Obro els ulls, miro el sostre, un sostre fosc, brut i amb taques vermelles. Giro una mica el cap, cap a l’esquerra, una paret, amb un forat, hi ha un cable que sobre surt, veig que es mou una mica, al segon es fica dintre, crec que no era un cable. Giro el cap altre cop, però cap a la dreta, n’hi veig més coses, un plat de ferro malgastat i una mica trencat, amb una mica de menjar a dintre, sento gana en pensar en menjar. Al seu costat hi ha un bol, crec que a dintre n’hi ha aigua, no ho sé ben bé perquè és una mica lluny. M’incorporo i observo on e dormit, és un matalàs molt brut i pel meu gust, esgarrifós. No és el meu llit, ni la meva habitació. A sobre porto un vestit negre, una mica trencat però en condicions. Intento incorporar-me, em fa mal tot el cos, tinc un mal de cap de mil dimonis, em fan mal les mans, els peus, tot. L’últim que recordo és estar en un cotxe, amb unes amigues, perquè estàvem de festa, celebrant el meu aniversari, que de cop i volta es parava, va aparèixer un fum i ja no recordo res més que on estic ara. Hi apareix una porta, s’obre i vaig cap a ella, és una habitació, està ben decorada, quan entro m’adono que és la meva, o almenys té totes les coses que hi ha a la meva habitació, el llit, la taula amb les coses que hi ha a sobre, el mirall, l’armari… Es tanca la porta de l’habitació on estava, i quan la torno a obrir hi ha un mur de pedra. No sé on estic, però m’està entrant una por que mai havia sentit abans. Em fixo en una llum vermella que parpelleja, és una càmera, ficada en una cantonada, just a sobre de la porta bloquejada. Una veu de sobre diu “és hora de menjar”, la porta tancada s’obre, hi ha una taula amb uns 2 plats per a dues persones, molt de menjar i aigua, de cop apareix una altra noia per una altra porta de l’habitació, està més prima que jo però sembla de la meva edat, uns 19/20. Ens asseiem a la taula i comencem a menjar, sense dirigir-nos cap paraula, només mirades. De cop sento com si m’estigués adormint, una son profunda, tanco els ulls i l’últim que veig és a la noia mirant-me mentre ella menja… Obro els ulls en un espant i quan miro on estic, és la meva habitació, salto de llit i miro quin dia és en el meu telèfon, és el meu aniversari i són les 9 del matí. Però això ja a passat, ja ho he viscut, o només ho he somiat?

Pseudònim: Dark-chan

SARA ERIKA DAN, 4A2

No m’ho puc creure, ha arribat aquest dia. Sabia que arribaria, encara que sempre he intentat evitar pensar en aquest tema i ser optimista, pensant que potser de cop i volta, girarien els papers, i finalment, aquest dia no arribaria. Mai se m’havia acudit que a mi em podrien passar aquestes coses, des de petita m’havia imaginat una vida molt feliç, sense cap complicació pel mig, però ara m’adono que no és així, de fet, mai ha sigut així, la vida és plena de sorpreses inesperades. Ara començo a pensar que res té sentit, i tot és una mentida inexplicable.

Fa tot just una setmana que el meu pare s’ha mort en un accident de cotxe. Quan la meva mare m’ho va explicar em vaig quedar paralitzada i en estat de xoc, no m’ho creia, en aquell moment no em sortien ni les paraules. Aquella nit, vaig estar plorant fins a la matinada sense parar.

El pare treballava a Anglaterra, allà tenia un pis comprat per ell, on vivia quan estava allà. La meva mare i jo vivíem del salari del pare, i en un pis de lloguer, però ara ja no el teníem perquè no el podíem pagar i per això, havíem de marxar a viure a Anglaterra. Jo sóc d’un poble de costa anomenat Lloret de Mar, sempre m’ha encantat. Una de les majors pors que sempre he tingut, és no tornar a veure aquell mar Mediterrani de la platja de Lloret. Sabia que si marxava, no el tornaria a veure mai més. De cap manera, seria impossible que tornéssim, no teníem diners. Mai oblidaria aquells capvespres d’estiu que passava a la platja, esperant que es pongui el sol. Sempre corria al mar per a que aquelles onades m’acariciessin i poder gaudir el moment dels últims raigs de sol del dia.

Ara ja estàvem a l’aeroport, no hi havia marxa enrere. Aquests últims dies he passat molt de dol, ja no tenia forces per res.

Han passat ja tres dies que estem a Anglaterra. Hem trobat el pis i ens hem endut moltes sorpreses. La meva mare i jo, vam anar al lloc on treballava el pare per poder agafar totes les seves pertinences, i ens vam trobar que allà el pare tenia fotos de persones desconegudes per nosaltres i un telèfon mòbil que no sabíem que tenia. Vam començar a investigar i vam trucar a persones que tenia en els seus contactes del mòbil. És molt fort, no sabia què dir, resulta que el pare tenia una amant a Anglaterra.

La mare estava molt decebuda i descontrolada, però al final va agafar forces i vam anar a casa d’aquella dona. Tots estàvem molt sorpresos, ja que fins i tot el pare tenia una filla amb aquella dona, era més petita que jo, la meva nova germana Mika. El pare va deixar un testament, on ho explicava tot. Deia que, no sabia com, s’havia enamorat molt fort de dues dones de cop, i no podia fer res, ja que tant a una com a

l’altra les estimava molt. I va decidir tenir com dues vides, separades per terra i mar. Passat molt de temps, el pare ja no sabia què fer perquè li sabia molt greu enganyar d’aquesta manera, les persones més importants de la seva vida i va acabant suïcidant-se. Aquell accident de cotxe va ser intencionat. Tot era com una història impossible que mai et pensaries que et podria passar, però en aquells moments ja no sabíem que pensar.

Van passar dies, fins i tot setmanes, i tots ens ho vam prendre amb calma, ja que tots estàvem molt malament per encara posar culpes. A més, tots estàvem sols tant la meva mare i jo, com elles, no teníem família ni ningú que ens pogués consolar. Així que, des d’aquell dia vivim juntes totes i ens portem molt bé, ens ajudem les unes a les altres, com una família molt unida. Qui sap si tot això ho ha planejat tot el pare, perquè nosaltres siguem feliços, ja que d’una altra manera això no es podria explicar.

Pseudònim: Giskua

“No hi ha temps per explicacions, només m’has de creure. T’estan drogant i cada dia és diferent. No puc dir res més perquè sento com s’apropen. Intenta trobar el perquè, una bona idea és escriure tots el dies, però que no et vegin. Sé tot això perquè sóc tu.” va trobar-se aquella nota a sobre de l’escriptori.

Quan va llegir la nota es va quedar sorprés. No sabia si creure s’ho o deixar-ho anar. El que li semblava estrany era que ell no recordava haver escrit allò mai. Com cada dia, baixava al menjador de la comunitat i almortzava suc de taronja i galetes Maria. Va recordar el que va llegir, que escribis. Va treure una llibreta i va a començar a redactar el qué passava cada dia:

Dia 1: No em fio del que he llegit, que m’estan drogant? Quina broma de mal gust m’estan fent! Si aquí tots els veïns ens respectem. Total, que per si un cas jo escribiré. Avui no ha passat gaire cosa, tan sols la Roxane (que ella m’estima molt) m’ha donat un Xupa-Xups. El deixaré al calaix de la tauleta de nit, si llegeixes això busca’l.

Dia 2: Val, quan vaig trobar aquesta llibreta i vaig llegir el que vaig escriure ahir em vaig quedar flipant. També vaig comprobar si el Xupa-xups estava en el calaix; hi era. Estic pensant que a lo millor tinc amnèsia, com en les pel·lícules. Deixant la camisa en la còmoda, vaig trobar una clau. Ningú dels veïns sortíem de l’edifici, no ens feia falta, vivíem bé. Deixaré passar uns dies i tornaré a escriure.

Dia 5: Han passat tres dies i he descobert  que la clau que vaig trobar és per obrir la porta principal, que és la que està a fora, en el jardí. Però ningú mai havia sortit perquè era una norma que ens van donar al venir a viure aquí. Ahir vaig veure com un dels veïns volia sortir, però unes persones vestides de blanc no el van deixar. No he tornat a veure a aquell veí.

Dia 8: Vull veure el món de fora… Sentir el vent, la brissa marina, la sorra fina…. També estic començant a recordar coses… No són tan bones com jo creia.

Dia 10:  Avui serà l’últim dia que hi sóc aquí, he decidit marxar. Es pensen que sóc un boig quan jo sóc normal. He recordat tot, sóc un puñetero experiment del govern, i la resta de persones també. Si us plau, si algú llegeix això. que m’ajudi.

Quan la Roxane va acabar de llegir el que va escriure Nºπ, va manar a dos metges que l’anèssin a atrapar que estava intentant escapar. Ella va anar també cap a la porta.

-Sedeu-lo, i torneu-lo un altre cop al quirofan, hem de continuar.- va dir-li als metges

-Però… Jo no estic boig! Ajuda’m, ets en l’única en qui confio!

-Quina llàstima. Fins la propera Nºπ.

-Rox…..ane….- va caure insonscient. Els metges el van tornar a la habitació. La Roxane va escriure en una llibreta: “Experiment humà Nº169; Começa a recordar les coses més aviat, aproximadament al dia 10. Droga Nº24; amnèsia descontrolada negativa. Prova conclosa.”

Pseudònim: Mochi

KATARINA ZUGIC, 4A2

Volia aquell pa per alimentar els seus fills. Però les gavines li impedeixen fer-ho. La mare gavina va agafar el bocata amb dificultat, ja que la llargada de la paperera superava la llargada del coll. En treure el coll, va tornar en cerca de més menjar però per darrere la va atacar un grup de gavines. Eren més petits però tenen més poder per ser més. La mare ho va intentar, però no va poder guanyar aquella competència, es va quedar sense aliment. L’única forma que tenia d’aconseguir aliment era atacar a alguna persona.

Va veure passar un professor d’una estatura gran i fort amb un bocata i l’hi va voler treure. El professor es va defensar i va sortir ferit. Li van haver de posar punts al cap i ara sempre va amb paraigües perquè no li torni a passar res semblant. La mare gavina estava volant per tornar al seu niu amagat en un dels llocs secrets de l’institut. Va arribar i va començar a alimentar als seus fills i es va adonar que li faltava un fill. Es va començar a posar nerviosa i va a anar als nius dels veïns per demanar ajuda. Els gavians són uns animals que sempre s’ajuden entre ells i aquesta vegada van decidir matar a totes les gavines, ja que pensaven que havia sigut cosa seva. Un grup de gavians van anar al lloc on tenien els nius les gavines i en entrar, van notar que passava alguna cosa. Moltes gavines estaven plorant i els seus nius estaven trencats. Van parlar en el llenguatge comú de tots els ocells. Els van dir que un grup de persones especialitzades i amb eines que havien vingut i havien portat els nostres ous i amb la baralla que hi va haver, havien trencat molts de nius. Les gavines i els gavians, per primera vegada, van decidir fer alguna cosa junts. Volien anar per atacar a aquelles persones que havien fet això. Una de les gavines sabia on es troben i tots la van seguir. En arribar, van veure una caixa on hi havia els ous. Un home els estava portant dins d’aquell edifici que semblava un laboratori. Sense esperar més, tots van atacar i van deixar ferits a tots els que hi havia allà. Alguns van quedar sense parts del cos.

Per acabar, van portar els ous als nius i mai més els humans es van apropar ni als seus ous ni als seus nius. També van aconseguir amics nous.

Pseudònim: M27

MEHAK PREET KAUR, 4A3

Em dic Mario,sóc un noi orfe de 14 anys.Mai vaig poder conèixer al meu pare perquè va morir abans de que jo hagi nascut.Però encara que no hi sigui el sento molt a prop meu.Cada dia m’aixeco del llit pensant en ell.Però tot i això em sento molt afortunat de tenir a la meva mare al costat.L’estimo més que a ningú.Sempre fa tot el possible perquè sigui feliç.

Sóc un ser antisocial.Mai vaig confiar en ningú del meu voltant.Per una estranya raó sentia que tots m’ enganyarien.La meva mare era l’única excepció .Era la persona que li donava sentit a la meva vida.No pensava que la meva trista vida pogués arribar a ser encara pitjor de lo que ja era però ,va arribar el 29 de setembre,el pitjor dia de la meva vida,el dia que ho va canviar tot.Aquell dia em vaig despertar amb una estranya sensació de que hi havia alguna cosa que no quadrava.Tractava de lluitar amb aquells pensaments foscos que em feien sentir culpable ,però era impossible.Vaig dirigir-me cap a la cuina.Cada pas que feia em feia sentir més espantat.Fins que finalment vaig arribar al destí ,vaig obrir la porta i tot es va desfer.El món va perdre tot el sentit.Vaig veure a la meva mare morta,plena de sang al terra de la cuina.L’única cosa de la qual vaig ser capaç en aquell moment era cridar amb desesperació.Cridava,cridava i cridava.Fins que de sobte vaig sentir com algú picava a la porta.Era el meu veí.Es deia Manel ,tenia 17 anys.Em feia por parlar amb ell.Però ho havia de fer per la meva mare,ja que ella donaria fins i tot la seva vida per mi.Vaig explicar-li la situació.Em va calmar una mica i vam trucar a la policia perquè agafessin el cadàver de la meva mare.Els dies anaven passant,cada minut que passava em sentia més innecessari en aquest món.Si no fos pel Manel que passava gairebé tot el dia a casa meva m’hauria suïcidat fa temps.Estava molt agraït per tot el que feia per mi.Un dia una idea va il·luminar la meva ment.Vaig decidir descobrir qui va ser el desgraciat que va matar a la meva mare.És l’única cosa que podia fer per ella.Vaig parlar amb el Manel de les meves intencions i va proposar ajudar-me.Estava molt content pel fet de no estar sol en tot això.Vam començar les investigacions immediatament.Cada dia era un dia ple d’investigacions i noves preguntes. No paràvem.Gairebé no dormia.Vam revisar les seves conversacions,les pàgines web que va visitar,els llocs en el quals va estar…Fins que un dia vam descobrir que la meva mare tenia un adorador el qual no feia més que escriure-li missatges d’amor.Vam escriure-li un missatge fent-nos passar per la meva mare.Va voler quedar d’immediat.Vam dirigir-nos cap al parc.Al veure’ns va quedar sorprès.Vam dir-li la desgràcia que havia succeït.Va esclatar a plorar.Però a partir d’aquell moment tot va començar a canviar d’una manera estranya i dràstica.Tot es va tornar fosc.Vaig identificar la imatge d’un home de rostre blanc d’un aspecte terrorífic que cada vegada s’anava apropant més cap a la meva direcció.Estava terroritzat.No sabia que fer.Fins que de sobte tot va tornar a la realitat.Vaig decidir ignorar tot el que havia passat i seguir.L’ adorador de la mare va resultar innocent.La mateixa nit vaig tenir un somni que em va commoure molt.En ell apareixia el meu pare atrapat en un llit del hospital cridant desesperadament.No podia treure aquell somni de la meva ment.Anaven passant dies,setmanes,mesos i seguiem en el mateix lloc sense haver trobat res.Una tarda estàvem dinant amb en Manel i parlant sobre la situació i vaig començar a veure la mateixa imatge del dia del parc.Veia al mateix home del rostre blanc en front meu.Estava intentant ofegar-me .Sense saber què fer vaig agafar el ganivet que tenia al costat meu i quan estava a punt de clavar-se’l al pit vaig quedar-me inconscient. Vaig despertar-me en la mateixa habitació en la qual estava el meu pare en aquell somni.En aquell moment vaig començar a entendre-ho tot.La meva ment es va omplir de tots aquells dolents records que abans no era capaç de veure.Jo havia matat a la meva mare!Jo vaig intentar matar en Manel!Però tot això va succeïr per culpa de l’esquizofrenia que patia.La mateixa enfermetat per la qual va passar el meu pare.Tot va perdre el sentit.Vaig perdre les ganes de viure. Em sentia com un tros de paper tirat pel terra.Però el que més em donava ràbia era que la gent es pensarà de que sóc un dimoni.Vivim en una societat en la qual jutgem constantment sense conèixer els motius.Hi ha molta gent que està passant per problemes semblants als meus i una de les poques coses que necessita és una mica d’empatia i unes paraules de suport.Hem d’inspeccionar més la verdadera essència de les persones.No costa res.Amb una sola paraula pots canviar el món. Menys jutjar,més ajudar!

Pseudònim:Black Writter

JUSTYNA PYZIA

M’estic morint. De mica en mica estic recordant tot allò que ha passat fins arribar a aquest tràgic final.

Tot va començar en el taller de guitarres de mon pare: el millor guitarrista de tota Sevilla. Un bon dia va aparèixer pel taller un home ben vestit, que semblava de bona família, i li va dir a mon pare que volia comprar-me, i així ho va fer. Aquest senyor va posar al meu interior una carta. Després em va regalar a una jove gitana. Aquella jove estava promesa amb un jove gitano català, perquè els seus pares havien arreglat aquest casament feia temps. Dos mesos més tard va tenir lloc l’enllaç matrimonial entre la jova parella a Lloret de Mar. Les dués famílies es van establir al poble gironí. Els dos joves van formar una bona família, i jo també en formava part. Era l’ànima de totes les festes i celebracions, podríem dir que era la banda sonora d’aquella família. Anys més tard, els fills van créixer, es van casar i van tenir fills. Un dels fills era un nen que més que una criatura semblava el diable en persona, no s’estava mai quiet, tot el que tacava ho feia malbé, tenia denúncies de tots els veïns per les seves malifetes.

Aquest matí en Jari es va llevar molt alterat, va baixar les escales a corre cuita.

No m’esperava el que anava a succeir. El noi va començar a fer com si fos un rocker,va posar la música del seu grup preferit (Triana) molt alta i seguidament, em va utilizar com a una guitarra de rock, i com sempre fan els roquers al final de l’actuació, em va trencar contra el terra. Em va deixar feta pols, semblava com si un exircit m’agues pasat pel damunt. En Jari va veure la carta que hi havia al meu interior. El nen va portar-li la carta a la seva àvia, ella sorpresa la va llegir amb molta atenció, i quan va acabar va adonar-se que havia estat tota la seva vida amb l’home equivocat, i senva penedir per la resta dels seus dies.

Pseudònim: Camaron.

JAVIER SAMBLAS,  4A1