Avui us vinc a parlar del meu avi. Però primer hem de començar parlant des del principi… Quan vaig néixer estava tota la família al voltant meu. Un d’ells era el meu avi “Simon”.

El meu avi estava casat amb la meva àvia Antonia, la qual encara era viva. En Simon era molt amable i li agradava molt cuinar. Sempre anàvem a la seva casa i ell cuinava paelles. També quan era la temporada, amb l’ajuda del meu pare, feien una calçotada molt apetible. Ell sempre estava cuidant el seu hort i tenia una panxa molt, però molt, gran. Els meus avis i la meva família sempre anàvem al port de Canyelles a participar en el concurs de pesca i el de cuinar palles. El meu avi jo el recordo perquè tenia un ànec que sempre es posava a dalt de la panxa del meu avi.

Desgraciadament, un dia al meu avi va tenir un atac al cor. Quan vam saber la notícia jo i la meva família vam anar amoïnats a urgències. Vam esperar fins a les 0.00 que sortís un metge. De cop i volta un metge va sortir i ens va dir que tenia una mala notícia. El meu avi s’havia mort. Ara, després de 3 anys, 2 mesos i 4 dies, encara recordo el meu avi i tot el que li agradava fer.

Pseudònim: Capricornio

NIL CASAÑÉ, 2A4

Any 2134, les plaques tectòniques s’han mogut. Per desgràcia ha tornat a formar una pangea, a partir de les setmanes següents passaran moltes desgràcies.

-Què ha passat? -Diu en Nico, que acaba de despertar del coma.

En Nico mira per la finestra i veu un tanc rus.

-Un tanc rus? Si estic a un hospital de Canadà!

El tanc s’aproxima cada vegada més a l’hospital. Els russos volien guanyar terres per si passava una tercera guerra mundial.

En Nico va agafar una motxilla amb la seva roba,es va vestir i se’n va anar cap a fora. Els russos, al veure que era un nen de 14 anys el van reclutar per la guerra.

Vint anys després (la pangea encara no s’ha desfet):

-Nico!

-Si senyor! Va dir en Nico al seu comandant superior.

-T’entrego aquest rifle , preparat, anem a la guerra contra els alemanys.

En Nico se’n va muntar a un tanc amb el seu comandant, en direcció a les trinxeres.  En Nico va fer guanyar la guerra, amb una bona posició, va crivellar a més de 500 soldats alemanys.

Dies després li van atorgar una medalla a la valentia guanyadora, Nico Sokolov, un nom, molt recordat, per ells un rus més. El govern va pagar una casa a Moscou a en Nico.

Any 2186

-Bon dia aquí Dmitry Kozlov del canal de televisió rus “KUZKINT”, les plaques tectòniques es tornan a moure, la pangea es desfà!

-No m’ho crec, una altra vegada! -Diu en Nico content.

En Nico va agafar un avió fins a Ontario, a casa dels seus pares.

Desgraciadament l’avió es va estrellar, i tota Rússia va fer un minut de silenci a Moscou per Nico Sokolov, un gran soldat.

Pseudònim: Mr Xurt

MARC FERNÁNDEZ VIVAS, 2A2

Fa uns dies, he mirat al passat i m’he adonat que he perdut moltes coses, però n’he guanyat moltes altres.

Molta gent es queixa que la seva vida és molt desafortunada, de color negre, sense adonar-se’n de totes les coses positives que tenen al seu voltant. El món no serà sempre de color de roses, moltes vegades el camí es complicarà i ens costarà seguir caminant, però en el nostre camí sempre hi haurà una llum que ens guiarà i ajudarà sempre, una petita flama d’esperança que farà que el nostre camí s’il·lumini considerablement.

Encara que sigui un dia plujós o una nit freda sempre hi haurà alguna llum d’alegria, d’amabilitat i saviesa que ens ajudarà a passar pels moments més difícils de la nostra vida.

Pseudònim: Águila de Hierro

MIGUEL GARCÍA HIERRO-HERNÁNDEZ, 2A4

Avui em desperto molt emocionada, ja que avui és la festa major del poble on es troba aquest campament, i encara que no fa gaire sol fa molta calor. Com es nota que estem en ple agost!

Ja m’he vestit, m’he pentinat i també he esmorzat per això surto al prat central ja que hi ha moltes paradetes que venen coses del s.XVIII. Vaig cap a la paradeta de la roba on hi ha una monitora del campament que es diu Marta.

– Hola! Com estàs? – em va preguntar.

– Molt bé. Aquesta és la roba que portaven al s.XVIII? – li vaig preguntar amb molta curiositat.

– Sí. Les dones havien d’anar així perquè les obligaven, encanvi els homes encara que també anaven molt iguals podien elegir – em va contestar una mica emprenyada.

– M’hagués agradat estar en aquella època i poder canviar les coses – deia mentres anava cap a saludar en Joan i en Marc.

En Joan i en Marc m’han explicat que al s.XVIII sempre menjaven el mateix ino posaven ni sal ni ebre ni cap espècie. També maltractaven els animals. Després de parlar de com devia ser aquest poble al s.XVIII tots tres estàvem d’acord que ens agradaria viatjar al passat canviar una mica la manera de viure al s.XVIII.

De cop em vaig començar a marejar i finalment em vaig desmaiar. Al despertar-me estava en un lloc bastant estrany; la gent anava vestida igual i jo també! En Joan i en Marc estaven allà amb mi, quan van despertar vam anar a investigar una mica al poble i van observar que havien viatjat al passat.

Jo vaig anar a veure a la costurera del poble i vaig explicar-li les meves idees pero no em va escoltar. Desprès d’insistir molt vaig decidir anar amb en Joan i amb en Marc a explicar-los el meu pla per millorar el poble.

– El meu pla és que a la nit canviem la roba aburrida per una de més bonica i colorida – els hi vaig explicar.

– Molt bé però que farem per millorar el menjar? – va preguntar en Marc.

– Pots cuinar un plat amb moltes espècies i amb molt de sabor – va sugerir en Joan.

– Perfecte! – va dir en Marc – i tu Joan, pots convencer el caçador que no mati els animals i que també tenen sentiments com el humans.

Tots estàvem d’acord i vam començar a preparar tot per millorar el poble. L’endemà el matí ja havíem acabat i van anar a dormir ja que havíem estat tota la nit treballant.

Al despertar-me, vaig obrir els ulls i estava rodejada de campistes i monitors, en Joan i en Marc ja estaven desperts. Vam explicar el que ens havia passat però ningú ens creia, tot i això mai ho oblidarem.

Pseudònim: 701CCT

CLÀUDIA CARRIÓN TARRADELLAS, 2A3