vida i va acabant suïcidant-se. Aquell accident de cotxe va ser intencionat. Tot era com una història impossible que mai et pensaries que et podria passar, però en aquells moments ja no sabíem que pensar.

Van passar dies, fins i tot setmanes, i tots ens ho vam prendre amb calma, ja que tots estàvem molt malament per encara posar culpes. A més, tots estàvem sols tant la meva mare i jo, com elles, no teníem família ni ningú que ens pogués consolar. Així que, des d’aquell dia vivim juntes totes i ens portem molt bé, ens ajudem les unes a les altres, com una família molt unida. Qui sap si tot això ho ha planejat tot el pare, perquè nosaltres siguem feliços, ja que d’una altra manera això no es podria explicar.

Pseudònim: Giskua

4t ESO, General, Prosa catalana

NO ESTIC BOIG!

Deixa un comentari

“No hi ha temps per explicacions, només m’has de creure. T’estan drogant i cada dia és diferent. No puc dir res més perquè sento com s’apropen. Intenta trobar el perquè, una bona idea és escriure tots el dies, però que no et vegin. Sé tot això perquè sóc tu.” va trobar-se aquella nota a sobre de l’escriptori.

Quan va llegir la nota es va quedar sorprés. No sabia si creure s’ho o deixar-ho anar. El que li semblava estrany era que ell no recordava haver escrit allò mai. Com cada dia, baixava al menjador de la comunitat i almortzava suc de taronja i galetes Maria. Va recordar el que va llegir, que escribis. Va treure una llibreta i va a començar a redactar el qué passava cada dia:

Dia 1: No em fio del que he llegit, que m’estan drogant? Quina broma de mal gust m’estan fent! Si aquí tots els veïns ens respectem. Total, que per si un cas jo escribiré. Avui no ha passat gaire cosa, tan sols la Roxane (que ella m’estima molt) m’ha donat un Xupa-Xups. El deixaré al calaix de la tauleta de nit, si llegeixes això busca’l.

Dia 2: Val, quan vaig trobar aquesta llibreta i vaig llegir el que vaig escriure ahir em vaig quedar flipant. També vaig comprobar si el Xupa-xups estava en el calaix; hi era. Estic pensant que a lo millor tinc amnèsia, com en les pel·lícules. Deixant la camisa en la còmoda, vaig trobar una clau. Ningú dels veïns sortíem de l’edifici, no ens feia falta, vivíem bé. Deixaré passar uns dies i tornaré a escriure.

Dia 5: Han passat tres dies i he descobert  que la clau que vaig trobar és per obrir la porta principal, que és la que està a fora, en el jardí. Però ningú mai havia sortit perquè era una norma que ens van donar al venir a viure aquí. Ahir vaig veure com un dels veïns volia sortir, però unes persones vestides de blanc no el van deixar. No he tornat a veure a aquell veí.

Dia 8: Vull veure el món de fora… Sentir el vent, la brissa marina, la sorra fina…. També estic començant a recordar coses… No són tan bones com jo creia.

Dia 10:  Avui serà l’últim dia que hi sóc aquí, he decidit marxar. Es pensen que sóc un boig quan jo sóc normal. He recordat tot, sóc un puñetero experiment del govern, i la resta de persones també. Si us plau, si algú llegeix això. que m’ajudi.

Quan la Roxane va acabar de llegir el que va escriure Nºπ, va manar a dos metges que l’anèssin a atrapar que estava intentant escapar. Ella va anar també cap a la porta.

-Sedeu-lo, i torneu-lo un altre cop al quirofan, hem de continuar.- va dir-li als metges

-Però… Jo no estic boig! Ajuda’m, ets en l’única en qui confio!

-Quina llàstima. Fins la propera Nºπ.

-Rox…..ane….- va caure insonscient. Els metges el van tornar a la habitació. La Roxane va escriure en una llibreta: “Experiment humà Nº169; Começa a recordar les coses més aviat, aproximadament al dia 10. Droga Nº24; amnèsia descontrolada negativa. Prova conclosa.”

Pseudònim: Mochi

KATARINA ZUGIC, 4A2

Batxillerat 1r, General, Prosa catalana

PER COMPLET

Deixa un comentari

Aquella era la nit, el cop que podia canviar-me la vida per complet. Ho tenia tot planejat, com entrar, què agafar i com sortir sense cap complicació, o això és el que em pensava…

Feia setmanes que estudiava la mansió Frigola, hores d’entrada de la família, del personal, alarmes, etc. Aquella mansió semblava perfectament irrompible, sense ningun error, però jo vaig saber trobar aquell defecte que em permetria entrar i sortir amb la vida resolta.

Ho tenia tot preparat, estava llest tant físicament com mentalment, i em vaig dirigir cap a uns dels barris més rics de la zona. La mansió es veia buida, sense llum, sense sorolls, tal com havia planejat, era la meva oportunitat.

Vaig entrar, seguint el pla al peu de la lletra. Observava totalment en silenci i veia el meu futur tan brillant com les joies de sobre el moble de l’habitació principal.

De sobte, vaig escoltar un petit badall que provenia del pis de dalt, però vaig pensar que el meu subconscient m’estava passant una mala jugada, així que vaig continuar amb la meva feina.

Volia sortir, i just vaig observar una fotografia d’una noia que m’era familiar, i intentava recordar. Mentre pensava, vaig tornar a escoltar un badall acompanyat d’algunes passes cap al pis de baix. Em vaig espantar i vaig treure l’arma d’emergència. Només veure l’ombra vaig disparar, sense pensar, i just quan el tret va donar-li, aquell crit va ressonar dins el meu cap, aquella veu aguda femenina em sonava, com si coneixes aquella veu. Em vaig acostar a veure el rostre d’aquella noia, vaig apartar-li la cabellera de la cara, i la vaig veure. Aquella noia, la nit anterior, em va fer l’home més feliç, va ser un amor a primera vista, vam estar fins a la matinada parlant, una conversa que va durar hores però em va semblar com si fossin segons. El penediment que sentia en aquell moment em va inundar l’ànima, i la culpa va fer que m’entregués en aquell mateix instant.

Aquell sentiment de penediment m’ha canviat la vida per complet.

Lynx

CRISTINA CARBONELL, 1r batxillerat

4t ESO, General, Prosa catalana

ELS GAVIANS

Deixa un comentari

Volia aquell pa per alimentar els seus fills. Però les gavines li impedeixen fer-ho. La mare gavina va agafar el bocata amb dificultat, ja que la llargada de la paperera superava la llargada del coll. En treure el coll, va tornar en cerca de més menjar però per darrere la va atacar un grup de gavines. Eren més petits però tenen més poder per ser més. La mare ho va intentar, però no va poder guanyar aquella competència, es va quedar sense aliment. L’única forma que tenia d’aconseguir aliment era atacar a alguna persona.

Va veure passar un professor d’una estatura gran i fort amb un bocata i l’hi va voler treure. El professor es va defensar i va sortir ferit. Li van haver de posar punts al cap i ara sempre va amb paraigües perquè no li torni a passar res semblant. La mare gavina estava volant per tornar al seu niu amagat en un dels llocs secrets de l’institut. Va arribar i va començar a alimentar als seus fills i es va adonar que li faltava un fill. Es va començar a posar nerviosa i va a anar als nius dels veïns per demanar ajuda. Els gavians són uns animals que sempre s’ajuden entre ells i aquesta vegada van decidir matar a totes les gavines, ja que pensaven que havia sigut cosa seva. Un grup de gavians van anar al lloc on tenien els nius les gavines i en entrar, van notar que passava alguna cosa. Moltes gavines estaven plorant i els seus nius estaven trencats. Van parlar en el llenguatge comú de tots els ocells. Els van dir que un grup de persones especialitzades i amb eines que havien vingut i havien portat els nostres ous i amb la baralla que hi va haver, havien trencat molts de nius. Les gavines i els gavians, per primera vegada, van decidir fer alguna cosa junts. Volien anar per atacar a aquelles persones que havien fet això. Una de les gavines sabia on es troben i tots la van seguir. En arribar, van veure una caixa on hi havia els ous. Un home els estava portant dins d’aquell edifici que semblava un laboratori. Sense esperar més, tots van atacar i van deixar ferits a tots els que hi havia allà. Alguns van quedar sense parts del cos.

Per acabar, van portar els ous als nius i mai més els humans es van apropar ni als seus ous ni als seus nius. També van aconseguir amics nous.

Pseudònim: M27

MEHAK PREET KAUR, 4A3

4t ESO, General, Prosa catalana

SOM EL QUE REALMENT CREIEM?

Deixa un comentari

Em dic Mario,sóc un noi orfe de 14 anys.Mai vaig poder conèixer al meu pare perquè va morir abans de que jo hagi nascut.Però encara que no hi sigui el sento molt a prop meu.Cada dia m’aixeco del llit pensant en ell.Però tot i això em sento molt afortunat de tenir a la meva mare al costat.L’estimo més que a ningú.Sempre fa tot el possible perquè sigui feliç.

Sóc un ser antisocial.Mai vaig confiar en ningú del meu voltant.Per una estranya raó sentia que tots m’ enganyarien.La meva mare era l’única excepció .Era la persona que li donava sentit a la meva vida.No pensava que la meva trista vida pogués arribar a ser encara pitjor de lo que ja era però ,va arribar el 29 de setembre,el pitjor dia de la meva vida,el dia que ho va canviar tot.Aquell dia em vaig despertar amb una estranya sensació de que hi havia alguna cosa que no quadrava.Tractava de lluitar amb aquells pensaments foscos que em feien sentir culpable ,però era impossible.Vaig dirigir-me cap a la cuina.Cada pas que feia em feia sentir més espantat.Fins que finalment vaig arribar al destí ,vaig obrir la porta i tot es va desfer.El món va perdre tot el sentit.Vaig veure a la meva mare morta,plena de sang al terra de la cuina.L’única cosa de la qual vaig ser capaç en aquell moment era cridar amb desesperació.Cridava,cridava i cridava.Fins que de sobte vaig sentir com algú picava a la porta.Era el meu veí.Es deia Manel ,tenia 17 anys.Em feia por parlar amb ell.Però ho havia de fer per la meva mare,ja que ella donaria fins i tot la seva vida per mi.Vaig explicar-li la situació.Em va calmar una mica i vam trucar a la policia perquè agafessin el cadàver de la meva mare.Els dies anaven passant,cada minut que passava em sentia més innecessari en aquest món.Si no fos pel Manel que passava gairebé tot el dia a casa meva m’hauria suïcidat fa temps.Estava molt agraït per tot el que feia per mi.Un dia una idea va il·luminar la meva ment.Vaig decidir descobrir qui va ser el desgraciat que va matar a la meva mare.És l’única cosa que podia fer per ella.Vaig parlar amb el Manel de les meves intencions i va proposar ajudar-me.Estava molt content pel fet de no estar sol en tot això.Vam començar les investigacions immediatament.Cada dia era un dia ple d’investigacions i noves preguntes. No paràvem.Gairebé no dormia.Vam revisar les seves conversacions,les pàgines web que va visitar,els llocs en el quals va estar…Fins que un dia vam descobrir que la meva mare tenia un adorador el qual no feia més que escriure-li missatges d’amor.Vam escriure-li un missatge fent-nos passar per la meva mare.Va voler quedar d’immediat.Vam dirigir-nos cap al parc.Al veure’ns va quedar sorprès.Vam dir-li la desgràcia que havia succeït.Va esclatar a plorar.Però a partir d’aquell moment tot va començar a canviar d’una manera estranya i dràstica.Tot es va tornar fosc.Vaig identificar la imatge d’un home de rostre blanc d’un aspecte terrorífic que cada vegada s’anava apropant més cap a la meva direcció.Estava terroritzat.No sabia que fer.Fins que de sobte tot va tornar a la realitat.Vaig decidir ignorar tot el que havia passat i seguir.L’ adorador de la mare va resultar innocent.La mateixa nit vaig tenir un somni que em va commoure molt.En ell apareixia el meu pare atrapat en un llit del hospital cridant desesperadament.No podia treure aquell somni de la meva ment.Anaven passant dies,setmanes,mesos i seguiem en el mateix lloc sense haver trobat res.Una tarda estàvem dinant amb en Manel i parlant sobre la situació i vaig començar a veure la mateixa imatge del dia del parc.Veia al mateix home del rostre blanc en front meu.Estava intentant ofegar-me .Sense saber què fer vaig agafar el ganivet que tenia al costat meu i quan estava a punt de clavar-se’l al pit vaig quedar-me inconscient. Vaig despertar-me en la mateixa habitació en la qual estava el meu pare en aquell somni.En aquell moment vaig començar a entendre-ho tot.La meva ment es va omplir de tots aquells dolents records que abans no era capaç de veure.Jo havia matat a la meva mare!Jo vaig intentar matar en Manel!Però tot això va succeïr per culpa de l’esquizofrenia que patia.La mateixa enfermetat per la qual va passar el meu pare.Tot va perdre el sentit.Vaig perdre les ganes de viure. Em sentia com un tros de paper tirat pel terra.Però el que més em donava ràbia era que la gent es pensarà de que sóc un dimoni.Vivim en una societat en la qual jutgem constantment sense conèixer els motius.Hi ha molta gent que està passant per problemes semblants als meus i una de les poques coses que necessita és una mica d’empatia i unes paraules de suport.Hem d’inspeccionar més la verdadera essència de les persones.No costa res.Amb una sola paraula pots canviar el món. Menys jutjar,més ajudar!

Pseudònim:Black Writter

JUSTYNA PYZIA

Batxillerat 1r, General, Prosa catalana

SOMIANT AMB EL VIATGE DE LA SEVA VIDA

Deixa un comentari

Tot va començar quan una parella d’enamorats, en Joan i la Laia, van acabar de planejar les seves vacances de lluna de mel a una illa luxosa després d’haver celebrat el casament que feia tant de temps portaven esperant.

Era un dijous i tots dos es van llevar per anar aviat a l’aeroport, ja que l’avió enlairava a les quatre de la matinada i quan van veure l’hora, ja eren les dues.

Ràpidament van agafar totes les seves pertinences i van marxar cap al cotxe amb moltes ganes i il·lusió, ja que des de ben joves, és a dir, al començament de la relació, portaven parlant sobre on viatjarien després del seu casament. Un cop a l’aeroport, van veure que hi havia molta gent que marxava cap a la mateixa direcció que ells. Al principi els hi va preocupar, ja que unes setmanes abans hi va haver un greu atemptat a la ciutat, però després no li van donar gaire importància. L’avió va enlairar sense cap mena de problema, deixant de banda les turbulències que van aparèixer tot seguit. Després d’una estona, quan ja estaven arribant al destí, les coses es van començar a complicar. L’avió estava ple d’homes emmascarats amb passa-muntanyes i carregats amb metralletes que anaven disparant a tothom sense pensar-s’ho dues vegades. No hi havia cap escapatòria, així que quan van arribar on estaven ells, en Joan es va posar davant la Laia però no va aconseguir salvar-la; ell va resultar ferit al braç però no es van adonar que ell no havia mort. Uns minuts més tard, no quedava ningú viu i, després de tot l’escàndol que van provocar aquells terroristes, van deixar caure l’avió i ells van saltar d’ell gràcies als paracaigudes que portaven. Quan en Joan va obrir els ulls, va veure el panorama del qual estava envoltat i no va suportar el dolor i la tristesa que li provocava la pèrdua de la seva dona. Així que, després d’haver estat una bona estona sense cap classe de menjar ni de beguda, el seu cos i la seva ànima estaven tan cansats que va tancar els ulls i va esperar que caigués en el somni més profund.

De sobte, va escoltar el soroll de l’alarma. Ja eren les tres de la matinada i havien de marxar perquè si no perdrien el viatge més esperat de les seves vides. La Laia va notar estrany a en Joan, i ell li va explicar que no havia dormit bé, ja que havia tingut un malson; el pitjor somni de la seva vida.

Pseudònim: Barina

IRINA BARSEGHYAN, 1r batxillerat

Batxillerat 1r, Prosa catalana

UNA MORT ANUNCIADA

Deixa un comentari

Cada matí arribava a l’oficina, m’asseia a la butaca esfilagarsada, encenia el llum, i abans de començar la tasca diària, escrivia una línia en la llarga carta on, des de feia cinc anys, explicava minuciosament les raons del meu suïcidi.

Aquella matinada, però, vaig saber que havia arribat el moment tan anhelat per al qual m’havia estat preparant els últims cinc anys de la meva vida. Em vaig aixecar del llit, que estava buit des de feia ja molt de temps, i em vaig vestir amb la mateixa roba avorrida i grisa que duia sempre. Un mantell de núvols negres cobria la ciutat i jo em vaig dirigir cap a l’oficina, on sobre la superfície de l’escriptori reposava una muntanya de feina que sens dubte era el pla més excitant d’un dissabte al matí. La carta que portava escrivint des de feia cinc anys estava enllestida dins el sobre i el revòlver m’esperava al calaix. Unes hores em separaven de l’abisme de la mort i per fi podria desmuntar la gran farsa en què havia estat actuant durant aquells últims onze anys. Quan vaig mirar el rellotge de la paret i vaig veure que marcava la una del migdia, vaig agafar el revòlver del calaix. Quan el vaig tenir a les mans el vaig clavar fortament contra el meu pit. L’acer fred clavat a la meva pell no em feia por. Per fi podria acabar amb aquell sofriment silenciós que em devorava per dins, i podria fer callar la veu de la meva consciència que em repetia sense parar que era un covard. El suïcidi és de covards, em repetia. Però no havia trobat cap altra via. La meva vida era un carreró sense sortida en el que em podriria si no fes alguna cosa. Hi havia anat a tants psicòlegs i tots em van dir el mateix. Mai havia sentit a una persona dir tantes paraules però al mateix temps no dir res. Eren paraules buides. M’havia convertit en un esclau dins la meva pròpia vida. Era una ànima errant, un titella que no tenia ambicions, expectatives, alegries… Cada matí em mirava en un mirall on l’únicreflex que veia era el d’un home que ja no reconeixia. Amb aquella vida, qui voldria seguir respirant? Vaig deixar de compadir-me i vaig posar el dit al gallet. Era una ombra més de l’Hades, vaig pensar. I simplement vaig prémer el gallet. Per entendre millor el que em va portar a aquella situació devia remuntar-me a com va començar tot. Feia onze anys, jo era un executiu prestigiós que vivia feliç amb la seva dona i les seves dues filles. Es podria dir que érem el clar model de família burgesa. Vivíem en una casa esplèndida en un dels barris més rics de Barcelona. Cada any anàvem de vacances a un destí diferent, cadascú més exòtic que l’anterior. Sens dubte, vivíem una vida perfecta plena de luxes. Però tot es va torçar un matí, quan vaig trobar el cos sense vida de la meva dona, pàl·lid i fred com la panna, que jeia al costat dret del llit. Aquella tragèdia em va causar tal impressió que des d’aquell moment no vaig tornar a ser el mateix. Uns mesos després, la policia ens va confirmar que havia estat un suïcidi. La meva dona s’ha suïcidat? Repetia aquella pregunta en la meva ment una vegada darrere l’altra i no aconseguia donar-li una resposta que a mi em semblés lògica. Molts dubtes, sentiments contradictoris m’assolaven i em tallaven l’alè. No pot ser, em deia a mi mateix per apaivagar encara que només fos un instant aquell sentiment de culpabilitat i sofriment que bategava al meu interior. Poc després d’aquell esdeveniment, la meva filla petita, que no va poder aguantar més aquella vida sense la presència de la seva mare, es va suïcidar. Aquella mort em va rematar del tot, i em va deixar sense forces. La meva filla gran, que em culpava de les dues morts, em professava un odi i una ira tan grans que quan li va sorgir l’oportunitat, em va abandonar. Des de llavors no vaig tornar a saber res més d’ella. Arran d’això, em van relegar del meu lloc de feina i a canvi em van assignar el càrrec d’oficinista, un càrrec que el meu diccionari definia com avorrit i monòton. I així des d’aquell dia fins avui.

Per desgràcia o per fortuna, depèn qui ho miri, la bala no va aconseguir perforar-me el cor sinó que només el va fregar. Els meus companys, que aquell migdia no van anar a dinar al restaurant de la cantonada, van sentir el tret i van acudir immediatament. Sens dubte, Déu o qui sigui que estigués allà dalt s’estava rient de mi perquè sinó qui s’explicava que no morís amb aquell tret infal·lible al cor.

Pseudònim: I.M. Samson

IULIA MARIA BORA, 1r batxillerat

4t ESO, General, Prosa catalana

EL SECRET QUE ES DEIA CANTANT

Deixa un comentari

M’estic morint. De mica en mica estic recordant tot allò que ha passat fins arribar a aquest tràgic final.

Tot va començar en el taller de guitarres de mon pare: el millor guitarrista de tota Sevilla. Un bon dia va aparèixer pel taller un home ben vestit, que semblava de bona família, i li va dir a mon pare que volia comprar-me, i així ho va fer. Aquest senyor va posar al meu interior una carta. Després em va regalar a una jove gitana. Aquella jove estava promesa amb un jove gitano català, perquè els seus pares havien arreglat aquest casament feia temps. Dos mesos més tard va tenir lloc l’enllaç matrimonial entre la jova parella a Lloret de Mar. Les dués famílies es van establir al poble gironí. Els dos joves van formar una bona família, i jo també en formava part. Era l’ànima de totes les festes i celebracions, podríem dir que era la banda sonora d’aquella família. Anys més tard, els fills van créixer, es van casar i van tenir fills. Un dels fills era un nen que més que una criatura semblava el diable en persona, no s’estava mai quiet, tot el que tacava ho feia malbé, tenia denúncies de tots els veïns per les seves malifetes.

Aquest matí en Jari es va llevar molt alterat, va baixar les escales a corre cuita.

No m’esperava el que anava a succeir. El noi va començar a fer com si fos un rocker,va posar la música del seu grup preferit (Triana) molt alta i seguidament, em va utilizar com a una guitarra de rock, i com sempre fan els roquers al final de l’actuació, em va trencar contra el terra. Em va deixar feta pols, semblava com si un exircit m’agues pasat pel damunt. En Jari va veure la carta que hi havia al meu interior. El nen va portar-li la carta a la seva àvia, ella sorpresa la va llegir amb molta atenció, i quan va acabar va adonar-se que havia estat tota la seva vida amb l’home equivocat, i senva penedir per la resta dels seus dies.

Pseudònim: Camaron.

JAVIER SAMBLAS,  4A1