Vet aquí una vegada, una família de lladres.Tots els membres de la família petits i grans, formaven part de la banda.La família estava composta per: la mare, que es deia Mary, el pare,que es deia Charlie, la bebé que es deia Claudia, el tiet que es deia Henry, l’esclau, que es deia Pau i el germà gran, que es deia Jack.

Un dia van decidir anar a robar un museu. Abans d’anar-hi, havien de preparar totes les armes i objectes que utilitzarien per aquella missió. En Jack va escollir una simple pistola, ja que encara tenia 8 anys i no era prou responsable per agafar una escopeta o un fusell.

Van arribar al museu, que estava tancat. Van entrar per la part del darrere partint la porta amb una palanca. Abans d’entrar, van decidir que en Charlie estaria a l’entrada vigilant que no els descobrís ningú. Van entrar lentament sense que sonés l’alarma. El seu objectiu era robar un diamant molt valuós. Al arribar a la sala del diamant, la Mary va bufar una pols que va descobrir els làsers que si els tocaven, saltaria l’alarma.

Era pràcticament impossible passar, excepte per la Claudia, que com que era una bebé,  podia passar entre els làsers. Al arribar fins al diamant, al costat hi havia un botó que desactivaria els làsers.Va prémer el botó,ràpidament, en Henry va agafar va agafar el diamant i van sortir tots a corre-cuita.

Al sortir tots es van alegrar, tots excepte en Jack. Ell estava entristit, no li agradava la seva vida com a criminal. Quan van arribar a casa, en Jack va rumiar sobre el que faria. ell no volia seguir robant,havia de decidir entre si continuar fent actes criminals amb la seva família o deixar la seva vida de lladre i anar-se sol. Va optar per anar-se,a pesar de que seria dur per ell,seria també el millor. Així que dit i fet,va marxar de la casa i ja no va tornar mai més. la seva nova vida també era dura, no tenia lloc a on anar, ni amics o familiars propers.Va arribar a una casa abandonada, era molt fosca, freda i humida. Inclós hi havia un cadàver dins. Amb el temps, va netejar la casa, i poc a poc es va sentir més còmode dins.

Un dia van arribar una dona i un home que buscaven un lloc per viure. en Jack va aprofitar l’oportunitat per vendre la seva nova casa, així podria treure uns quants diners. L’home i la dona van aceptar comprar-la. En Jack se’n va anar content amb els diners, així podria comprar la seva pròpia casa i poder li sobraven per poder menjar o fins i tot podria buscar feina. El que sí tenia clar és que ara la seva vida milloraria.

Pseudònim: Galàxia Peix

POL AUSTRICH SÀEZ, 1A4

Estic feta un caos. El maquillatge s’ha corregut, la roba està bruta i mullada de llàgrimes, i tinc els cabells enredats. Avui és diumenge, l’únic dia de la setmana que tinc lliure, així que he decidit fer una mica de neteja a l’habitació. Ordenant tots els trastos i roba que vaig deixant oblidada a sota del llit, he trobat una caixa. La caixa dels records. El pare va portar-me-la a la seva tornada del viatge a Tailàndia, quan jo tenia quinze anys, i des de llavors la conservo. A dins, guardo les coses més especials que tinc. Les coses materials, ja que no puc guardar persones en una caixa. Hi ha la meva primera nina, que em va regalar la iaia abans de morir. Un anell blau cel, que em va regalar el meu germà quan érem petits, per recordar-nos que sempre ens tindrem l’un a l’altre. Una foto, l’última que ens vam fer tots junts, abans que la dona que em va donar la vida tingués l’accident que va acabar amb la seva. Tenia dotze anys quan això va passar. No deixava de plorar. No podia seguir endavant, no suportava la idea de fer-ho sense ella. La meva família va decidir ingressar-me en un centre per nens i adolescents amb problemes o malalties mentals. Aquella gent va ser la que em va ajudar a sortir de tot el mal que havia acumulat a dins a tan curta edat. Els metges i pacients que, amb el temps, es van convertir en amics, són les persones que em van tornar les ganes de viure. Un dels meus últims dies allà, abans de sortir, la Lola, una de les meves millors amigues del centre, em va aconsellar que escrivís una carta per llegir-la en un futur, quan tornés a sentir alguna de les emocions, pensaments o impulsos que van fer que la meva família considerés ingressar-me a rehabilitació. Ho vaig fer. I és el que acabo de llegir. No estic segura de com em sento, o de com he de sentir-me. És un malson saber que vaig passar per tot allò, i que de veritat pensi que ja no em fa mal i que ho he superat, quan encara ploro com la nena petita amb el cor trencat que vaig ser. Però també és bo i em sento bé, em sento lliure. També comprenc que el destí no va posar-nos les coses fàcils, però encara i així, estic aquí. Viva. Sentint, creixent, perdonant, i aprenent dels meus errors. La carta va ser escrita el 19 de setembre del 2015. I avui, quasi cinc anys després, acabo de llegir-la, i sé que no serà l’última vegada que ho faci. La carta diu així:

Probablement estiguis llegint això, perquè necessitaves llegir alguna cosa. I probablement, necessitaves llegir alguna cosa perquè necessites respostes. I necessites respostes perquè et sents perduda, com sempre. Saps que no és la primera vegada que et sents així. I vull que no et tornis a sentir d’aquesta manera; ho intentaré. Seré breu.

“Pren foc a tot allò que t’ha fet mal, a allò que has volgut o allò que alguna vegada et va fer feliç. Pren foc a totes les parts doloroses del teu passat, apaga els incendis de les del teu present, evita el foc en el teu futur. Pren foc a totes les persones que et diuen què has de fer, de dir, que et diuen com ser. I quan tot això passi, quan les cendres de tot això que estimaves o odiaves s’escampin i et sentis lliure, quan vegis que darrere d’aquest foc ja no queda res, quan hagis acabat amb tot el que se suposa que havies de ser i no saps per on començar a ser tu mateix, és quan entendràs que la vida no és vida sense la reconstrucció. La capacitat que tenim d’aixecar-nos, de superar-nos. De les segones oportunitats, però de les que et dones a tu mateixa, que saps que ets tu qui més les mereix. I ara , ja només em queda dir-te això: és hora de començar a cremar.

I si les coses no han tornat ha arribar a aquest punt, però encara i així, necessites canvis, et diré que si és difícil, no importa, continua lluitant. Perquè si té solució, no et rendeixes: busca-la, troba-la, i arregla-ho, si vols. Si creus que no té solució, canvia de direcció i mira-ho des d’una altra perspectiva. Si t’han ferit i penses en ferir tu, no ho facis. Recorda que les ferides, estimant-se i cuidant-se un mateix, sanaran soles. I si t’han ferit i penses en plorar, fes-ho. És la millor opció. No hi ha res més sincer que permetre’s ser un mateix, que deixar anar tot aquest dolor. Avui, estàs a punt de sortir d’una etapa que ha marcat un abans i un després a la teva vida. Després de tant de temps, estàs a punt de tornar al món real.

L’últim que et vull dir, jo del futur, és que sobretot, el que mai, MAI, vull que oblidis, és que si has perdut, has estimat, has caigut, has fallat, has fracassat, has sentit, has odiat, o has oblidat, no t’has d’amoïnar, ni sentir malament. Perquè això només significa que ho estàs fent bé. Així que si us plau, aferra’t a la vida, que és per a tu sencera.”

Pseudònim: LBC

LAURA BUENO, 3A1

Aquesta història va passar fa 500 anys a una dimensió desconeguda. Una avioneta sobrevolava un desert de sorra blava. Dins l’avioneta hi anaven tres persones: un pilot i dues persones vestides de negre i una camisa blanca. Una persona de pell fosca i l’altra de pell més clara. Un d’ells es deia Rob i l’altre es deia Ufag.

De sobte l’Ufag va donar un cop de puny al pilot i el va desmaiar, en Rob va intentar aturar-lo però en un obrir i tancar d’ulls, l’Ufag va obrir la porta, li va clavar un cop de puny a l’estómac i el va llançar fora de l’helicòpter. Però abans de seguir amb aquesta història us explicaré qui és en Rob. En Rob era un jove de 18 anys que acabava de fer els estudis, un dia caminant als carrers de la ciutat Blob, va anar a parar a un edifici d’agents secrets. Va fer una série de proves i, al final, el van contractar. Durant 12 anys va anar perseguint i acabant amb bandes criminals com “los del Pulpo”, o “els Creepers”. Però hi ha una en especial que encara persegueix que es deia “els Teletubbies”. Sempre que la trobava s’escapava. Tornem a la nostra història, en Rob ha caigut de l’avioneta i, per sort, no s’ ha mort. Encara recuperant-se, va escoltar com l’ Ufag cridava: -Sóc el líder de la banda Teletubbies i avui mateix acabaré i dominaré el planeta Arret!-. En Rob no hi havia caigut que estava al costat del líder de la banda criminal més perillosa del món. Després de caminar durant 15 hores va arribar a una ciutat anomenada “Paradise City” que, per sort, hi havia una de les seves bases. Quan va entrar a la base va trobar a tothom a terra amb dards tranquilitzants. De sobte algú va tancar el llum i se’l van emportar. Va despertar amb la banda Teletubbies que l’apuntaven. Cadascun d’ells anava amb un mono i d’un color: blau, verd. vermell i groc. Li van dir que amb una bomba nuclear amenaçaran el planeta però de sobte va aparèixer el seu equip i ràpidament van alliberar en Rob, van agafar la bomba i van marxar en helicòpter. Com que en Rob sabía una mica de tecnologia va reduïr la potència de la bomba i la va llençar a la base de la banda Teletubbies, acabant així amb la banda.

Tot just arribant a la seva base va trobar que hi havia una alarma de que unes persones havien atracat un banc, mentre que a la càmera es veia com havien posat en un postit enganxat a la càmera: som “les Rates”.

Pseudònim: Naruto

CARLES VIVAS MIRANDA, 1A5