Arxiu de la categoria: Batxillerat 1r

Batxillerat 1r, General, Prosa catalana

PAPALLONA

Deixa un comentari

Dimecres, vuit del matí. Em llevo com un dia qualsevol, preparat per seguir la mateixa rutina de sempre. Em vesteixo, esmorzo i em preparo per sortir. A la porta de casa tinc una sensació estranya, com si avui anés a canviar alguna cosa.

Començo a córrer en sortir de l’edifici, sense tenir massa ganes d’entrenar. Només vull que s’acabi aquest dia i acaba de començar. Escolto música mentre sento que els minuts passen com hores i que porto una eternitat corrents. M’endinso en un bosc molt trist, sec, sense vida, on mai havia estat. Les fulles mortes descansen a terra i els arbres, despullats i sense color, semblen tenir por.

De sobte, en mig de tota aquesta tristor i silenci, apareix una petita papallona blava, del blau més intens i profund que he vist mai, i s’allunya volant. La segueixo sense pensar en res més, només contemplant la seva esplendor, i travesso tot el bosc. Sense adonar-me, arribo a un barri i, abans de poder evitar res, veig un cotxe aproximant-se a mi veloçment. Llavors, tot negre i un profund silenci. No sé quant temps passo així, sol en una immensa foscor. Tinc por. Por de poder estar mort i por de tornar-me boig. Penso que tot està perdut quan de sobte veig un raig de llum.

Començo a córrer cap a ell amb totes les meves forces, lluitant per aconseguir-ho, i de cop i volta em trobo corrents al mateix bosc on em trobava abans. Corro molt ràpid, com un animal lliure i veloç, i no em sento gens esgotat. Corro enmig de tots els arbres sense vida, trepitjant les fulles caigudes amb cada passa i, quan aixeco la mirada, torno a veure a la preciosa papallona blava. Vaig cap a ella i, quan estic a punt de tocar-la, tot es torna fosc uns segons i els meus ulls es tanquen suaument. Obro els ulls i em trobo al llit d’un hospital. No puc sentir ni moure les cames, i em temo que la meva vida ha canviat per sempre.

Pseudònim: Khaleesi

AINOHA MONTES

Batxillerat 1r, General, Prosa catalana

PER COMPLET

Deixa un comentari

Aquella era la nit, el cop que podia canviar-me la vida per complet. Ho tenia tot planejat, com entrar, què agafar i com sortir sense cap complicació, o això és el que em pensava…

Feia setmanes que estudiava la mansió Frigola, hores d’entrada de la família, del personal, alarmes, etc. Aquella mansió semblava perfectament irrompible, sense ningun error, però jo vaig saber trobar aquell defecte que em permetria entrar i sortir amb la vida resolta.

Ho tenia tot preparat, estava llest tant físicament com mentalment, i em vaig dirigir cap a uns dels barris més rics de la zona. La mansió es veia buida, sense llum, sense sorolls, tal com havia planejat, era la meva oportunitat.

Vaig entrar, seguint el pla al peu de la lletra. Observava totalment en silenci i veia el meu futur tan brillant com les joies de sobre el moble de l’habitació principal.

De sobte, vaig escoltar un petit badall que provenia del pis de dalt, però vaig pensar que el meu subconscient m’estava passant una mala jugada, així que vaig continuar amb la meva feina.

Volia sortir, i just vaig observar una fotografia d’una noia que m’era familiar, i intentava recordar. Mentre pensava, vaig tornar a escoltar un badall acompanyat d’algunes passes cap al pis de baix. Em vaig espantar i vaig treure l’arma d’emergència. Només veure l’ombra vaig disparar, sense pensar, i just quan el tret va donar-li, aquell crit va ressonar dins el meu cap, aquella veu aguda femenina em sonava, com si coneixes aquella veu. Em vaig acostar a veure el rostre d’aquella noia, vaig apartar-li la cabellera de la cara, i la vaig veure. Aquella noia, la nit anterior, em va fer l’home més feliç, va ser un amor a primera vista, vam estar fins a la matinada parlant, una conversa que va durar hores però em va semblar com si fossin segons. El penediment que sentia en aquell moment em va inundar l’ànima, i la culpa va fer que m’entregués en aquell mateix instant.

Aquell sentiment de penediment m’ha canviat la vida per complet.

Lynx

CRISTINA CARBONELL, 1r batxillerat

Batxillerat 1r, General, Prosa catalana

SOMIANT AMB EL VIATGE DE LA SEVA VIDA

Deixa un comentari

Tot va començar quan una parella d’enamorats, en Joan i la Laia, van acabar de planejar les seves vacances de lluna de mel a una illa luxosa després d’haver celebrat el casament que feia tant de temps portaven esperant.

Era un dijous i tots dos es van llevar per anar aviat a l’aeroport, ja que l’avió enlairava a les quatre de la matinada i quan van veure l’hora, ja eren les dues.

Ràpidament van agafar totes les seves pertinences i van marxar cap al cotxe amb moltes ganes i il·lusió, ja que des de ben joves, és a dir, al començament de la relació, portaven parlant sobre on viatjarien després del seu casament. Un cop a l’aeroport, van veure que hi havia molta gent que marxava cap a la mateixa direcció que ells. Al principi els hi va preocupar, ja que unes setmanes abans hi va haver un greu atemptat a la ciutat, però després no li van donar gaire importància. L’avió va enlairar sense cap mena de problema, deixant de banda les turbulències que van aparèixer tot seguit. Després d’una estona, quan ja estaven arribant al destí, les coses es van començar a complicar. L’avió estava ple d’homes emmascarats amb passa-muntanyes i carregats amb metralletes que anaven disparant a tothom sense pensar-s’ho dues vegades. No hi havia cap escapatòria, així que quan van arribar on estaven ells, en Joan es va posar davant la Laia però no va aconseguir salvar-la; ell va resultar ferit al braç però no es van adonar que ell no havia mort. Uns minuts més tard, no quedava ningú viu i, després de tot l’escàndol que van provocar aquells terroristes, van deixar caure l’avió i ells van saltar d’ell gràcies als paracaigudes que portaven. Quan en Joan va obrir els ulls, va veure el panorama del qual estava envoltat i no va suportar el dolor i la tristesa que li provocava la pèrdua de la seva dona. Així que, després d’haver estat una bona estona sense cap classe de menjar ni de beguda, el seu cos i la seva ànima estaven tan cansats que va tancar els ulls i va esperar que caigués en el somni més profund.

De sobte, va escoltar el soroll de l’alarma. Ja eren les tres de la matinada i havien de marxar perquè si no perdrien el viatge més esperat de les seves vides. La Laia va notar estrany a en Joan, i ell li va explicar que no havia dormit bé, ja que havia tingut un malson; el pitjor somni de la seva vida.

Pseudònim: Barina

IRINA BARSEGHYAN, 1r batxillerat

Batxillerat 1r, Prosa catalana

UNA MORT ANUNCIADA

Deixa un comentari

Cada matí arribava a l’oficina, m’asseia a la butaca esfilagarsada, encenia el llum, i abans de començar la tasca diària, escrivia una línia en la llarga carta on, des de feia cinc anys, explicava minuciosament les raons del meu suïcidi.

Aquella matinada, però, vaig saber que havia arribat el moment tan anhelat per al qual m’havia estat preparant els últims cinc anys de la meva vida. Em vaig aixecar del llit, que estava buit des de feia ja molt de temps, i em vaig vestir amb la mateixa roba avorrida i grisa que duia sempre. Un mantell de núvols negres cobria la ciutat i jo em vaig dirigir cap a l’oficina, on sobre la superfície de l’escriptori reposava una muntanya de feina que sens dubte era el pla més excitant d’un dissabte al matí. La carta que portava escrivint des de feia cinc anys estava enllestida dins el sobre i el revòlver m’esperava al calaix. Unes hores em separaven de l’abisme de la mort i per fi podria desmuntar la gran farsa en què havia estat actuant durant aquells últims onze anys. Quan vaig mirar el rellotge de la paret i vaig veure que marcava la una del migdia, vaig agafar el revòlver del calaix. Quan el vaig tenir a les mans el vaig clavar fortament contra el meu pit. L’acer fred clavat a la meva pell no em feia por. Per fi podria acabar amb aquell sofriment silenciós que em devorava per dins, i podria fer callar la veu de la meva consciència que em repetia sense parar que era un covard. El suïcidi és de covards, em repetia. Però no havia trobat cap altra via. La meva vida era un carreró sense sortida en el que em podriria si no fes alguna cosa. Hi havia anat a tants psicòlegs i tots em van dir el mateix. Mai havia sentit a una persona dir tantes paraules però al mateix temps no dir res. Eren paraules buides. M’havia convertit en un esclau dins la meva pròpia vida. Era una ànima errant, un titella que no tenia ambicions, expectatives, alegries… Cada matí em mirava en un mirall on l’únicreflex que veia era el d’un home que ja no reconeixia. Amb aquella vida, qui voldria seguir respirant? Vaig deixar de compadir-me i vaig posar el dit al gallet. Era una ombra més de l’Hades, vaig pensar. I simplement vaig prémer el gallet. Per entendre millor el que em va portar a aquella situació devia remuntar-me a com va començar tot. Feia onze anys, jo era un executiu prestigiós que vivia feliç amb la seva dona i les seves dues filles. Es podria dir que érem el clar model de família burgesa. Vivíem en una casa esplèndida en un dels barris més rics de Barcelona. Cada any anàvem de vacances a un destí diferent, cadascú més exòtic que l’anterior. Sens dubte, vivíem una vida perfecta plena de luxes. Però tot es va torçar un matí, quan vaig trobar el cos sense vida de la meva dona, pàl·lid i fred com la panna, que jeia al costat dret del llit. Aquella tragèdia em va causar tal impressió que des d’aquell moment no vaig tornar a ser el mateix. Uns mesos després, la policia ens va confirmar que havia estat un suïcidi. La meva dona s’ha suïcidat? Repetia aquella pregunta en la meva ment una vegada darrere l’altra i no aconseguia donar-li una resposta que a mi em semblés lògica. Molts dubtes, sentiments contradictoris m’assolaven i em tallaven l’alè. No pot ser, em deia a mi mateix per apaivagar encara que només fos un instant aquell sentiment de culpabilitat i sofriment que bategava al meu interior. Poc després d’aquell esdeveniment, la meva filla petita, que no va poder aguantar més aquella vida sense la presència de la seva mare, es va suïcidar. Aquella mort em va rematar del tot, i em va deixar sense forces. La meva filla gran, que em culpava de les dues morts, em professava un odi i una ira tan grans que quan li va sorgir l’oportunitat, em va abandonar. Des de llavors no vaig tornar a saber res més d’ella. Arran d’això, em van relegar del meu lloc de feina i a canvi em van assignar el càrrec d’oficinista, un càrrec que el meu diccionari definia com avorrit i monòton. I així des d’aquell dia fins avui.

Per desgràcia o per fortuna, depèn qui ho miri, la bala no va aconseguir perforar-me el cor sinó que només el va fregar. Els meus companys, que aquell migdia no van anar a dinar al restaurant de la cantonada, van sentir el tret i van acudir immediatament. Sens dubte, Déu o qui sigui que estigués allà dalt s’estava rient de mi perquè sinó qui s’explicava que no morís amb aquell tret infal·lible al cor.

Pseudònim: I.M. Samson

IULIA MARIA BORA, 1r batxillerat

1 Premis, Batxillerat 1r, General, Prosa catalana

OBRE ELS ULLS

Deixa un comentari

Aquella va ser la meva última nit, en aquell moment vaig decidir que la meva vida havia d’acabar. Com a mínim, havia d’acabar la vida que estava vivint fins llavors, fer un canvi radical i deixar-ho tot enrere sense pensar-ho dos cops.

Quan el meu home em va pegar, vaig saber que mai havia estat qui jo pensava que era, va ser com si només amb un cop m’haguessin mostrat tota la veritat i tot el que tenia fins llavors s’hagués tornat en soledat. En aquell precís instant me’n vaig adonar de totes les faltes de respecte, dels seus tractes d’inferioritat, de tots els moments en que em va fer pensar que qualsevol problema que ens afectés, era culpa meva. Va ser per això que vaig decidir dir prou i canviar d’una vegada per totes la meva vida. Sense fer-li cas i evitant qualsevol tipus de contacte visual vaig marxar de la sala d’estar entre crits i amenaces de seguir fent-me mal. Mica en mica, anava adonant-me de quina era la realitat que m’envoltava, obrint els ulls vaig ser conscient que la gegantina casa on jo no feia gaire més de una hora em sentia recolzament i protecció mai m’havia pertangut.

Passava pels llargs passadissos i els notava buits, sense ànima. No entenia com tot i haver buscat alguna cosa més que art per omplir aquells grans espais, només hi podia veure brossa sense significat ni història. Contemplava, immòbil tot el que m’havia costat tant de temps construir i que ara entenia que no em pertanyia, no només a mi, sinó al meu món. El que creia que havia format part de mi ara resultava en poca cosa més que objectes freds i distants incapaços de transmetre una sola emoció. Tot plegat formava part de la complexa fal·làcia en la que m’havia entestat de convertir la meva vida.

Vaig pujar per fer les maletes i per primer cop des de que vaig haver pres la decisió de canviar, vaig notar la por. No només la sensació de no tenir clares les coses, sinó l’aterrament de creure que tot em sortiria malament, de que passés el que passés no tindria a ningú amb mi. Em vaig oblidar a recordar com serien els meus dies si decidia fer un pas enrere si no era ferma perquè per molt que dubtés sabia que sempre trobaria algú que em fes costat. No vaig ser capaç ni d’endur-me’n una desena part de roba, tot em recordava a que fins llavors no havia estat fidel a mi i que havia viscut per a ell.

Baixant sense dir ni una paraula vaig topar amb un marit emprenyat, sense dir ni una paraula vaig fer-me pas cap al garatge i vaig pujar al cotxe. Mentre ho feia, sentia com m’escridassava i em repetia que si ho feia no hi hauria manera de tornar a com estaven les coses abans, de fet era tot el que jo volia. Dipositant tota la meva valentia en el volant vaig obrir-me pas pel carrer, deixant la casa i alhora la meva vida enrere.

D’aquesta manera vaig poder deixar morir la part de mi que m’exprimia i vaig despertar la que sempre havia estat oprimida. Llavors va ser quan vaig començar a viure, quan vaig triar ser lliure i no la meva pròpia condemna.

Pseudònim: DicerRisc

XAVIER PUJOL, 1r de Batxillerat