No m’ho puc creure, ha arribat aquest dia. Sabia que arribaria, encara que sempre he intentat evitar pensar en aquest tema i ser optimista, pensant que potser de cop i volta, girarien els papers, i finalment, aquest dia no arribaria. Mai se m’havia acudit que a mi em podrien passar aquestes coses, des de petita m’havia imaginat una vida molt feliç, sense cap complicació pel mig, però ara m’adono que no és així, de fet, mai ha sigut així, la vida és plena de sorpreses inesperades. Ara començo a pensar que res té sentit, i tot és una mentida inexplicable.
Fa tot just una setmana que el meu pare s’ha mort en un accident de cotxe. Quan la meva mare m’ho va explicar em vaig quedar paralitzada i en estat de xoc, no m’ho creia, en aquell moment no em sortien ni les paraules. Aquella nit, vaig estar plorant fins a la matinada sense parar.
El pare treballava a Anglaterra, allà tenia un pis comprat per ell, on vivia quan estava allà. La meva mare i jo vivíem del salari del pare, i en un pis de lloguer, però ara ja no el teníem perquè no el podíem pagar i per això, havíem de marxar a viure a Anglaterra. Jo sóc d’un poble de costa anomenat Lloret de Mar, sempre m’ha encantat. Una de les majors pors que sempre he tingut, és no tornar a veure aquell mar Mediterrani de la platja de Lloret. Sabia que si marxava, no el tornaria a veure mai més. De cap manera, seria impossible que tornéssim, no teníem diners. Mai oblidaria aquells capvespres d’estiu que passava a la platja, esperant que es pongui el sol. Sempre corria al mar per a que aquelles onades m’acariciessin i poder gaudir el moment dels últims raigs de sol del dia.
Ara ja estàvem a l’aeroport, no hi havia marxa enrere. Aquests últims dies he passat molt de dol, ja no tenia forces per res.
Han passat ja tres dies que estem a Anglaterra. Hem trobat el pis i ens hem endut moltes sorpreses. La meva mare i jo, vam anar al lloc on treballava el pare per poder agafar totes les seves pertinences, i ens vam trobar que allà el pare tenia fotos de persones desconegudes per nosaltres i un telèfon mòbil que no sabíem que tenia. Vam començar a investigar i vam trucar a persones que tenia en els seus contactes del mòbil. És molt fort, no sabia què dir, resulta que el pare tenia una amant a Anglaterra.
La mare estava molt decebuda i descontrolada, però al final va agafar forces i vam anar a casa d’aquella dona. Tots estàvem molt sorpresos, ja que fins i tot el pare tenia una filla amb aquella dona, era més petita que jo, la meva nova germana Mika. El pare va deixar un testament, on ho explicava tot. Deia que, no sabia com, s’havia enamorat molt fort de dues dones de cop, i no podia fer res, ja que tant a una com a
l’altra les estimava molt. I va decidir tenir com dues vides, separades per terra i mar. Passat molt de temps, el pare ja no sabia què fer perquè li sabia molt greu enganyar d’aquesta manera, les persones més importants de la seva vida i va acabant suïcidant-se. Aquell accident de cotxe va ser intencionat. Tot era com una història impossible que mai et pensaries que et podria passar, però en aquells moments ja no sabíem que pensar.
Van passar dies, fins i tot setmanes, i tots ens ho vam prendre amb calma, ja que tots estàvem molt malament per encara posar culpes. A més, tots estàvem sols tant la meva mare i jo, com elles, no teníem família ni ningú que ens pogués consolar. Així que, des d’aquell dia vivim juntes totes i ens portem molt bé, ens ajudem les unes a les altres, com una família molt unida. Qui sap si tot això ho ha planejat tot el pare, perquè nosaltres siguem feliços, ja que d’una altra manera això no es podria explicar.
Pseudònim: Giskua
