Dia 23 d’abril, Sant Jordi. Festa, roses, llibres i molt més…
Com cada any celebrem la diada fent lliurament tant de premis literaris com d’altres concursos que també s’han convocat: dibuix, fotografia, matemàtiques, Dia de la llengua materna, Lligues esportives…
L’acte es va celebrar a les últimes hores del matí. Com que el temps va aguantar, el vam poder realitzar a l’aire lliure.
Per veure el desenvolupament general de la jornada: Web institut.
Aquest any hi ha hagut molta participació i els premis han estat molt renyits, perquè el nivell dels concursants ha estat molt alt.
Si cliqueu al nom dels guanyadors, podreu llegir els seus textos.
PROSA CATALANA
Primer premi categoria 1: XAVIER PUJOL
Finalista categoria 1: ESTER MONTES
Primer premi categoria 2: DAVID GAY
PROSA CASTELLANA
Primer premi categoria 1: NATALIA GARCÍA
Primer premi categoria 2: LAURA BUENO
POESIA CATALANA:
Primer premi categoria 2: NEUS TRULL
POESIA CASTELLANA
Primer premi categoria 1: MARTA QUELLOS
Primer premi categoria 2: NEUS TRULL
ALTRES PREMIS: vegeu el web de l’institut.
Un any més hem celebrat Sant Jordi i hem repartit els premis literaris.
L’objectiu d’aquest blog és mostrar a tota la comunitat educativa de l’institut Ramon Coll i Rodés tots els textos i poemes que s’han presentat al concurs de Sant Jordi. Ara amb tranquil·litat tothom els podrà llegir i gaudir.
Els concursants agrairan que quan els llegim, també enviem comentaris i els felicitem.
D’altra banda, aquest blog també permet que tothom qui s’hagi despistat en l’enviament del text, ara el pugui veure publicat.
Llegiu i veureu que bé que ho ha fet tothom!
Dicen que… de una explosión empezó todo,
Big Bang la llamaron,
una explosión de tal modo
que planetas se formaron.
Uno de esos planetas,
con el nombre Tierra es conocida,
llegada quizás de lejanos cometas
apareció la vida.
De unas células, los dinosaurios
y también otros animales
entre ellos una especie llamada humanos
quienes se consideran soberanos.
Tan importantes se creen
que piensan que la Tierra es suya,
no valoran lo que tienen
y hasta prefieren que se destruya.
Al fin y al cabo no somos nada
y preferimos verlo desde la distancia.
Vale, la Tierra ha sido formada
pero nos ciega la ignorancia.
Pseudónimo: Saturn
NEUS TRULL, 3r d’ESO
Primer premi de Poesia castellana, Categoria 2
Apareciste en mi vida como una de esas flores que crecen en el asfalto agrietado. Demasiada suerte diría yo. Y dejé de ver el mundo en una escala de grises porque me sonreías y apagabas por instantes los inviernos que llevaba clavados en las pupilas. Tú, en cambio, tenías constelaciones entre las pestañas. Quién necesita pedir deseos cuando siente que se le han cumplido todos.
Viví con el miedo de que algún día tus pasos, de tan alejados, dejaran de resonar por los pasillos. Inevitablemente te fuiste. Hiciste mudanza en tu vida y yo quedé lejos de todo aquello que querías que permaneciera a tu lado. Tuve la esperanza de que regresaras, de que sintieras que las horas sin mí te pesaban demasiado y que los cuatro lados de la cama te sobraban. Pero no lo hiciste, y las últimas lluvias de septiembre trajeron consigo el otoño más insólito que cabe en mi memoria. Ya no quedó rastro del olor de tu perfume; cada rincón de la casa se inundó de aroma a tristeza. Supongo que intenté borrar con lágrimas aquella historia que habíamos escrito con tanto cariño y solo conseguí hacerme añicos. Me propuse ser fuerte pero siempre hay mareas capaces de romper cualquier roca. Te llevaste todo: las camisas, el cepillo de dientes que siempre mal colocabas en el estante, el brillo que tus ojos ponían en mis ojos… Todo lo que yo era cuando estaba contigo te lo llevaste.
Ya es enero, y el invierno resulta más melancólico que de costumbre, el frío se adhiere a mi piel y me entrecorta las mejillas ungidas en tristeza. Te echo de menos, todas las canciones me suenan a desamor y todos los versos a despedida. No consigo hacer balance entre los recuerdos y la necesidad de olvidarte. Siempre acaban ganando los primeros y el corazón se rinde una y otra vez.
Pseudónimo: Fearless
NATALIA GARCÍA GARCÍA, 2n de batxillerat
Primer premi de Prosa castellana, Categoria 1
A la llum de la lluna
un llop udola
amb la seva solitud
i la seva amplitud.
Aquest animal,
amb bellesa antinatural,
va tenyit de blanc,
de puresa i de destresa.
Corre petit animal,
si et capturen,
arribarà el teu final.
En la foscor,
sense lluna que doni llum,
amb el seu gran dolor
el va despertar una olor.
Era agradable,
suau, dolça
com un caramel
com si baixés del cel.
Sense pensar-ho,
el llop el va seguir
deixant enrere la seva llar.
Llavors va descobrir la font,
d’aquesta olor.
Era un bellíssim llop,
de color carbó.
El llop blanc se li va acostar
i va descobrir que,
el seu pelatge era negre,
però no ho era gens en el seu interior.
Ell el va perseguir,
fins que es va cansar.
Estava espantat,
perquè mai se li va acostar
un llop blanc.
Entre ells,
va haver-hi amor.
Puresa i bellesa,
eren els dos.
I així,
ni un ni l’altre
mai més van tornar sols.
Pseudònim: Dobby
DAVID OGANESYAN, 2A6
Diuen que les dones som complexes,
i els homes molt simples.
És el que s’espera dels sexes,
però això són coses molt ximples.
A vegades no t’adones
encara que a vegades,
no vols veure-ho,
o jo no sé entendre-ho.
No tothom és com tu,
i mai t’ho transme-t’ho.
Em costa molt parlar,
perquè te’n puguis adonar.
El corrent va massa de pressa,
i el vogador no s’enfronta al mar.
No sap com expressar,
el sentiment d’estimar.
Pseudònim: Estribor
MAR CARRIÓN, 3A3
L’any 1998, va néixer una noieta que es deia Carol. Aquesta nena vivia a Londres. Va patir una infància molt trista: els seus pares, Marc i Júlia sempre es barallaven i no li feien gaire cas. Al 2005, quan la Carol tenia 7 anys, ella ja no podia més: la mare no li feia el menjar, el pare no la portava a l’escola, no li compraven roba… Ella, per sentir-se millor i no pensar en la situació, va començar a escriure històries fantàstiques i imaginàries a la seva habitació. Aquestes històries l’ajudaven a desconnectar del món exterior. Totes eren alegres i amb un final feliç. Una d’elles anava sobre un zoo molt peculiar on tots els animals parlaven i es relacionaven.
Com cada nit, la Carol es va anar al llit aviat perquè no tenia res per menjar. Va estar una estona mirant el sostre de l’habitació però després va tenir son, i es va adormir. Quan es va despertar, va veure un zoo, semblava el de la seva història! Ella creia que era un somni perquè aquell zoo l’havia creat ella! Llavors, va llevar-se, i va començar a caminar per on podia. Després d’una estona d’estar caminant, es va trobar un lleó, que estava dins d’una gàbia, ella sabia qui era! Era un dels animals que va crear, el que manava sobre els altres. La Carol, a la seva història li va anomenar Alby. Ella, es va quedar mirant i l’Alby va començar a dir:
-Qui ets?
-Què fas aquí?
-Per què no parles?
-No pots estar aquí
La Carol es va quedar muda perquè no s’ho podia creure! Estava dins de la seva pròpia història! Llavors, va començar a córrer fins a arribar a un arbre gegant. No sabia si plorar o riure de la seva situació tan inusual. Es va adormir amb el cap recolzat a l’arbre. L’endemà, quan es va despertar, va veure a un munt d’animals envoltant-la, l’Alby era un d’ells. La van començar a molestar fent-li preguntes com:
-Què fas aquí?
-Com has arribat?
-Qui ets?
– Com et dius?
La Carol reconeixia a tots aquells animals que l’estaven atabalant, perquè ella mateixa els va crear i els hi va posar nom!
Llavors, de cop i volta, es va aixecar i va començar a dir els noms d’absolutament tots els animals, ells es van quedar paralitzats.
– Com saps els nostres noms? – Va dir l’Alby.
La veritat és que la Carol no sabia ben bé que fer, però va dir:
– Perquè jo em vaig imaginar aquest zoo a una de les històries que vaig escriure -. També va dir que no sabia com havia arribat ni què havia pogut passar perquè ella estigués allà.
Al final, l’Alby va confiar amb ella però per confiar del tot, havia de salvar el zoo. El zoo s’estava desapareixent lentament però si no ho paraven ja, tots ells desapareixerien també. El que la Carol havia de fer, era intentar salvar el zoo i a tots els animals.
Ella no sabia què fer però va pensar que si ella va crear el zoo, doncs ella ho podia gestionar com volia. S’ho va dir a l’Alby i ell va dir:
-Pot ser és veritat però per assegurar-nos, fes que aquí mateix creixi un arbre.
Llavors ella li va respondre:
-Alby, encara no sé la manera de fer-ho, deixa’m almenys un dia per veure com fer-ho.
L’Alby li va dir que sí. Al final, la Carol només va necessitar unes horetes per descobrir com fer-ho. Ella, havia d’escriure en un paper el que volia que passés, per exemple: “Al zoo dels animals peculiars hi creixerà un arbre gegant.” I amb això hi apareixia un arbre.La Carol podia fer el mateix però amb el zoo. Llavors, va escriure en un paper:
“El zoo dels animals peculiars no desapareixerà, seguirà com sempre”.
I amb aquestes paraules tot el que estava desapareixent, de cop i volta, va aparèixer de nou. Després d’això, l’Alby li va demanar perdó a la Carol per no confiar plenament en ella. La Carol li va dir:
-Sí clar, jo et perdono, però necessito un favor, necessito que m’ajudis a tornar a la meva casa.
L’Alby va pensar que si ella escrivia que volia tornar a la seva casa, doncs tornaria. Llavors, ella es va acomiadar de tots els animals i ho va provar. El que deia l’Alby era veritat, ella va tornar a casa seva. Hi va haver una cosa que també va canviar, el comportament dels seus pares, estaven molt preocupats per ella i, a partir d’això la vida de la Carol va ser fantàstica.
Ella mai s’oblidarà de l’experiència que va viure amb tots els animals, i sobretot amb el lleó Alby.
Pseudònim: Marimerche
MARÍA MERCEDES SILVA, 1r ESO
Vet aquí una vegada, una família de lladres.Tots els membres de la família petits i grans, formaven part de la banda.La família estava composta per: la mare, que es deia Mary, el pare,que es deia Charlie, la bebé que es deia Claudia, el tiet que es deia Henry, l’esclau, que es deia Pau i el germà gran, que es deia Jack.
Un dia van decidir anar a robar un museu. Abans d’anar-hi, havien de preparar totes les armes i objectes que utilitzarien per aquella missió. En Jack va escollir una simple pistola, ja que encara tenia 8 anys i no era prou responsable per agafar una escopeta o un fusell.
Van arribar al museu, que estava tancat. Van entrar per la part del darrere partint la porta amb una palanca. Abans d’entrar, van decidir que en Charlie estaria a l’entrada vigilant que no els descobrís ningú. Van entrar lentament sense que sonés l’alarma. El seu objectiu era robar un diamant molt valuós. Al arribar a la sala del diamant, la Mary va bufar una pols que va descobrir els làsers que si els tocaven, saltaria l’alarma.
Era pràcticament impossible passar, excepte per la Claudia, que com que era una bebé, podia passar entre els làsers. Al arribar fins al diamant, al costat hi havia un botó que desactivaria els làsers.Va prémer el botó,ràpidament, en Henry va agafar va agafar el diamant i van sortir tots a corre-cuita.
Al sortir tots es van alegrar, tots excepte en Jack. Ell estava entristit, no li agradava la seva vida com a criminal. Quan van arribar a casa, en Jack va rumiar sobre el que faria. ell no volia seguir robant,havia de decidir entre si continuar fent actes criminals amb la seva família o deixar la seva vida de lladre i anar-se sol. Va optar per anar-se,a pesar de que seria dur per ell,seria també el millor. Així que dit i fet,va marxar de la casa i ja no va tornar mai més. la seva nova vida també era dura, no tenia lloc a on anar, ni amics o familiars propers.Va arribar a una casa abandonada, era molt fosca, freda i humida. Inclós hi havia un cadàver dins. Amb el temps, va netejar la casa, i poc a poc es va sentir més còmode dins.
Un dia van arribar una dona i un home que buscaven un lloc per viure. en Jack va aprofitar l’oportunitat per vendre la seva nova casa, així podria treure uns quants diners. L’home i la dona van aceptar comprar-la. En Jack se’n va anar content amb els diners, així podria comprar la seva pròpia casa i poder li sobraven per poder menjar o fins i tot podria buscar feina. El que sí tenia clar és que ara la seva vida milloraria.
Pseudònim: Galàxia Peix
POL AUSTRICH SÀEZ, 1A4
Jungkook i jo ens vam conèixer gràcies als nostres germans. Això va passar quan un anava a recollir al seu germà a l’escola, ja que ells anaven a la mateixa classe i tenien exactament cinc anys. I aquell dia els nostres camins es van creuar…
Jungkook: Perdona, no hauràs vist pas la meva germaneta?- va dir tímidament- Haa… Aquest noi era tan bonic, com es que no l’havia vist mai, abans? però que te passa Dara, no pensis aquestes coses!
Dara: Com és la teva germaneta? -vaig dir tímidament.
Jungkook: Doncs…, avui porta dues cuetes i un abric de color groc. Dara. Oh, ja se de qui parles!- vaig exclamar- Crec que és aquesta noia…,està jugant amb el meu germanet- li vaig dir amb un somriure.
Em giro per assenyalar-los, on estaven tots dos jugant amb cotxets. Jungkook: Doncs sembla que sí! -em va regalar un somriure- Yun anem-nos, hem d’anar a casa.
Yun: Pero jo vull seguir jugant amb ell- va assenyalar la Yun el meu germanet Jack
Jack: Si, jo també vull seguir jugant amb ella, és molt bonica!- hi va afegir el meu germanet tímidament. Jungkook i jo ens vam quedar pensatius, ens ho van dir d’una manera que es veien molt bufons. Hi havia un gran silenci, així que Jungkook va decidir trencar-lo.
Jungkook: Et sembla bé si els portem alparc d’aquí al costat? Jungkook es veia tan…, no ho se… Haa, ja m’he enamorat! Calma Dara, calma ja passarà tot-.
Dara: Si, no hi ha cap problema…
Jungkook: Anem nens!- va dir estrenyent-los la mà als petits-
Jack: Germaneta, ell qui és?
Jungkook: Soc una amic, anem ja veuras que serà divertit!
Al arribar al parc Jungkook i els nens se’n van anar a jugar, mentre que jo observava com es divertien des de un banc. Jungkook es va cansar i va deixar als nens al parc seguint jugant. Després d’aquell dia Jungkook i jo vam intercanviar numeros i vam decidir que cada tarda vindriem al mateix parc. Sent sincera ja estava enamorada d’aquell noi, encara que sigui de vista era molt amable i divertit amb els nens. Ja havia passat un mes des de que ens vam conèixer, Jungkook i jo ens vam fer grans amics. Jo seguia enamorada d’ell, era perfecte en tot, li encantava cantar, ballar, dibuixar, fer esport i treia unes notes excel·lents, Haa, un dia d’aquets moriré per la bellesa de Jungkook!
Avui, Jungkook m’havia trucat dient que vingués al parc de sempre però sense en Jack, segons ell em volia dir una cosa molt important, jo li vaig fer cas i justament estava esperant-lo al parc.
Jungkook: Dara!-va cridar des de lluny, es veia tan bonic.
Dara:Jungkook! Com has estat? – el vaig abraçar.
Jungkook: Bé, estas emocionada?- jo hi vaig asentir- Doncs anem a menjar un gelat!
Em va agafar de la mà i vam córrer com si fóssim un nens petits. Després d’haver-nos cruspit els gelats, estavem sentats a un banc parlant de la vida, va ser molt divertit passar unes hores amb Jungkook, sense els nostres germans, però de sobte em va dir:
– Dara…, jo avui volia dir-te que… Desde que et vaig veure em vaig quedat bojament enamorat de tu.- va agafar aire ja que es notava molt que estaba nervios – Ets una gran noia, amable, divertida, bonica, bàsicament ets perfect! Jo t’estimo!
I de sobte em va besar.
Pseudònim: Kwhite
JÈSSICA SINGH, 2A6
