Arxiu de la categoria: 3r ESO

¿DE DÓNDE VENIMOS?

Dicen que… de una explosión empezó todo,
Big Bang la llamaron,
una explosión de tal modo
que planetas se formaron.
Uno de esos planetas,
con el nombre Tierra es conocida,
llegada quizás de lejanos cometas
apareció la vida.
De unas células, los dinosaurios
y también otros animales
entre ellos una especie llamada humanos
quienes se consideran soberanos.
Tan importantes se creen
que piensan que la Tierra es suya,
no valoran lo que tienen
y hasta prefieren que se destruya.
Al fin y al cabo no somos nada
y preferimos verlo desde la distancia.
Vale, la Tierra ha sido formada
pero nos ciega la ignorancia.

Pseudónimo: Saturn

NEUS TRULL, 3r d’ESO

Primer premi de Poesia castellana, Categoria 2

AMOR ETERNO

Ella está tumbada, boca arriba, con los ojos mirando al cielo. Es joven, ni siquiera debe llegar a los treinta. Su vestido blanco hasta los tobillos, impecable, sin una mancha, colocado de una forma primorosa. Su rostro, al igual que toda su piel, se encuentra pálido, sin ninguna imperfección o marca. Sus labios están ligeramente enrojecidos. Al observarla, es prácticamente imposible averiguar la causa de la muerte. Mi compañero empieza a plantear que la envenenaron con algún tipo de droga o sustancia nociva. Pero, como ya he dicho, a simple vista no hay ningún tipo de indicio que pueda dar pie a esa sospecha. Así que, Troy, mi compañero de investigación, lo suelta. Siempre lo dice. Parece mentira que sea parte del FBI, cuando cada vez que tiene la oportunidad, sin tener ningún tipo de prueba, le gusta comentar que estamos ante el crimen perfecto. Muy necio de su parte, lo sé. ¿El crimen perfecto?. Claro, como si eso existiera. Es imposible. Siempre hay alguna prueba, algún hilo del que tirar. No puedes simplemente asumir que alguien ha muerto así, sin más, y que no haya alguna explicación o motivo. Y por eso me hice investigadora: porque a mi nada se me escapa. Sé cuando la gente miente, cuando ocultan algo, cuando debes vigilarlos de cerca. Sé que suena obsesivo, pero es que un asesino es un ser obsesivo. Quizá no todos, ya que dicen que cualquier persona es capaz de asesinar, sobretodo si se encuentra en una situación extrema, o algún motivo importante. Pero esa es la clave: el motivo. Todo tiene un motivo, y como siempre hago, pienso averiguar el de este crimen. Así que dos días después, cuando el laboratorio ya nos ha mandado los resultados de la autopsia, nos ponemos manos a la obra. Claramente primero me rÍo en la cara de Troy por lo que dijo. Y después de eso, si que nos ponemos manos a la obra. Lo principal que ahora ya sabemos es la causa de la muerte. La mujer fue envenenada con una de las sustancias más toxicas que existen: tetrodotoxina. O mejor conocida como veneno de pez globo. Una pequeña dosis es letal. Se la echaron en la copa de vino. Pero en la escena del crimen, no había ninguna copa de vino, ni siquiera una botella de vino. Alguien se tomó el tiempo de recoger todo, mientras observaba como ella se ahogaba y moría. Y después de eso, la desvistieron y le pusieron ese vestido blanco. La colocaron tumbada en el suelo, con los brazos, piernas, cabello, y vestido colocados a la perfección. Fue un crimen premeditado, a sangre fría. Alguien tenía muchas ganas de acabar con ella, pero fue paciente, se lo tomó con calma. Lo disfrutó. Ring, ring. Empieza a sonar el teléfono principal de la oficina. Alguien está llamando, y por la cara de Troy, que ha atendido el teléfono, parece importante. Cuelga el teléfono, se pone su chaqueta y me dice que me ponga la mía, que debemos irnos ya. Le pregunto que ocurre, y me cuenta que hay movimientos sospechosos por parte de la pareja de la víctima. Que ha usado tarjetas de crédito para comprar maletas, mucha ropa nueva, y un billete de avión a otro continente. Esta huyendo. Cuando alguien huye después de que haya ocurrido un crimen, es una mala, muy mala señal. Y probablemente ya tengamos a nuestro asesino. Así

que nos dirigimos hacia el aeropuerto junto con algunas patrullas más. Hay que detenerlo. Si coge ese avión, será muy difícil capturarlo. Llegamos justo a tiempo. Y me quedo sorprendida al verlo. Su rostro no es para nada parecido al del perfil de un asesino. Es un chico joven, apuesto. Al ver que está rodeado de la policía, ni siquiera se inmuta. Ni se mueve. Solo levanta las manos, se rinde. Así, tan fácil. No se, esto no pinta bien. Parece una trampa. Decido hablar: – Simon Munch, no oponga resistencia y acérquese para que le esposemos. Queda usted detenido por ser sospechoso del asesinato de su pareja. – ¿Sospechoso? Vamos, estoy huyendo del continente detective, atrévase a decir que soy el culpable. – ¿Es eso una confesión, señor Munch? – Sí, lo es. Yo la maté. Pero no era mi pareja, era mi mujer. – ¿Estaban ustedes casados? ¿ Y por qué la mató? – Estábamos casados, pero a ella le gustaba compartir la cama con más gente, señorita detective. Y yo no soporto la traición. Y mucho menos, cuando nos juramos amor eterno el día de nuestra boda. Y ella no lo cumplió. Pero yo sí lo hice, señorita detective. Juré que la amaría hasta la muerte, lo juré de corazón. Pero, ¿quién dijo que hablaba de la mía? Se mueve. Demasiado rápido. Quiere huir. Un movimiento muy estúpido de su parte. Pero mis compañeros se asustan, y reaccionan. Le disparan cuatro veces en el pecho. Cae, el suelo blanco empieza a llenarse de sangre. Está muerto. Él está muerto. Ella está muerta. El amor que había entre ellos, ahora, también lo está.

Pseudónimo: LBC

LAURA BUENO, 3A1

Primer premi de Prosa castellana, Categoria 2

ELLA

T’estimo d’aquí a Mart,

el teu somriure preciós,

és com un encant

preciós i poderós.

La meva llança desenfundaré,

i t’ajudaré

a escapar i derrotar

a aquell que et va fer plorar.

La meva rossa melena volarà

quan l’haguem derrotat,

el seu esperit marxarà

i ens haurem alliberat.

Si m’ajudes, ho aconseguirem

tu sol no podràs

i per això junts ho farem.

Pseudònim: Mart

LAIA RIBERA,  3r d’ESO

LA MEVA PRIMERA VEGADA

Amb una estranya sensació,

entro dins l’habitació.

Crec que és amor, crec que és amor.

Crec que estic enamorat,

però això és un disbarat.

Estic enamorat, estic enamorat.

És la meva primera vegada

per això tinc una sensació estranya.

La sensació m’agrada, la sensació m’agrada.

Em paro a pensar si estic somiant,

i no no, és la realitat.

No estic somiant, no estic somiant.

Ara només falta esperar per saber,

si l’un estem fet per l’altre.

Així és la vida, així és la vida.

Pseudònim: Gambita

LUA ROMERO SALES, 3A4

PARLEM DE TU

Parlem de tu, però no pas amb pena.

Parlem de tu, de quan ens vas deixar,

quan a poc a poc vas marxar.

Parlem de tu, d’aquell home feliç

fins que va arribar la fi.

Parlem de tu, de com ens vas deixar

aquell sofriment lentíssim que ens vas causar.

Parlem de tu, dels records que vas deixar

de la teva olor que ens vas impregnar.

Parlem de tu, d’aquella marca al cor

que ens vas deixar.

Parlem de tu, d’aquell home lluitador

que fins a la fi no es va rendir.

Parlem de tu, d’aquell home valent

que sempre estarà present.

Pseudònim: 12

MARIA FERNÁNDEZ VERA, 3A1

PERQUÈ

Diuen que les dones som complexes,

i els homes molt simples.

És el que s’espera dels sexes,

però això són coses molt ximples.

A vegades no t’adones

encara que a vegades,

no vols veure-ho,

o jo no sé entendre-ho.

No tothom és com tu,

i mai t’ho transme-t’ho.

Em costa molt parlar,

perquè te’n puguis adonar.

El corrent va massa de pressa,

i el vogador no s’enfronta al mar.

No sap com expressar,

el sentiment d’estimar.

Pseudònim: Estribor

MAR CARRIÓN, 3A3

AQUELLS SENTIMENTS D’AMOR

M’he tornat a perdre a mi mateix,

i no puc evitar per què.

Potser si de tant en tant m’escoltés,

descobriria el perquè pot ser.

Quan dormo no penso

i quan penso no dormo.

Però quan em sento,

percebo la força del cor

en aquests sentiments d’amor.

Quan sento la teva olor

m’envaeix una tristor,

recordant el dolor

que em va causar aquella foscor.

Tant de bo poguéssim tornar

a tot allò que vam deixar.

I recomençar la vida

que sempre hem desitjat.

Pseudònim: La Pepi

AISHA ZAFRI MERCADER, 3r d’ESO

TU

He conegut La felicitat

la més gran llibertat,

quan avui m’has mirat

i jo m’he enamorat.

La teva fosca mirada

els teus cabells ballant al vent

la teva veu acalorada

i el teu cos fort i valent.

Ets tot allò que buscava

i tot allò que desitjava

i quan veia que ja no et trobaria

has arribat quan s’acabava el dia.

Ja no et deixaré marxar

vull amb tu viure la vida

ens podrem junts cuidar

fins al final dels nostres dies.

Pseudònim: 5

JOEL BARRANCO, 3A1

UN MÓN MILLOR

Asseguda a l’habitació

veig les gotes caure

i busco algun racó on poder jaure.

De cop, la son m’envaeix

i somio en un món perfecte

on la maldat desapareix

i la gent es respecta.

Pel carrer camino sense por

veient com la gent es diverteix,

i no hi ha gens de dolor

en el que el rostre reflecteix.

No hi ha fronteres,

no hi ha presons,

el que hi ha són dreceres

a un millor món.

Pel color de pell no sóc jutjat,

de fet, em prefereixen valorar

per com m’he esforçat

i per la meva manera de pensar.

Llavors em desperto,

miro al meu voltant i penso:

Que poc que costa somiar,

per què no ho podem realitzar?

Pseudònim: Saturn

NEUS TRULL, 3A1

Primer premi de poesia, Categoria 2

LA CARTA DE LA CAIXA DELS RECORDS

Estic feta un caos. El maquillatge s’ha corregut, la roba està bruta i mullada de llàgrimes, i tinc els cabells enredats. Avui és diumenge, l’únic dia de la setmana que tinc lliure, així que he decidit fer una mica de neteja a l’habitació. Ordenant tots els trastos i roba que vaig deixant oblidada a sota del llit, he trobat una caixa. La caixa dels records. El pare va portar-me-la a la seva tornada del viatge a Tailàndia, quan jo tenia quinze anys, i des de llavors la conservo. A dins, guardo les coses més especials que tinc. Les coses materials, ja que no puc guardar persones en una caixa. Hi ha la meva primera nina, que em va regalar la iaia abans de morir. Un anell blau cel, que em va regalar el meu germà quan érem petits, per recordar-nos que sempre ens tindrem l’un a l’altre. Una foto, l’última que ens vam fer tots junts, abans que la dona que em va donar la vida tingués l’accident que va acabar amb la seva. Tenia dotze anys quan això va passar. No deixava de plorar. No podia seguir endavant, no suportava la idea de fer-ho sense ella. La meva família va decidir ingressar-me en un centre per nens i adolescents amb problemes o malalties mentals. Aquella gent va ser la que em va ajudar a sortir de tot el mal que havia acumulat a dins a tan curta edat. Els metges i pacients que, amb el temps, es van convertir en amics, són les persones que em van tornar les ganes de viure. Un dels meus últims dies allà, abans de sortir, la Lola, una de les meves millors amigues del centre, em va aconsellar que escrivís una carta per llegir-la en un futur, quan tornés a sentir alguna de les emocions, pensaments o impulsos que van fer que la meva família considerés ingressar-me a rehabilitació. Ho vaig fer. I és el que acabo de llegir. No estic segura de com em sento, o de com he de sentir-me. És un malson saber que vaig passar per tot allò, i que de veritat pensi que ja no em fa mal i que ho he superat, quan encara ploro com la nena petita amb el cor trencat que vaig ser. Però també és bo i em sento bé, em sento lliure. També comprenc que el destí no va posar-nos les coses fàcils, però encara i així, estic aquí. Viva. Sentint, creixent, perdonant, i aprenent dels meus errors. La carta va ser escrita el 19 de setembre del 2015. I avui, quasi cinc anys després, acabo de llegir-la, i sé que no serà l’última vegada que ho faci. La carta diu així:

Probablement estiguis llegint això, perquè necessitaves llegir alguna cosa. I probablement, necessitaves llegir alguna cosa perquè necessites respostes. I necessites respostes perquè et sents perduda, com sempre. Saps que no és la primera vegada que et sents així. I vull que no et tornis a sentir d’aquesta manera; ho intentaré. Seré breu.

“Pren foc a tot allò que t’ha fet mal, a allò que has volgut o allò que alguna vegada et va fer feliç. Pren foc a totes les parts doloroses del teu passat, apaga els incendis de les del teu present, evita el foc en el teu futur. Pren foc a totes les persones que et diuen què has de fer, de dir, que et diuen com ser. I quan tot això passi, quan les cendres de tot això que estimaves o odiaves s’escampin i et sentis lliure, quan vegis que darrere d’aquest foc ja no queda res, quan hagis acabat amb tot el que se suposa que havies de ser i no saps per on començar a ser tu mateix, és quan entendràs que la vida no és vida sense la reconstrucció. La capacitat que tenim d’aixecar-nos, de superar-nos. De les segones oportunitats, però de les que et dones a tu mateixa, que saps que ets tu qui més les mereix. I ara , ja només em queda dir-te això: és hora de començar a cremar.

I si les coses no han tornat ha arribar a aquest punt, però encara i així, necessites canvis, et diré que si és difícil, no importa, continua lluitant. Perquè si té solució, no et rendeixes: busca-la, troba-la, i arregla-ho, si vols. Si creus que no té solució, canvia de direcció i mira-ho des d’una altra perspectiva. Si t’han ferit i penses en ferir tu, no ho facis. Recorda que les ferides, estimant-se i cuidant-se un mateix, sanaran soles. I si t’han ferit i penses en plorar, fes-ho. És la millor opció. No hi ha res més sincer que permetre’s ser un mateix, que deixar anar tot aquest dolor. Avui, estàs a punt de sortir d’una etapa que ha marcat un abans i un després a la teva vida. Després de tant de temps, estàs a punt de tornar al món real.

L’últim que et vull dir, jo del futur, és que sobretot, el que mai, MAI, vull que oblidis, és que si has perdut, has estimat, has caigut, has fallat, has fracassat, has sentit, has odiat, o has oblidat, no t’has d’amoïnar, ni sentir malament. Perquè això només significa que ho estàs fent bé. Així que si us plau, aferra’t a la vida, que és per a tu sencera.”

Pseudònim: LBC

LAURA BUENO, 3A1