Mirava per la finestra de l’autobús, era l’últim cop que veuria Lloret. L’autobús s’havia engegat i reculava per poder sortir de l’estació. La targeta d’únic viatge lluïa sota la llum roja del semàfor. La vaig estrènyer amb força mentre se’m dibuixava un somriure enorme. Les rodes ja oloraven el perfum i l’escalfor de l’asfalt, el mar cada cop es distanciava més i més i l’estació va quedar invisibilitzada entre els edificis. Seria un acte covard fugir de totes les meves preocupacions? Potser seria incongruent marxar i hauria de quedar-me plantant cara a tot el que vingués? No. Jo tenia molt clar que si continuava aquí, no seria pas feliç. Allà, al meu destí, tenia tot el que em feia feliç; era una vida nova, gent nova, ciutat nova. Vaig travessar el túnel. La meva alegria d’anar-me allunyant es reflectia als meus ulls foscos.
En un tancar i obrir d’ulls em trobava descendint cap a l’interior de l’estació de Girona. Desesperat, vaig començar a investigar amb la mirada a tothom que es trobava a l’interior del pàrquing d’autobusos. El vehicle va donar una volta sencera fins que es va aturar a l’andana deu. Tots els passatgers van baixar i el passadís principal es va col·lapsar de gent però a la llunyania vaig distingir tres cossos que anaven contra direcció, s’apropaven. Un noi i dues noies. Vaig arrencar a córrer, esquivant i evadint a tothom, intentant no ensopegar amb els para-xocs de ferro de les andanes i em vaig llançar contra ells. Vam caure abraçats tots quatre, entre llàgrimes de felicitat rebolcant-nos al terra polsegós. Eren el meu xicot i les meves millors amigues.
Vam pujar per les escales mecàniques agafats de la mà i encara amb els ulls plorosos. Quan vam arribar a l’altura del terra, ens vam trobar amb un enrenou de trens que em va omplir el cor com a un nen petit. La bella ciutat es feia més gran a cada pas que donàvem, els rius que fluïen inundaven els meus pensaments més negatius i els ponts m’omplien d’esperança. Vam dirigir-nos a la vila vella, tot pujant per les muralles i des d’allà, des de la més alta de les talaies que continuaven dempeus, Girona s’expandia fins l’horitzó dels meus ulls, urbanitzant cada racó d’aquests. Em sentia més fort i segur que mai.
Pseudònim: Gluckhoffe
FRAN RAMIRO PRADAS