Arxiu de la categoria: 1 Premis

LLISTA DE PREMIS LITERARIS

Aquest any hi ha hagut molta participació i els premis han estat molt renyits, perquè el nivell dels concursants ha estat molt alt.

Si cliqueu al nom dels guanyadors, podreu llegir els seus textos.

PROSA CATALANA

Primer premi categoria 1: XAVIER PUJOL

Finalista categoria 1: ESTER MONTES

Primer premi categoria 2: DAVID GAY

PROSA CASTELLANA

Primer premi categoria 1: NATALIA GARCÍA

Primer premi categoria 2: LAURA BUENO

POESIA CATALANA:

Primer premi categoria 2: NEUS TRULL

POESIA CASTELLANA

Primer premi categoria 1: MARTA QUELLOS

Primer premi categoria 2: NEUS TRULL

ALTRES PREMIS: vegeu el web de l’institut.

Les premiades ensenyen els seus diplomes des de l’escenari.
També es van atorgar els premis de dibuix. Si en voleu veure la llista, aneu al web de l’institut.

¿DE DÓNDE VENIMOS?

Dicen que… de una explosión empezó todo,
Big Bang la llamaron,
una explosión de tal modo
que planetas se formaron.
Uno de esos planetas,
con el nombre Tierra es conocida,
llegada quizás de lejanos cometas
apareció la vida.
De unas células, los dinosaurios
y también otros animales
entre ellos una especie llamada humanos
quienes se consideran soberanos.
Tan importantes se creen
que piensan que la Tierra es suya,
no valoran lo que tienen
y hasta prefieren que se destruya.
Al fin y al cabo no somos nada
y preferimos verlo desde la distancia.
Vale, la Tierra ha sido formada
pero nos ciega la ignorancia.

Pseudónimo: Saturn

NEUS TRULL, 3r d’ESO

Primer premi de Poesia castellana, Categoria 2

SIN TI

Apareciste en mi vida como una de esas flores que crecen en el asfalto agrietado. Demasiada suerte diría yo. Y dejé de ver el mundo en una escala de grises porque me sonreías y apagabas por instantes los inviernos que llevaba clavados en las pupilas. Tú, en cambio, tenías constelaciones entre las pestañas. Quién necesita pedir deseos cuando siente que se le han cumplido todos.

Viví con el miedo de que algún día tus pasos, de tan alejados, dejaran de resonar por los pasillos. Inevitablemente te fuiste. Hiciste mudanza en tu vida y yo quedé lejos de todo aquello que querías que permaneciera a tu lado. Tuve la esperanza de que regresaras, de que sintieras que las horas sin mí te pesaban demasiado y que los cuatro lados de la cama te sobraban. Pero no lo hiciste, y las últimas lluvias de septiembre trajeron consigo el otoño más insólito que cabe en mi memoria. Ya no quedó rastro del olor de tu perfume; cada rincón de la casa se inundó de aroma a tristeza. Supongo que intenté borrar con lágrimas aquella historia que habíamos escrito con tanto cariño y solo conseguí hacerme añicos. Me propuse ser fuerte pero siempre hay mareas capaces de romper cualquier roca. Te llevaste todo: las camisas, el cepillo de dientes que siempre mal colocabas en el estante, el brillo que tus ojos ponían en mis ojos… Todo lo que yo era cuando estaba contigo te lo llevaste.

Ya es enero, y el invierno resulta más melancólico que de costumbre, el frío se adhiere a mi piel y me entrecorta las mejillas ungidas en tristeza. Te echo de menos, todas las canciones me suenan a desamor y todos los versos a despedida. No consigo hacer balance entre los recuerdos y la necesidad de olvidarte. Siempre acaban ganando los primeros y el corazón se rinde una y otra vez.

Pseudónimo: Fearless

NATALIA GARCÍA GARCÍA, 2n de batxillerat

Primer premi de Prosa castellana, Categoria 1

AMOR ETERNO

Ella está tumbada, boca arriba, con los ojos mirando al cielo. Es joven, ni siquiera debe llegar a los treinta. Su vestido blanco hasta los tobillos, impecable, sin una mancha, colocado de una forma primorosa. Su rostro, al igual que toda su piel, se encuentra pálido, sin ninguna imperfección o marca. Sus labios están ligeramente enrojecidos. Al observarla, es prácticamente imposible averiguar la causa de la muerte. Mi compañero empieza a plantear que la envenenaron con algún tipo de droga o sustancia nociva. Pero, como ya he dicho, a simple vista no hay ningún tipo de indicio que pueda dar pie a esa sospecha. Así que, Troy, mi compañero de investigación, lo suelta. Siempre lo dice. Parece mentira que sea parte del FBI, cuando cada vez que tiene la oportunidad, sin tener ningún tipo de prueba, le gusta comentar que estamos ante el crimen perfecto. Muy necio de su parte, lo sé. ¿El crimen perfecto?. Claro, como si eso existiera. Es imposible. Siempre hay alguna prueba, algún hilo del que tirar. No puedes simplemente asumir que alguien ha muerto así, sin más, y que no haya alguna explicación o motivo. Y por eso me hice investigadora: porque a mi nada se me escapa. Sé cuando la gente miente, cuando ocultan algo, cuando debes vigilarlos de cerca. Sé que suena obsesivo, pero es que un asesino es un ser obsesivo. Quizá no todos, ya que dicen que cualquier persona es capaz de asesinar, sobretodo si se encuentra en una situación extrema, o algún motivo importante. Pero esa es la clave: el motivo. Todo tiene un motivo, y como siempre hago, pienso averiguar el de este crimen. Así que dos días después, cuando el laboratorio ya nos ha mandado los resultados de la autopsia, nos ponemos manos a la obra. Claramente primero me rÍo en la cara de Troy por lo que dijo. Y después de eso, si que nos ponemos manos a la obra. Lo principal que ahora ya sabemos es la causa de la muerte. La mujer fue envenenada con una de las sustancias más toxicas que existen: tetrodotoxina. O mejor conocida como veneno de pez globo. Una pequeña dosis es letal. Se la echaron en la copa de vino. Pero en la escena del crimen, no había ninguna copa de vino, ni siquiera una botella de vino. Alguien se tomó el tiempo de recoger todo, mientras observaba como ella se ahogaba y moría. Y después de eso, la desvistieron y le pusieron ese vestido blanco. La colocaron tumbada en el suelo, con los brazos, piernas, cabello, y vestido colocados a la perfección. Fue un crimen premeditado, a sangre fría. Alguien tenía muchas ganas de acabar con ella, pero fue paciente, se lo tomó con calma. Lo disfrutó. Ring, ring. Empieza a sonar el teléfono principal de la oficina. Alguien está llamando, y por la cara de Troy, que ha atendido el teléfono, parece importante. Cuelga el teléfono, se pone su chaqueta y me dice que me ponga la mía, que debemos irnos ya. Le pregunto que ocurre, y me cuenta que hay movimientos sospechosos por parte de la pareja de la víctima. Que ha usado tarjetas de crédito para comprar maletas, mucha ropa nueva, y un billete de avión a otro continente. Esta huyendo. Cuando alguien huye después de que haya ocurrido un crimen, es una mala, muy mala señal. Y probablemente ya tengamos a nuestro asesino. Así

que nos dirigimos hacia el aeropuerto junto con algunas patrullas más. Hay que detenerlo. Si coge ese avión, será muy difícil capturarlo. Llegamos justo a tiempo. Y me quedo sorprendida al verlo. Su rostro no es para nada parecido al del perfil de un asesino. Es un chico joven, apuesto. Al ver que está rodeado de la policía, ni siquiera se inmuta. Ni se mueve. Solo levanta las manos, se rinde. Así, tan fácil. No se, esto no pinta bien. Parece una trampa. Decido hablar: – Simon Munch, no oponga resistencia y acérquese para que le esposemos. Queda usted detenido por ser sospechoso del asesinato de su pareja. – ¿Sospechoso? Vamos, estoy huyendo del continente detective, atrévase a decir que soy el culpable. – ¿Es eso una confesión, señor Munch? – Sí, lo es. Yo la maté. Pero no era mi pareja, era mi mujer. – ¿Estaban ustedes casados? ¿ Y por qué la mató? – Estábamos casados, pero a ella le gustaba compartir la cama con más gente, señorita detective. Y yo no soporto la traición. Y mucho menos, cuando nos juramos amor eterno el día de nuestra boda. Y ella no lo cumplió. Pero yo sí lo hice, señorita detective. Juré que la amaría hasta la muerte, lo juré de corazón. Pero, ¿quién dijo que hablaba de la mía? Se mueve. Demasiado rápido. Quiere huir. Un movimiento muy estúpido de su parte. Pero mis compañeros se asustan, y reaccionan. Le disparan cuatro veces en el pecho. Cae, el suelo blanco empieza a llenarse de sangre. Está muerto. Él está muerto. Ella está muerta. El amor que había entre ellos, ahora, también lo está.

Pseudónimo: LBC

LAURA BUENO, 3A1

Primer premi de Prosa castellana, Categoria 2

DUÉRMETE SIN MIEDO

Puedes dormirte sin miedo,

Poeta sin rumbo,

Porque prometo velar tu sueño,

Y no permitir que haya dolor donde lo hubo.

Puedes dormirte sin miedo,

Amante sin coraza,

Porque prometo guardar tu cuerpo,

Entregando mi vida si hace falta.

Puedes dormirte sin miedo,

Ángel sin alas,

Porque prometo entregarte el cielo

En cuanto te despiertes por la mañana.

Puedes dormirte sin miedo,

Aventurero sin temor,

Porque prometen mis labios un te quiero

Y juran, aunque lo sepas, que esto es amor.

Pseudónimo: Mars

MARTA QUELLOS, 2n de batxillerat

Primer premi de poesia en castellà, Categoria 1

UN MÓN MILLOR

Asseguda a l’habitació

veig les gotes caure

i busco algun racó on poder jaure.

De cop, la son m’envaeix

i somio en un món perfecte

on la maldat desapareix

i la gent es respecta.

Pel carrer camino sense por

veient com la gent es diverteix,

i no hi ha gens de dolor

en el que el rostre reflecteix.

No hi ha fronteres,

no hi ha presons,

el que hi ha són dreceres

a un millor món.

Pel color de pell no sóc jutjat,

de fet, em prefereixen valorar

per com m’he esforçat

i per la meva manera de pensar.

Llavors em desperto,

miro al meu voltant i penso:

Que poc que costa somiar,

per què no ho podem realitzar?

Pseudònim: Saturn

NEUS TRULL, 3A1

Primer premi de poesia, Categoria 2

UN BON AMIC

No fa pas gaire temps em van explicar una història molt curiosa. Ara us en faré cinc cèntims perquè també la conegueu.

Es veu que un dia, mentre un noi passejava pel bosc, es va trobar, a terra, un animaló petit i desplomat, que devia haver acabat de sortir de l’ou, i havia caigut del niu. Ell no sabia quin tipus d’ocell era però, sense pensar-s’ho dues vegades, el va agafar i se’l va emportar a casa seva, per poder tenir-ne cura fins que pogués viure sol.

En passar les setmanes, el pollet es va fer gran i fort i les plomes li van créixer. Llavors, el noi ja va saber de quin ocell es tractava: era un colom. Va aprendre a volar i, amb tristesa, li va donar la llibertat.

Al cap d’uns anys, el noi es va aficionar a l’escalada. Un dia, quan estava a la muntanya, hi va haver una petita allau i es va quedar atrapat, amb una cama trencada.

Ell es va posar a plorar i cridar de dolor i desesperació, però estava sol i ningú no el sentia. O això és el que es pensava. Al cap d’un moment, va sentir un fort aleteig a sobre seu. Va mirar i va veure un colom: el seu colom. Amb penes i treballs va aconseguir escriure una petita nota d’auxili que va aconseguir posar-li en una pota, amb l’esperança que algú la llegís. I així va ser. L’animal va anar cap a la casa on l’havia criat. Els pares del noi la van llegir i van demanar immediatament ajuda, posant-se en contacte amb urgències. Un helicòpter el va anar a recollir i el va portar a l’hospital.

Mai més va veure el seu amic amb plomes, però el que va entendre és que els amics de debò sempre hi són quan els necessites.

Pseudònim: Hermes.

DAVID GAY XANDRE, 2A5

Primer premi de Prosa catalana, Categoria 2

ESQUIZOFRÈNIA

M’aixeco exaltada pel mal de cap, a l’intentar llevar-me del llit em marejo. Sento un formigueig als peus quan fan contacte amb el terra fred de la meva habitació. Baixo a la cuina a prendre’m les pastilles, però veig que no n’hi ha. M’estic espantant, l’última vegada que se’n van acabar va ser un infern. – Mama on ets? – pregunto sabent que no hi haurà resposta

– MAMA – crido més fort.

Rondo per la casa buscant-la, ja sé on és, però el fil d’esperança que em queda em demana que busqui, que no és allà, que ella està bé, que no ho tornarà a fer, que millorarà, que canviarà.

– Mama….? – Obro la porta, i allà la veig, tirada per terra amb l’ampolla de Bourbon a la mà i la mirada perduda.

– FORA D’AQUÍ – La seva veu carregada d’odi em fa retrocedir, teniaper els nusos de la mà blancs d’estrènyer l’ampolla.

Tanco la porta el més ràpid possible, a l’altre costat s’escolta l’ampolla feta miques a terra. De cop i volta tot es va enfosquint i començo a escoltar veus, “Mata-la”, “No t’estima”, “No l’importes”, “Va ser culpa teva que el teu pare marxés de casa”. Començo a sacsejar el cap amb força i noto com tot es va aclarint. Sospiro alleujada, He de marxar d’aquí.

Marxo corrents cap a la meva habitació, obro l’armari i rebusco pels calaixos el meu telèfon, no hi és, suposo que la meva mare m’he l’ha tret per trucar-li. No sé per què ho intenta, ell no t’estima, ja té una nova família a qui cuidar. Suposo que tenir una filla esquizofrènica i una dona alcohòlica no és el millor del món. Baixo les escales que porten al menjador a poc a poc, procurant de no fer el més mínim soroll, esta adormida al sofà, però es pot aixecar en qualsevol moment. Passejo la mirada per sobre de la taula i allà el veig, però no està en molt bones condicions, està xop d’alcohol fins dalt, aguanto la ràbia que comença a bullir dins de mi i torno a pujar a la meva habitació, em canvio i em fico uns texans negres amb una dessuadora de camuflatge blanca amb tons grisos i les bambes blanques. Em faig una cua alta i deixo que els meus cabells castanys em caiguin per l’esquena.

Ja són les 4 de la matinada, vaig a la cuina i agafo un got d’aigua, és l’única cosa que hi ha per treure el sabor metàl·lic de la boca abans d’un episodi, així que m’aguanto. Surto decidida per la porta de darrere i començo a caminar en la direcció a la casa del meu pare, només són 5 km trigaré aproximadament 1:30 h. Camino de pressa, intentant no pensar en què em pot passar si no arribo a temps, l’angoixa, la por, la molèstia, la rabia, la ira s’apoderen de mi i no hi puc fer res; em sento indefensa, petita, com un gra de sorra a una de les platges més grans del món.

Està tot fosc i no he portat llanterna, decideixo apropar-me una mica a la carretera per rebre una mica de llum dels fanals, però encara estic enmig del bosc. Noto un pes molt gran a les espatlles, com si algú estigués darrere meu, però sé que no hi ha ningú, són els efectes dels episodis, em sento observada i al cap de 10 minuts ja no tinc control de mi. Començo a córrer cap a la casa més propera per poder preparar-me i no estar al mig del bosc quan estigui a les ordres del meu psicòtic subconscient.

Veig una petita cabana i començo a picar la porta desesperadament, però no hi ha resposta, començo a notar el sabor metàl·lic a la llengua i a hiperventilar. M’allunyo de la casa. Hi ha veus, moltes veus. És tot fosc. Noto cops per cada lloc del meu cos, punxades a les gemmes dels dits i de cop tot és negre, sento pau i unes veus que em parlen. Em diuen que aguanti, que ja arriben, també sento una veu més forta, com si fos d’un senyor, ell no para de repetir que he sigut jo, que jo m’he tirat davant del camió.

Pseudònim: Cold as ice.

ESTER MONTES, 4A3

Finalista en prosa catalana, Categoria 1

OBRE ELS ULLS

Aquella va ser la meva última nit, en aquell moment vaig decidir que la meva vida havia d’acabar. Com a mínim, havia d’acabar la vida que estava vivint fins llavors, fer un canvi radical i deixar-ho tot enrere sense pensar-ho dos cops.

Quan el meu home em va pegar, vaig saber que mai havia estat qui jo pensava que era, va ser com si només amb un cop m’haguessin mostrat tota la veritat i tot el que tenia fins llavors s’hagués tornat en soledat. En aquell precís instant me’n vaig adonar de totes les faltes de respecte, dels seus tractes d’inferioritat, de tots els moments en que em va fer pensar que qualsevol problema que ens afectés, era culpa meva. Va ser per això que vaig decidir dir prou i canviar d’una vegada per totes la meva vida. Sense fer-li cas i evitant qualsevol tipus de contacte visual vaig marxar de la sala d’estar entre crits i amenaces de seguir fent-me mal. Mica en mica, anava adonant-me de quina era la realitat que m’envoltava, obrint els ulls vaig ser conscient que la gegantina casa on jo no feia gaire més de una hora em sentia recolzament i protecció mai m’havia pertangut.

Passava pels llargs passadissos i els notava buits, sense ànima. No entenia com tot i haver buscat alguna cosa més que art per omplir aquells grans espais, només hi podia veure brossa sense significat ni història. Contemplava, immòbil tot el que m’havia costat tant de temps construir i que ara entenia que no em pertanyia, no només a mi, sinó al meu món. El que creia que havia format part de mi ara resultava en poca cosa més que objectes freds i distants incapaços de transmetre una sola emoció. Tot plegat formava part de la complexa fal·làcia en la que m’havia entestat de convertir la meva vida.

Vaig pujar per fer les maletes i per primer cop des de que vaig haver pres la decisió de canviar, vaig notar la por. No només la sensació de no tenir clares les coses, sinó l’aterrament de creure que tot em sortiria malament, de que passés el que passés no tindria a ningú amb mi. Em vaig oblidar a recordar com serien els meus dies si decidia fer un pas enrere si no era ferma perquè per molt que dubtés sabia que sempre trobaria algú que em fes costat. No vaig ser capaç ni d’endur-me’n una desena part de roba, tot em recordava a que fins llavors no havia estat fidel a mi i que havia viscut per a ell.

Baixant sense dir ni una paraula vaig topar amb un marit emprenyat, sense dir ni una paraula vaig fer-me pas cap al garatge i vaig pujar al cotxe. Mentre ho feia, sentia com m’escridassava i em repetia que si ho feia no hi hauria manera de tornar a com estaven les coses abans, de fet era tot el que jo volia. Dipositant tota la meva valentia en el volant vaig obrir-me pas pel carrer, deixant la casa i alhora la meva vida enrere.

D’aquesta manera vaig poder deixar morir la part de mi que m’exprimia i vaig despertar la que sempre havia estat oprimida. Llavors va ser quan vaig començar a viure, quan vaig triar ser lliure i no la meva pròpia condemna.

Pseudònim: DicerRisc

XAVIER PUJOL, 1r de Batxillerat