Aquella va ser la meva última nit, en aquell moment vaig decidir que la meva vida havia d’acabar. Com a mínim, havia d’acabar la vida que estava vivint fins llavors, fer un canvi radical i deixar-ho tot enrere sense pensar-ho dos cops.
Quan el meu home em va pegar, vaig saber que mai havia estat qui jo pensava que era, va ser com si només amb un cop m’haguessin mostrat tota la veritat i tot el que tenia fins llavors s’hagués tornat en soledat. En aquell precís instant me’n vaig adonar de totes les faltes de respecte, dels seus tractes d’inferioritat, de tots els moments en que em va fer pensar que qualsevol problema que ens afectés, era culpa meva. Va ser per això que vaig decidir dir prou i canviar d’una vegada per totes la meva vida. Sense fer-li cas i evitant qualsevol tipus de contacte visual vaig marxar de la sala d’estar entre crits i amenaces de seguir fent-me mal. Mica en mica, anava adonant-me de quina era la realitat que m’envoltava, obrint els ulls vaig ser conscient que la gegantina casa on jo no feia gaire més de una hora em sentia recolzament i protecció mai m’havia pertangut.
Passava pels llargs passadissos i els notava buits, sense ànima. No entenia com tot i haver buscat alguna cosa més que art per omplir aquells grans espais, només hi podia veure brossa sense significat ni història. Contemplava, immòbil tot el que m’havia costat tant de temps construir i que ara entenia que no em pertanyia, no només a mi, sinó al meu món. El que creia que havia format part de mi ara resultava en poca cosa més que objectes freds i distants incapaços de transmetre una sola emoció. Tot plegat formava part de la complexa fal·làcia en la que m’havia entestat de convertir la meva vida.
Vaig pujar per fer les maletes i per primer cop des de que vaig haver pres la decisió de canviar, vaig notar la por. No només la sensació de no tenir clares les coses, sinó l’aterrament de creure que tot em sortiria malament, de que passés el que passés no tindria a ningú amb mi. Em vaig oblidar a recordar com serien els meus dies si decidia fer un pas enrere si no era ferma perquè per molt que dubtés sabia que sempre trobaria algú que em fes costat. No vaig ser capaç ni d’endur-me’n una desena part de roba, tot em recordava a que fins llavors no havia estat fidel a mi i que havia viscut per a ell.
Baixant sense dir ni una paraula vaig topar amb un marit emprenyat, sense dir ni una paraula vaig fer-me pas cap al garatge i vaig pujar al cotxe. Mentre ho feia, sentia com m’escridassava i em repetia que si ho feia no hi hauria manera de tornar a com estaven les coses abans, de fet era tot el que jo volia. Dipositant tota la meva valentia en el volant vaig obrir-me pas pel carrer, deixant la casa i alhora la meva vida enrere.
D’aquesta manera vaig poder deixar morir la part de mi que m’exprimia i vaig despertar la que sempre havia estat oprimida. Llavors va ser quan vaig començar a viure, quan vaig triar ser lliure i no la meva pròpia condemna.
Pseudònim: DicerRisc
XAVIER PUJOL, 1r de Batxillerat