Això que has deixat de mi, ha sigut un retrat en blanc. Vas robar el meus colors. El que va quedar de mi, són trossos dispersos del que va ser el meu cor. Però mai em penedeixo de lliurar-te el meu cor, t’ho havies guanyat. Els meus dies passen monòtons des del dia de la teva partida, però la teva presència segueix intacta en la meva llar, fins i tot conservo els milions de cartes que ens escrivíem mútuament, sumant-hi aquesta al gran munt.

Dir l’últim adéu es dificil. Dificil i dolorós. Però tot i això ho necessito, però necessito alliberar el pes en la meva ànima. Deixar que algú aconsegueixi tornar a pintar el meu llenç en blanc. Que l’ompli de color, com solament tu ho havies aconseguit. Fins a aquest moment, jo seguiré vivint en el meu món acromàtic. Veient el món a blanc i negre.

Segueixo pensant en l’últim que em vas dir, com va acabar tot. Com els nostres ulls es van veure per última vegada, el somriure trist en el teu rostre. Com d’un moment a altre tot es va tornar negre i vaig perdre el coneixement. Aquell dia et vaig perdre, i d’una de les maneres més dures que hi ha. Totes les nits plorava per tu.Vaig caure en un món sense color, perquè tu me’ls donaves i sense tu no tenia res.  La meva vida estava buida.

Quan per fi vaig aconseguir assimilar-ho tot ja estava trencada.Ni el alba més bell em feia somriure; només quan pensava en tu. Tot em recordava a tu, però encara que fos un somriure trist tu eras la raó d’ell. Et vaig estimar i et seguiré estimant, però si vull continuar vivint he de deixar-te anar i per això et dic adéu.

Amb tristesa: Un quadre en blanc.

Pseudònim: Una chica nefelibata.

MARIALEK MÁRQUEZ, 2A6