UNA MORT ANUNCIADA

Cada matí arribava a l’oficina, m’asseia a la butaca esfilagarsada, encenia el llum, i abans de començar la tasca diària, escrivia una línia en la llarga carta on, des de feia cinc anys, explicava minuciosament les raons del meu suïcidi.

Aquella matinada, però, vaig saber que havia arribat el moment tan anhelat per al qual m’havia estat preparant els últims cinc anys de la meva vida. Em vaig aixecar del llit, que estava buit des de feia ja molt de temps, i em vaig vestir amb la mateixa roba avorrida i grisa que duia sempre. Un mantell de núvols negres cobria la ciutat i jo em vaig dirigir cap a l’oficina, on sobre la superfície de l’escriptori reposava una muntanya de feina que sens dubte era el pla més excitant d’un dissabte al matí. La carta que portava escrivint des de feia cinc anys estava enllestida dins el sobre i el revòlver m’esperava al calaix. Unes hores em separaven de l’abisme de la mort i per fi podria desmuntar la gran farsa en què havia estat actuant durant aquells últims onze anys. Quan vaig mirar el rellotge de la paret i vaig veure que marcava la una del migdia, vaig agafar el revòlver del calaix. Quan el vaig tenir a les mans el vaig clavar fortament contra el meu pit. L’acer fred clavat a la meva pell no em feia por. Per fi podria acabar amb aquell sofriment silenciós que em devorava per dins, i podria fer callar la veu de la meva consciència que em repetia sense parar que era un covard. El suïcidi és de covards, em repetia. Però no havia trobat cap altra via. La meva vida era un carreró sense sortida en el que em podriria si no fes alguna cosa. Hi havia anat a tants psicòlegs i tots em van dir el mateix. Mai havia sentit a una persona dir tantes paraules però al mateix temps no dir res. Eren paraules buides. M’havia convertit en un esclau dins la meva pròpia vida. Era una ànima errant, un titella que no tenia ambicions, expectatives, alegries… Cada matí em mirava en un mirall on l’únicreflex que veia era el d’un home que ja no reconeixia. Amb aquella vida, qui voldria seguir respirant? Vaig deixar de compadir-me i vaig posar el dit al gallet. Era una ombra més de l’Hades, vaig pensar. I simplement vaig prémer el gallet. Per entendre millor el que em va portar a aquella situació devia remuntar-me a com va començar tot. Feia onze anys, jo era un executiu prestigiós que vivia feliç amb la seva dona i les seves dues filles. Es podria dir que érem el clar model de família burgesa. Vivíem en una casa esplèndida en un dels barris més rics de Barcelona. Cada any anàvem de vacances a un destí diferent, cadascú més exòtic que l’anterior. Sens dubte, vivíem una vida perfecta plena de luxes. Però tot es va torçar un matí, quan vaig trobar el cos sense vida de la meva dona, pàl·lid i fred com la panna, que jeia al costat dret del llit. Aquella tragèdia em va causar tal impressió que des d’aquell moment no vaig tornar a ser el mateix. Uns mesos després, la policia ens va confirmar que havia estat un suïcidi. La meva dona s’ha suïcidat? Repetia aquella pregunta en la meva ment una vegada darrere l’altra i no aconseguia donar-li una resposta que a mi em semblés lògica. Molts dubtes, sentiments contradictoris m’assolaven i em tallaven l’alè. No pot ser, em deia a mi mateix per apaivagar encara que només fos un instant aquell sentiment de culpabilitat i sofriment que bategava al meu interior. Poc després d’aquell esdeveniment, la meva filla petita, que no va poder aguantar més aquella vida sense la presència de la seva mare, es va suïcidar. Aquella mort em va rematar del tot, i em va deixar sense forces. La meva filla gran, que em culpava de les dues morts, em professava un odi i una ira tan grans que quan li va sorgir l’oportunitat, em va abandonar. Des de llavors no vaig tornar a saber res més d’ella. Arran d’això, em van relegar del meu lloc de feina i a canvi em van assignar el càrrec d’oficinista, un càrrec que el meu diccionari definia com avorrit i monòton. I així des d’aquell dia fins avui.

Per desgràcia o per fortuna, depèn qui ho miri, la bala no va aconseguir perforar-me el cor sinó que només el va fregar. Els meus companys, que aquell migdia no van anar a dinar al restaurant de la cantonada, van sentir el tret i van acudir immediatament. Sens dubte, Déu o qui sigui que estigués allà dalt s’estava rient de mi perquè sinó qui s’explicava que no morís amb aquell tret infal·lible al cor.

Pseudònim: I.M. Samson

IULIA MARIA BORA, 1r batxillerat

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *