“No hi ha temps per explicacions, només m’has de creure. T’estan drogant i cada dia és diferent. No puc dir res més perquè sento com s’apropen. Intenta trobar el perquè, una bona idea és escriure tots el dies, però que no et vegin. Sé tot això perquè sóc tu.” va trobar-se aquella nota a sobre de l’escriptori.
Quan va llegir la nota es va quedar sorprés. No sabia si creure s’ho o deixar-ho anar. El que li semblava estrany era que ell no recordava haver escrit allò mai. Com cada dia, baixava al menjador de la comunitat i almortzava suc de taronja i galetes Maria. Va recordar el que va llegir, que escribis. Va treure una llibreta i va a començar a redactar el qué passava cada dia:
Dia 1: No em fio del que he llegit, que m’estan drogant? Quina broma de mal gust m’estan fent! Si aquí tots els veïns ens respectem. Total, que per si un cas jo escribiré. Avui no ha passat gaire cosa, tan sols la Roxane (que ella m’estima molt) m’ha donat un Xupa-Xups. El deixaré al calaix de la tauleta de nit, si llegeixes això busca’l.
Dia 2: Val, quan vaig trobar aquesta llibreta i vaig llegir el que vaig escriure ahir em vaig quedar flipant. També vaig comprobar si el Xupa-xups estava en el calaix; hi era. Estic pensant que a lo millor tinc amnèsia, com en les pel·lícules. Deixant la camisa en la còmoda, vaig trobar una clau. Ningú dels veïns sortíem de l’edifici, no ens feia falta, vivíem bé. Deixaré passar uns dies i tornaré a escriure.
Dia 5: Han passat tres dies i he descobert que la clau que vaig trobar és per obrir la porta principal, que és la que està a fora, en el jardí. Però ningú mai havia sortit perquè era una norma que ens van donar al venir a viure aquí. Ahir vaig veure com un dels veïns volia sortir, però unes persones vestides de blanc no el van deixar. No he tornat a veure a aquell veí.
Dia 8: Vull veure el món de fora… Sentir el vent, la brissa marina, la sorra fina…. També estic començant a recordar coses… No són tan bones com jo creia.
Dia 10: Avui serà l’últim dia que hi sóc aquí, he decidit marxar. Es pensen que sóc un boig quan jo sóc normal. He recordat tot, sóc un puñetero experiment del govern, i la resta de persones també. Si us plau, si algú llegeix això. que m’ajudi.
Quan la Roxane va acabar de llegir el que va escriure Nºπ, va manar a dos metges que l’anèssin a atrapar que estava intentant escapar. Ella va anar també cap a la porta.
-Sedeu-lo, i torneu-lo un altre cop al quirofan, hem de continuar.- va dir-li als metges
-Però… Jo no estic boig! Ajuda’m, ets en l’única en qui confio!
-Quina llàstima. Fins la propera Nºπ.
-Rox…..ane….- va caure insonscient. Els metges el van tornar a la habitació. La Roxane va escriure en una llibreta: “Experiment humà Nº169; Começa a recordar les coses més aviat, aproximadament al dia 10. Droga Nº24; amnèsia descontrolada negativa. Prova conclosa.”
Pseudònim: Mochi
KATARINA ZUGIC, 4A2