Obro els ulls, miro el sostre, un sostre fosc, brut i amb taques vermelles. Giro una mica el cap, cap a l’esquerra, una paret, amb un forat, hi ha un cable que sobre surt, veig que es mou una mica, al segon es fica dintre, crec que no era un cable. Giro el cap altre cop, però cap a la dreta, n’hi veig més coses, un plat de ferro malgastat i una mica trencat, amb una mica de menjar a dintre, sento gana en pensar en menjar. Al seu costat hi ha un bol, crec que a dintre n’hi ha aigua, no ho sé ben bé perquè és una mica lluny. M’incorporo i observo on e dormit, és un matalàs molt brut i pel meu gust, esgarrifós. No és el meu llit, ni la meva habitació. A sobre porto un vestit negre, una mica trencat però en condicions. Intento incorporar-me, em fa mal tot el cos, tinc un mal de cap de mil dimonis, em fan mal les mans, els peus, tot. L’últim que recordo és estar en un cotxe, amb unes amigues, perquè estàvem de festa, celebrant el meu aniversari, que de cop i volta es parava, va aparèixer un fum i ja no recordo res més que on estic ara. Hi apareix una porta, s’obre i vaig cap a ella, és una habitació, està ben decorada, quan entro m’adono que és la meva, o almenys té totes les coses que hi ha a la meva habitació, el llit, la taula amb les coses que hi ha a sobre, el mirall, l’armari… Es tanca la porta de l’habitació on estava, i quan la torno a obrir hi ha un mur de pedra. No sé on estic, però m’està entrant una por que mai havia sentit abans. Em fixo en una llum vermella que parpelleja, és una càmera, ficada en una cantonada, just a sobre de la porta bloquejada. Una veu de sobre diu “és hora de menjar”, la porta tancada s’obre, hi ha una taula amb uns 2 plats per a dues persones, molt de menjar i aigua, de cop apareix una altra noia per una altra porta de l’habitació, està més prima que jo però sembla de la meva edat, uns 19/20. Ens asseiem a la taula i comencem a menjar, sense dirigir-nos cap paraula, només mirades. De cop sento com si m’estigués adormint, una son profunda, tanco els ulls i l’últim que veig és a la noia mirant-me mentre ella menja… Obro els ulls en un espant i quan miro on estic, és la meva habitació, salto de llit i miro quin dia és en el meu telèfon, és el meu aniversari i són les 9 del matí. Però això ja a passat, ja ho he viscut, o només ho he somiat?

Pseudònim: Dark-chan

SARA ERIKA DAN, 4A2

No m’ho puc creure, ha arribat aquest dia. Sabia que arribaria, encara que sempre he intentat evitar pensar en aquest tema i ser optimista, pensant que potser de cop i volta, girarien els papers, i finalment, aquest dia no arribaria. Mai se m’havia acudit que a mi em podrien passar aquestes coses, des de petita m’havia imaginat una vida molt feliç, sense cap complicació pel mig, però ara m’adono que no és així, de fet, mai ha sigut així, la vida és plena de sorpreses inesperades. Ara començo a pensar que res té sentit, i tot és una mentida inexplicable.

Fa tot just una setmana que el meu pare s’ha mort en un accident de cotxe. Quan la meva mare m’ho va explicar em vaig quedar paralitzada i en estat de xoc, no m’ho creia, en aquell moment no em sortien ni les paraules. Aquella nit, vaig estar plorant fins a la matinada sense parar.

El pare treballava a Anglaterra, allà tenia un pis comprat per ell, on vivia quan estava allà. La meva mare i jo vivíem del salari del pare, i en un pis de lloguer, però ara ja no el teníem perquè no el podíem pagar i per això, havíem de marxar a viure a Anglaterra. Jo sóc d’un poble de costa anomenat Lloret de Mar, sempre m’ha encantat. Una de les majors pors que sempre he tingut, és no tornar a veure aquell mar Mediterrani de la platja de Lloret. Sabia que si marxava, no el tornaria a veure mai més. De cap manera, seria impossible que tornéssim, no teníem diners. Mai oblidaria aquells capvespres d’estiu que passava a la platja, esperant que es pongui el sol. Sempre corria al mar per a que aquelles onades m’acariciessin i poder gaudir el moment dels últims raigs de sol del dia.

Ara ja estàvem a l’aeroport, no hi havia marxa enrere. Aquests últims dies he passat molt de dol, ja no tenia forces per res.

Han passat ja tres dies que estem a Anglaterra. Hem trobat el pis i ens hem endut moltes sorpreses. La meva mare i jo, vam anar al lloc on treballava el pare per poder agafar totes les seves pertinences, i ens vam trobar que allà el pare tenia fotos de persones desconegudes per nosaltres i un telèfon mòbil que no sabíem que tenia. Vam començar a investigar i vam trucar a persones que tenia en els seus contactes del mòbil. És molt fort, no sabia què dir, resulta que el pare tenia una amant a Anglaterra.

La mare estava molt decebuda i descontrolada, però al final va agafar forces i vam anar a casa d’aquella dona. Tots estàvem molt sorpresos, ja que fins i tot el pare tenia una filla amb aquella dona, era més petita que jo, la meva nova germana Mika. El pare va deixar un testament, on ho explicava tot. Deia que, no sabia com, s’havia enamorat molt fort de dues dones de cop, i no podia fer res, ja que tant a una com a

l’altra les estimava molt. I va decidir tenir com dues vides, separades per terra i mar. Passat molt de temps, el pare ja no sabia què fer perquè li sabia molt greu enganyar d’aquesta manera, les persones més importants de la seva vida i va acabant suïcidant-se. Aquell accident de cotxe va ser intencionat. Tot era com una història impossible que mai et pensaries que et podria passar, però en aquells moments ja no sabíem que pensar.

Van passar dies, fins i tot setmanes, i tots ens ho vam prendre amb calma, ja que tots estàvem molt malament per encara posar culpes. A més, tots estàvem sols tant la meva mare i jo, com elles, no teníem família ni ningú que ens pogués consolar. Així que, des d’aquell dia vivim juntes totes i ens portem molt bé, ens ajudem les unes a les altres, com una família molt unida. Qui sap si tot això ho ha planejat tot el pare, perquè nosaltres siguem feliços, ja que d’una altra manera això no es podria explicar.

Pseudònim: Giskua

“No hi ha temps per explicacions, només m’has de creure. T’estan drogant i cada dia és diferent. No puc dir res més perquè sento com s’apropen. Intenta trobar el perquè, una bona idea és escriure tots el dies, però que no et vegin. Sé tot això perquè sóc tu.” va trobar-se aquella nota a sobre de l’escriptori.

Quan va llegir la nota es va quedar sorprés. No sabia si creure s’ho o deixar-ho anar. El que li semblava estrany era que ell no recordava haver escrit allò mai. Com cada dia, baixava al menjador de la comunitat i almortzava suc de taronja i galetes Maria. Va recordar el que va llegir, que escribis. Va treure una llibreta i va a començar a redactar el qué passava cada dia:

Dia 1: No em fio del que he llegit, que m’estan drogant? Quina broma de mal gust m’estan fent! Si aquí tots els veïns ens respectem. Total, que per si un cas jo escribiré. Avui no ha passat gaire cosa, tan sols la Roxane (que ella m’estima molt) m’ha donat un Xupa-Xups. El deixaré al calaix de la tauleta de nit, si llegeixes això busca’l.

Dia 2: Val, quan vaig trobar aquesta llibreta i vaig llegir el que vaig escriure ahir em vaig quedar flipant. També vaig comprobar si el Xupa-xups estava en el calaix; hi era. Estic pensant que a lo millor tinc amnèsia, com en les pel·lícules. Deixant la camisa en la còmoda, vaig trobar una clau. Ningú dels veïns sortíem de l’edifici, no ens feia falta, vivíem bé. Deixaré passar uns dies i tornaré a escriure.

Dia 5: Han passat tres dies i he descobert  que la clau que vaig trobar és per obrir la porta principal, que és la que està a fora, en el jardí. Però ningú mai havia sortit perquè era una norma que ens van donar al venir a viure aquí. Ahir vaig veure com un dels veïns volia sortir, però unes persones vestides de blanc no el van deixar. No he tornat a veure a aquell veí.

Dia 8: Vull veure el món de fora… Sentir el vent, la brissa marina, la sorra fina…. També estic començant a recordar coses… No són tan bones com jo creia.

Dia 10:  Avui serà l’últim dia que hi sóc aquí, he decidit marxar. Es pensen que sóc un boig quan jo sóc normal. He recordat tot, sóc un puñetero experiment del govern, i la resta de persones també. Si us plau, si algú llegeix això. que m’ajudi.

Quan la Roxane va acabar de llegir el que va escriure Nºπ, va manar a dos metges que l’anèssin a atrapar que estava intentant escapar. Ella va anar també cap a la porta.

-Sedeu-lo, i torneu-lo un altre cop al quirofan, hem de continuar.- va dir-li als metges

-Però… Jo no estic boig! Ajuda’m, ets en l’única en qui confio!

-Quina llàstima. Fins la propera Nºπ.

-Rox…..ane….- va caure insonscient. Els metges el van tornar a la habitació. La Roxane va escriure en una llibreta: “Experiment humà Nº169; Começa a recordar les coses més aviat, aproximadament al dia 10. Droga Nº24; amnèsia descontrolada negativa. Prova conclosa.”

Pseudònim: Mochi

KATARINA ZUGIC, 4A2

Volia aquell pa per alimentar els seus fills. Però les gavines li impedeixen fer-ho. La mare gavina va agafar el bocata amb dificultat, ja que la llargada de la paperera superava la llargada del coll. En treure el coll, va tornar en cerca de més menjar però per darrere la va atacar un grup de gavines. Eren més petits però tenen més poder per ser més. La mare ho va intentar, però no va poder guanyar aquella competència, es va quedar sense aliment. L’única forma que tenia d’aconseguir aliment era atacar a alguna persona.

Va veure passar un professor d’una estatura gran i fort amb un bocata i l’hi va voler treure. El professor es va defensar i va sortir ferit. Li van haver de posar punts al cap i ara sempre va amb paraigües perquè no li torni a passar res semblant. La mare gavina estava volant per tornar al seu niu amagat en un dels llocs secrets de l’institut. Va arribar i va començar a alimentar als seus fills i es va adonar que li faltava un fill. Es va començar a posar nerviosa i va a anar als nius dels veïns per demanar ajuda. Els gavians són uns animals que sempre s’ajuden entre ells i aquesta vegada van decidir matar a totes les gavines, ja que pensaven que havia sigut cosa seva. Un grup de gavians van anar al lloc on tenien els nius les gavines i en entrar, van notar que passava alguna cosa. Moltes gavines estaven plorant i els seus nius estaven trencats. Van parlar en el llenguatge comú de tots els ocells. Els van dir que un grup de persones especialitzades i amb eines que havien vingut i havien portat els nostres ous i amb la baralla que hi va haver, havien trencat molts de nius. Les gavines i els gavians, per primera vegada, van decidir fer alguna cosa junts. Volien anar per atacar a aquelles persones que havien fet això. Una de les gavines sabia on es troben i tots la van seguir. En arribar, van veure una caixa on hi havia els ous. Un home els estava portant dins d’aquell edifici que semblava un laboratori. Sense esperar més, tots van atacar i van deixar ferits a tots els que hi havia allà. Alguns van quedar sense parts del cos.

Per acabar, van portar els ous als nius i mai més els humans es van apropar ni als seus ous ni als seus nius. També van aconseguir amics nous.

Pseudònim: M27

MEHAK PREET KAUR, 4A3