Em dic Mario,sóc un noi orfe de 14 anys.Mai vaig poder conèixer al meu pare perquè va morir abans de que jo hagi nascut.Però encara que no hi sigui el sento molt a prop meu.Cada dia m’aixeco del llit pensant en ell.Però tot i això em sento molt afortunat de tenir a la meva mare al costat.L’estimo més que a ningú.Sempre fa tot el possible perquè sigui feliç.
Sóc un ser antisocial.Mai vaig confiar en ningú del meu voltant.Per una estranya raó sentia que tots m’ enganyarien.La meva mare era l’única excepció .Era la persona que li donava sentit a la meva vida.No pensava que la meva trista vida pogués arribar a ser encara pitjor de lo que ja era però ,va arribar el 29 de setembre,el pitjor dia de la meva vida,el dia que ho va canviar tot.Aquell dia em vaig despertar amb una estranya sensació de que hi havia alguna cosa que no quadrava.Tractava de lluitar amb aquells pensaments foscos que em feien sentir culpable ,però era impossible.Vaig dirigir-me cap a la cuina.Cada pas que feia em feia sentir més espantat.Fins que finalment vaig arribar al destí ,vaig obrir la porta i tot es va desfer.El món va perdre tot el sentit.Vaig veure a la meva mare morta,plena de sang al terra de la cuina.L’única cosa de la qual vaig ser capaç en aquell moment era cridar amb desesperació.Cridava,cridava i cridava.Fins que de sobte vaig sentir com algú picava a la porta.Era el meu veí.Es deia Manel ,tenia 17 anys.Em feia por parlar amb ell.Però ho havia de fer per la meva mare,ja que ella donaria fins i tot la seva vida per mi.Vaig explicar-li la situació.Em va calmar una mica i vam trucar a la policia perquè agafessin el cadàver de la meva mare.Els dies anaven passant,cada minut que passava em sentia més innecessari en aquest món.Si no fos pel Manel que passava gairebé tot el dia a casa meva m’hauria suïcidat fa temps.Estava molt agraït per tot el que feia per mi.Un dia una idea va il·luminar la meva ment.Vaig decidir descobrir qui va ser el desgraciat que va matar a la meva mare.És l’única cosa que podia fer per ella.Vaig parlar amb el Manel de les meves intencions i va proposar ajudar-me.Estava molt content pel fet de no estar sol en tot això.Vam començar les investigacions immediatament.Cada dia era un dia ple d’investigacions i noves preguntes. No paràvem.Gairebé no dormia.Vam revisar les seves conversacions,les pàgines web que va visitar,els llocs en el quals va estar…Fins que un dia vam descobrir que la meva mare tenia un adorador el qual no feia més que escriure-li missatges d’amor.Vam escriure-li un missatge fent-nos passar per la meva mare.Va voler quedar d’immediat.Vam dirigir-nos cap al parc.Al veure’ns va quedar sorprès.Vam dir-li la desgràcia que havia succeït.Va esclatar a plorar.Però a partir d’aquell moment tot va començar a canviar d’una manera estranya i dràstica.Tot es va tornar fosc.Vaig identificar la imatge d’un home de rostre blanc d’un aspecte terrorífic que cada vegada s’anava apropant més cap a la meva direcció.Estava terroritzat.No sabia que fer.Fins que de sobte tot va tornar a la realitat.Vaig decidir ignorar tot el que havia passat i seguir.L’ adorador de la mare va resultar innocent.La mateixa nit vaig tenir un somni que em va commoure molt.En ell apareixia el meu pare atrapat en un llit del hospital cridant desesperadament.No podia treure aquell somni de la meva ment.Anaven passant dies,setmanes,mesos i seguiem en el mateix lloc sense haver trobat res.Una tarda estàvem dinant amb en Manel i parlant sobre la situació i vaig començar a veure la mateixa imatge del dia del parc.Veia al mateix home del rostre blanc en front meu.Estava intentant ofegar-me .Sense saber què fer vaig agafar el ganivet que tenia al costat meu i quan estava a punt de clavar-se’l al pit vaig quedar-me inconscient. Vaig despertar-me en la mateixa habitació en la qual estava el meu pare en aquell somni.En aquell moment vaig començar a entendre-ho tot.La meva ment es va omplir de tots aquells dolents records que abans no era capaç de veure.Jo havia matat a la meva mare!Jo vaig intentar matar en Manel!Però tot això va succeïr per culpa de l’esquizofrenia que patia.La mateixa enfermetat per la qual va passar el meu pare.Tot va perdre el sentit.Vaig perdre les ganes de viure. Em sentia com un tros de paper tirat pel terra.Però el que més em donava ràbia era que la gent es pensarà de que sóc un dimoni.Vivim en una societat en la qual jutgem constantment sense conèixer els motius.Hi ha molta gent que està passant per problemes semblants als meus i una de les poques coses que necessita és una mica d’empatia i unes paraules de suport.Hem d’inspeccionar més la verdadera essència de les persones.No costa res.Amb una sola paraula pots canviar el món. Menys jutjar,més ajudar!
Pseudònim:Black Writter
JUSTYNA PYZIA