Arxiu de la categoria: General

4t ESO, General, Prosa catalana

SOM EL QUE REALMENT CREIEM?

Deixa un comentari

Em dic Mario,sóc un noi orfe de 14 anys.Mai vaig poder conèixer al meu pare perquè va morir abans de que jo hagi nascut.Però encara que no hi sigui el sento molt a prop meu.Cada dia m’aixeco del llit pensant en ell.Però tot i això em sento molt afortunat de tenir a la meva mare al costat.L’estimo més que a ningú.Sempre fa tot el possible perquè sigui feliç.

Sóc un ser antisocial.Mai vaig confiar en ningú del meu voltant.Per una estranya raó sentia que tots m’ enganyarien.La meva mare era l’única excepció .Era la persona que li donava sentit a la meva vida.No pensava que la meva trista vida pogués arribar a ser encara pitjor de lo que ja era però ,va arribar el 29 de setembre,el pitjor dia de la meva vida,el dia que ho va canviar tot.Aquell dia em vaig despertar amb una estranya sensació de que hi havia alguna cosa que no quadrava.Tractava de lluitar amb aquells pensaments foscos que em feien sentir culpable ,però era impossible.Vaig dirigir-me cap a la cuina.Cada pas que feia em feia sentir més espantat.Fins que finalment vaig arribar al destí ,vaig obrir la porta i tot es va desfer.El món va perdre tot el sentit.Vaig veure a la meva mare morta,plena de sang al terra de la cuina.L’única cosa de la qual vaig ser capaç en aquell moment era cridar amb desesperació.Cridava,cridava i cridava.Fins que de sobte vaig sentir com algú picava a la porta.Era el meu veí.Es deia Manel ,tenia 17 anys.Em feia por parlar amb ell.Però ho havia de fer per la meva mare,ja que ella donaria fins i tot la seva vida per mi.Vaig explicar-li la situació.Em va calmar una mica i vam trucar a la policia perquè agafessin el cadàver de la meva mare.Els dies anaven passant,cada minut que passava em sentia més innecessari en aquest món.Si no fos pel Manel que passava gairebé tot el dia a casa meva m’hauria suïcidat fa temps.Estava molt agraït per tot el que feia per mi.Un dia una idea va il·luminar la meva ment.Vaig decidir descobrir qui va ser el desgraciat que va matar a la meva mare.És l’única cosa que podia fer per ella.Vaig parlar amb el Manel de les meves intencions i va proposar ajudar-me.Estava molt content pel fet de no estar sol en tot això.Vam començar les investigacions immediatament.Cada dia era un dia ple d’investigacions i noves preguntes. No paràvem.Gairebé no dormia.Vam revisar les seves conversacions,les pàgines web que va visitar,els llocs en el quals va estar…Fins que un dia vam descobrir que la meva mare tenia un adorador el qual no feia més que escriure-li missatges d’amor.Vam escriure-li un missatge fent-nos passar per la meva mare.Va voler quedar d’immediat.Vam dirigir-nos cap al parc.Al veure’ns va quedar sorprès.Vam dir-li la desgràcia que havia succeït.Va esclatar a plorar.Però a partir d’aquell moment tot va començar a canviar d’una manera estranya i dràstica.Tot es va tornar fosc.Vaig identificar la imatge d’un home de rostre blanc d’un aspecte terrorífic que cada vegada s’anava apropant més cap a la meva direcció.Estava terroritzat.No sabia que fer.Fins que de sobte tot va tornar a la realitat.Vaig decidir ignorar tot el que havia passat i seguir.L’ adorador de la mare va resultar innocent.La mateixa nit vaig tenir un somni que em va commoure molt.En ell apareixia el meu pare atrapat en un llit del hospital cridant desesperadament.No podia treure aquell somni de la meva ment.Anaven passant dies,setmanes,mesos i seguiem en el mateix lloc sense haver trobat res.Una tarda estàvem dinant amb en Manel i parlant sobre la situació i vaig començar a veure la mateixa imatge del dia del parc.Veia al mateix home del rostre blanc en front meu.Estava intentant ofegar-me .Sense saber què fer vaig agafar el ganivet que tenia al costat meu i quan estava a punt de clavar-se’l al pit vaig quedar-me inconscient. Vaig despertar-me en la mateixa habitació en la qual estava el meu pare en aquell somni.En aquell moment vaig començar a entendre-ho tot.La meva ment es va omplir de tots aquells dolents records que abans no era capaç de veure.Jo havia matat a la meva mare!Jo vaig intentar matar en Manel!Però tot això va succeïr per culpa de l’esquizofrenia que patia.La mateixa enfermetat per la qual va passar el meu pare.Tot va perdre el sentit.Vaig perdre les ganes de viure. Em sentia com un tros de paper tirat pel terra.Però el que més em donava ràbia era que la gent es pensarà de que sóc un dimoni.Vivim en una societat en la qual jutgem constantment sense conèixer els motius.Hi ha molta gent que està passant per problemes semblants als meus i una de les poques coses que necessita és una mica d’empatia i unes paraules de suport.Hem d’inspeccionar més la verdadera essència de les persones.No costa res.Amb una sola paraula pots canviar el món. Menys jutjar,més ajudar!

Pseudònim:Black Writter

JUSTYNA PYZIA

Batxillerat 1r, General, Prosa catalana

SOMIANT AMB EL VIATGE DE LA SEVA VIDA

Deixa un comentari

Tot va començar quan una parella d’enamorats, en Joan i la Laia, van acabar de planejar les seves vacances de lluna de mel a una illa luxosa després d’haver celebrat el casament que feia tant de temps portaven esperant.

Era un dijous i tots dos es van llevar per anar aviat a l’aeroport, ja que l’avió enlairava a les quatre de la matinada i quan van veure l’hora, ja eren les dues.

Ràpidament van agafar totes les seves pertinences i van marxar cap al cotxe amb moltes ganes i il·lusió, ja que des de ben joves, és a dir, al començament de la relació, portaven parlant sobre on viatjarien després del seu casament. Un cop a l’aeroport, van veure que hi havia molta gent que marxava cap a la mateixa direcció que ells. Al principi els hi va preocupar, ja que unes setmanes abans hi va haver un greu atemptat a la ciutat, però després no li van donar gaire importància. L’avió va enlairar sense cap mena de problema, deixant de banda les turbulències que van aparèixer tot seguit. Després d’una estona, quan ja estaven arribant al destí, les coses es van començar a complicar. L’avió estava ple d’homes emmascarats amb passa-muntanyes i carregats amb metralletes que anaven disparant a tothom sense pensar-s’ho dues vegades. No hi havia cap escapatòria, així que quan van arribar on estaven ells, en Joan es va posar davant la Laia però no va aconseguir salvar-la; ell va resultar ferit al braç però no es van adonar que ell no havia mort. Uns minuts més tard, no quedava ningú viu i, després de tot l’escàndol que van provocar aquells terroristes, van deixar caure l’avió i ells van saltar d’ell gràcies als paracaigudes que portaven. Quan en Joan va obrir els ulls, va veure el panorama del qual estava envoltat i no va suportar el dolor i la tristesa que li provocava la pèrdua de la seva dona. Així que, després d’haver estat una bona estona sense cap classe de menjar ni de beguda, el seu cos i la seva ànima estaven tan cansats que va tancar els ulls i va esperar que caigués en el somni més profund.

De sobte, va escoltar el soroll de l’alarma. Ja eren les tres de la matinada i havien de marxar perquè si no perdrien el viatge més esperat de les seves vides. La Laia va notar estrany a en Joan, i ell li va explicar que no havia dormit bé, ja que havia tingut un malson; el pitjor somni de la seva vida.

Pseudònim: Barina

IRINA BARSEGHYAN, 1r batxillerat

4t ESO, General, Prosa catalana

EL SECRET QUE ES DEIA CANTANT

Deixa un comentari

M’estic morint. De mica en mica estic recordant tot allò que ha passat fins arribar a aquest tràgic final.

Tot va començar en el taller de guitarres de mon pare: el millor guitarrista de tota Sevilla. Un bon dia va aparèixer pel taller un home ben vestit, que semblava de bona família, i li va dir a mon pare que volia comprar-me, i així ho va fer. Aquest senyor va posar al meu interior una carta. Després em va regalar a una jove gitana. Aquella jove estava promesa amb un jove gitano català, perquè els seus pares havien arreglat aquest casament feia temps. Dos mesos més tard va tenir lloc l’enllaç matrimonial entre la jova parella a Lloret de Mar. Les dués famílies es van establir al poble gironí. Els dos joves van formar una bona família, i jo també en formava part. Era l’ànima de totes les festes i celebracions, podríem dir que era la banda sonora d’aquella família. Anys més tard, els fills van créixer, es van casar i van tenir fills. Un dels fills era un nen que més que una criatura semblava el diable en persona, no s’estava mai quiet, tot el que tacava ho feia malbé, tenia denúncies de tots els veïns per les seves malifetes.

Aquest matí en Jari es va llevar molt alterat, va baixar les escales a corre cuita.

No m’esperava el que anava a succeir. El noi va començar a fer com si fos un rocker,va posar la música del seu grup preferit (Triana) molt alta i seguidament, em va utilizar com a una guitarra de rock, i com sempre fan els roquers al final de l’actuació, em va trencar contra el terra. Em va deixar feta pols, semblava com si un exircit m’agues pasat pel damunt. En Jari va veure la carta que hi havia al meu interior. El nen va portar-li la carta a la seva àvia, ella sorpresa la va llegir amb molta atenció, i quan va acabar va adonar-se que havia estat tota la seva vida amb l’home equivocat, i senva penedir per la resta dels seus dies.

Pseudònim: Camaron.

JAVIER SAMBLAS,  4A1

1 Premis, 4t ESO, General, Prosa catalana

ESQUIZOFRÈNIA

Deixa un comentari

M’aixeco exaltada pel mal de cap, a l’intentar llevar-me del llit em marejo. Sento un formigueig als peus quan fan contacte amb el terra fred de la meva habitació. Baixo a la cuina a prendre’m les pastilles, però veig que no n’hi ha. M’estic espantant, l’última vegada que se’n van acabar va ser un infern. – Mama on ets? – pregunto sabent que no hi haurà resposta

– MAMA – crido més fort.

Rondo per la casa buscant-la, ja sé on és, però el fil d’esperança que em queda em demana que busqui, que no és allà, que ella està bé, que no ho tornarà a fer, que millorarà, que canviarà.

– Mama….? – Obro la porta, i allà la veig, tirada per terra amb l’ampolla de Bourbon a la mà i la mirada perduda.

– FORA D’AQUÍ – La seva veu carregada d’odi em fa retrocedir, teniaper els nusos de la mà blancs d’estrènyer l’ampolla.

Tanco la porta el més ràpid possible, a l’altre costat s’escolta l’ampolla feta miques a terra. De cop i volta tot es va enfosquint i començo a escoltar veus, “Mata-la”, “No t’estima”, “No l’importes”, “Va ser culpa teva que el teu pare marxés de casa”. Començo a sacsejar el cap amb força i noto com tot es va aclarint. Sospiro alleujada, He de marxar d’aquí.

Marxo corrents cap a la meva habitació, obro l’armari i rebusco pels calaixos el meu telèfon, no hi és, suposo que la meva mare m’he l’ha tret per trucar-li. No sé per què ho intenta, ell no t’estima, ja té una nova família a qui cuidar. Suposo que tenir una filla esquizofrènica i una dona alcohòlica no és el millor del món. Baixo les escales que porten al menjador a poc a poc, procurant de no fer el més mínim soroll, esta adormida al sofà, però es pot aixecar en qualsevol moment. Passejo la mirada per sobre de la taula i allà el veig, però no està en molt bones condicions, està xop d’alcohol fins dalt, aguanto la ràbia que comença a bullir dins de mi i torno a pujar a la meva habitació, em canvio i em fico uns texans negres amb una dessuadora de camuflatge blanca amb tons grisos i les bambes blanques. Em faig una cua alta i deixo que els meus cabells castanys em caiguin per l’esquena.

Ja són les 4 de la matinada, vaig a la cuina i agafo un got d’aigua, és l’única cosa que hi ha per treure el sabor metàl·lic de la boca abans d’un episodi, així que m’aguanto. Surto decidida per la porta de darrere i començo a caminar en la direcció a la casa del meu pare, només són 5 km trigaré aproximadament 1:30 h. Camino de pressa, intentant no pensar en què em pot passar si no arribo a temps, l’angoixa, la por, la molèstia, la rabia, la ira s’apoderen de mi i no hi puc fer res; em sento indefensa, petita, com un gra de sorra a una de les platges més grans del món.

Està tot fosc i no he portat llanterna, decideixo apropar-me una mica a la carretera per rebre una mica de llum dels fanals, però encara estic enmig del bosc. Noto un pes molt gran a les espatlles, com si algú estigués darrere meu, però sé que no hi ha ningú, són els efectes dels episodis, em sento observada i al cap de 10 minuts ja no tinc control de mi. Començo a córrer cap a la casa més propera per poder preparar-me i no estar al mig del bosc quan estigui a les ordres del meu psicòtic subconscient.

Veig una petita cabana i començo a picar la porta desesperadament, però no hi ha resposta, començo a notar el sabor metàl·lic a la llengua i a hiperventilar. M’allunyo de la casa. Hi ha veus, moltes veus. És tot fosc. Noto cops per cada lloc del meu cos, punxades a les gemmes dels dits i de cop tot és negre, sento pau i unes veus que em parlen. Em diuen que aguanti, que ja arriben, també sento una veu més forta, com si fos d’un senyor, ell no para de repetir que he sigut jo, que jo m’he tirat davant del camió.

Pseudònim: Cold as ice.

ESTER MONTES, 4A3

Finalista en prosa catalana, Categoria 1

1 Premis, Batxillerat 1r, General, Prosa catalana

OBRE ELS ULLS

Deixa un comentari

Aquella va ser la meva última nit, en aquell moment vaig decidir que la meva vida havia d’acabar. Com a mínim, havia d’acabar la vida que estava vivint fins llavors, fer un canvi radical i deixar-ho tot enrere sense pensar-ho dos cops.

Quan el meu home em va pegar, vaig saber que mai havia estat qui jo pensava que era, va ser com si només amb un cop m’haguessin mostrat tota la veritat i tot el que tenia fins llavors s’hagués tornat en soledat. En aquell precís instant me’n vaig adonar de totes les faltes de respecte, dels seus tractes d’inferioritat, de tots els moments en que em va fer pensar que qualsevol problema que ens afectés, era culpa meva. Va ser per això que vaig decidir dir prou i canviar d’una vegada per totes la meva vida. Sense fer-li cas i evitant qualsevol tipus de contacte visual vaig marxar de la sala d’estar entre crits i amenaces de seguir fent-me mal. Mica en mica, anava adonant-me de quina era la realitat que m’envoltava, obrint els ulls vaig ser conscient que la gegantina casa on jo no feia gaire més de una hora em sentia recolzament i protecció mai m’havia pertangut.

Passava pels llargs passadissos i els notava buits, sense ànima. No entenia com tot i haver buscat alguna cosa més que art per omplir aquells grans espais, només hi podia veure brossa sense significat ni història. Contemplava, immòbil tot el que m’havia costat tant de temps construir i que ara entenia que no em pertanyia, no només a mi, sinó al meu món. El que creia que havia format part de mi ara resultava en poca cosa més que objectes freds i distants incapaços de transmetre una sola emoció. Tot plegat formava part de la complexa fal·làcia en la que m’havia entestat de convertir la meva vida.

Vaig pujar per fer les maletes i per primer cop des de que vaig haver pres la decisió de canviar, vaig notar la por. No només la sensació de no tenir clares les coses, sinó l’aterrament de creure que tot em sortiria malament, de que passés el que passés no tindria a ningú amb mi. Em vaig oblidar a recordar com serien els meus dies si decidia fer un pas enrere si no era ferma perquè per molt que dubtés sabia que sempre trobaria algú que em fes costat. No vaig ser capaç ni d’endur-me’n una desena part de roba, tot em recordava a que fins llavors no havia estat fidel a mi i que havia viscut per a ell.

Baixant sense dir ni una paraula vaig topar amb un marit emprenyat, sense dir ni una paraula vaig fer-me pas cap al garatge i vaig pujar al cotxe. Mentre ho feia, sentia com m’escridassava i em repetia que si ho feia no hi hauria manera de tornar a com estaven les coses abans, de fet era tot el que jo volia. Dipositant tota la meva valentia en el volant vaig obrir-me pas pel carrer, deixant la casa i alhora la meva vida enrere.

D’aquesta manera vaig poder deixar morir la part de mi que m’exprimia i vaig despertar la que sempre havia estat oprimida. Llavors va ser quan vaig començar a viure, quan vaig triar ser lliure i no la meva pròpia condemna.

Pseudònim: DicerRisc

XAVIER PUJOL, 1r de Batxillerat

3r ESO, General, Poesia castellana

MIEDO

Deixa un comentari

Cuando te das cuenta

de que no sabes con quien convives

y no es lo que aparenta

no sabes realmente si vives.

 

Es difícil conocer a alguien

cuesta entender a los demás

como piensan, como sienten,

es lo que nos cuesta más.

 

“No quiero darle vueltas a la cabeza”,

pero es lo único que me nace.

Aparentamos que no tenemos flaquezas,

ya que es de débiles no esquivarlas.

 

Nos damos cuenta tarde,

porque creemos conocerlo

pero en algún momento es la vida,

la que nos obliga a hacerlo.

Pseudónimo:Estrobo

MAR CARRIÓN LÓPEZ, 3A3