Estic feta un caos. El maquillatge s’ha corregut, la roba està bruta i mullada de llàgrimes, i tinc els cabells enredats. Avui és diumenge, l’únic dia de la setmana que tinc lliure, així que he decidit fer una mica de neteja a l’habitació. Ordenant tots els trastos i roba que vaig deixant oblidada a sota del llit, he trobat una caixa. La caixa dels records. El pare va portar-me-la a la seva tornada del viatge a Tailàndia, quan jo tenia quinze anys, i des de llavors la conservo. A dins, guardo les coses més especials que tinc. Les coses materials, ja que no puc guardar persones en una caixa. Hi ha la meva primera nina, que em va regalar la iaia abans de morir. Un anell blau cel, que em va regalar el meu germà quan érem petits, per recordar-nos que sempre ens tindrem l’un a l’altre. Una foto, l’última que ens vam fer tots junts, abans que la dona que em va donar la vida tingués l’accident que va acabar amb la seva. Tenia dotze anys quan això va passar. No deixava de plorar. No podia seguir endavant, no suportava la idea de fer-ho sense ella. La meva família va decidir ingressar-me en un centre per nens i adolescents amb problemes o malalties mentals. Aquella gent va ser la que em va ajudar a sortir de tot el mal que havia acumulat a dins a tan curta edat. Els metges i pacients que, amb el temps, es van convertir en amics, són les persones que em van tornar les ganes de viure. Un dels meus últims dies allà, abans de sortir, la Lola, una de les meves millors amigues del centre, em va aconsellar que escrivís una carta per llegir-la en un futur, quan tornés a sentir alguna de les emocions, pensaments o impulsos que van fer que la meva família considerés ingressar-me a rehabilitació. Ho vaig fer. I és el que acabo de llegir. No estic segura de com em sento, o de com he de sentir-me. És un malson saber que vaig passar per tot allò, i que de veritat pensi que ja no em fa mal i que ho he superat, quan encara ploro com la nena petita amb el cor trencat que vaig ser. Però també és bo i em sento bé, em sento lliure. També comprenc que el destí no va posar-nos les coses fàcils, però encara i així, estic aquí. Viva. Sentint, creixent, perdonant, i aprenent dels meus errors. La carta va ser escrita el 19 de setembre del 2015. I avui, quasi cinc anys després, acabo de llegir-la, i sé que no serà l’última vegada que ho faci. La carta diu així:
Probablement estiguis llegint això, perquè necessitaves llegir alguna cosa. I probablement, necessitaves llegir alguna cosa perquè necessites respostes. I necessites respostes perquè et sents perduda, com sempre. Saps que no és la primera vegada que et sents així. I vull que no et tornis a sentir d’aquesta manera; ho intentaré. Seré breu.
“Pren foc a tot allò que t’ha fet mal, a allò que has volgut o allò que alguna vegada et va fer feliç. Pren foc a totes les parts doloroses del teu passat, apaga els incendis de les del teu present, evita el foc en el teu futur. Pren foc a totes les persones que et diuen què has de fer, de dir, que et diuen com ser. I quan tot això passi, quan les cendres de tot això que estimaves o odiaves s’escampin i et sentis lliure, quan vegis que darrere d’aquest foc ja no queda res, quan hagis acabat amb tot el que se suposa que havies de ser i no saps per on començar a ser tu mateix, és quan entendràs que la vida no és vida sense la reconstrucció. La capacitat que tenim d’aixecar-nos, de superar-nos. De les segones oportunitats, però de les que et dones a tu mateixa, que saps que ets tu qui més les mereix. I ara , ja només em queda dir-te això: és hora de començar a cremar.
I si les coses no han tornat ha arribar a aquest punt, però encara i així, necessites canvis, et diré que si és difícil, no importa, continua lluitant. Perquè si té solució, no et rendeixes: busca-la, troba-la, i arregla-ho, si vols. Si creus que no té solució, canvia de direcció i mira-ho des d’una altra perspectiva. Si t’han ferit i penses en ferir tu, no ho facis. Recorda que les ferides, estimant-se i cuidant-se un mateix, sanaran soles. I si t’han ferit i penses en plorar, fes-ho. És la millor opció. No hi ha res més sincer que permetre’s ser un mateix, que deixar anar tot aquest dolor. Avui, estàs a punt de sortir d’una etapa que ha marcat un abans i un després a la teva vida. Després de tant de temps, estàs a punt de tornar al món real.
L’últim que et vull dir, jo del futur, és que sobretot, el que mai, MAI, vull que oblidis, és que si has perdut, has estimat, has caigut, has fallat, has fracassat, has sentit, has odiat, o has oblidat, no t’has d’amoïnar, ni sentir malament. Perquè això només significa que ho estàs fent bé. Així que si us plau, aferra’t a la vida, que és per a tu sencera.”
Pseudònim: LBC
LAURA BUENO, 3A1