La Clara era una nena molt rica, que no apreciava la seva vida. S’aprofitava dels recursos de la seva família. Vivia en una mansió enorme als afores de la ciutat de Moscú. La mansió era blanca, amb moltíssimes finestres i portes. La subjectaven grans columnes decorades amb detalls d’or. Al seu voltant, també es podia veure un bosc petit però frondós, amb diferents tipus d’arbres. També s’apreciava una piscina petita d’aigua calenta. La Clara tenia tot el que volia, però ella no ho apreciava. Era molt maleducada, no tenia relacions socials perquè sempre es quedava a la mansió, i moltes coses no les sabia fer perquè li feien l es serventes.
Un dia al matí, la Clara baixava per les escales de la mansió per anar a esmorzar. En arribar al menjador, va veure que no hi havia ningú, i en no veure a les serventes preparant l’esmorzar, es va posar molt nerviosa. Va començar a cridar-les; També als seus pares, però res, ningú contestava. Va començar a buscar per tota la casa, va sortir a buscar al bosc, pero no va trobar a ningú. Com més temps passava, més nerviosa es posava, fins que en un moment, baixant les escales va caure i es va donar un cop molt fort.
Al cap d’uns quants dies va despertar a l’hospital. De seguida es va adonar que tot el que tenia de luxe, havia desaparegut. També es va adonar que a la sala no hi havia cap serventa, només els seus pares, cosa que la va sorprendre molt perquè sempre els acompanyaven a tot arreu …
Més tard es va començar a preguntar perquè es trobava allà en una sala d’hospital i a sobre pública. Va recordar que fa uns dies es va donar un cop molt fort buscant als seus pares. Llavors, els va preguntar perquè no hi eren. Els pares no sabien de què parlava. Li van explicar que ella es trobava allà perquè li va donar una insolació mentre jugava al carrer amb els seus amics. Es va quedar sorpresa, mai havia jugat al carrer i menys amb amics! Va començar a pensar que el que li havia passat no era normal, i va començar a sospitar. Es va adonar que li feia mal el cap i va deixar de pensar. Els seus pares en veure-la preocupada li van dir que no fes gaire esforç, demà li donarien l’alta però que avui encara havia de fer repòs.
L’Endemà a primera hora del matí, els seus pares ja estaven allà per recollir-la i portar-la a casa. Van pujar al cotxe i es van dirigir cap a casa. El cotxe era de color blau marí, una mica vell, treia el fum d’un color grisós i als laterals, tenia uns quants bonys. La Clara no sabia on s’havia ficat. No era gens normal que ella tingués un cotxe en aquelles condicions. No va haver temps de pensar gaire perquè en pocs minuts ja estaven en camí. Van passar per paisatges molt diferents dels que ella sempre havia vist fins arribar a un barri una mica estrany. De sobte els pares van parar el cotxe i van dir: Ja som aquí! El que es veia, era una casa molt petita i bastant deixada, com totes les altres del barri. La Clara va tornar a pensar que feia allà, en aquell món tan pobre. De sobte ja sabia que estava passant. Havia passat a una vida diferent. En aquesta, havia de treballar de valent per sobreviure, per trobar menjar, roba, diners, no li regalaven res com a la seva mansió. A mesura que anaven passant els dies, més volia tornar a la vida anterior, més apreciava el que havia tingut, on no havia de fer res per aconseguir el que volia, però no ho podia fer. La seva vida havia canviat, ja no podia tornar enrere, ara l’únic que podia fer era aprendre dels errors i seguir endavant.
Pseudònim: Triangle
JUDITH RUIZ CLARI, 1r d’ESO