Algunes espècies eren conegudes i utilitzades des d’antic a Àsia i Àfrica. És una planta molt rica en essències amb propietats medicinals. A la cuina combina bé amb fruites, sopes fredes o sucs. Les mentes són plantes herbàcies perennes de la família de les labiades, que broten cada any després de l’estació desfavorable (l’estiu en zones molt caloroses o l´hivern a les zones més fredes). La denominació menta fa referencia a diverses especies del mateix gènere, que es fan servir com a plantes aromàtiques, medicinals i per condimentar . Si no limitem el creixement de les arrels, la mata de menta s’anirà estenent per tot el recipient. S’adapta bé al cultiu en ombra o semi ombra. Després de la floració és aconsellable realitzar una poda severa arran de la superfície del substrat. La menta normalment es reprodueix per divisió de mates, abans que rebrot o quan ha començat a rebrotar.

A Occident es considera la ´´reina de les fruites“. A més de poder-se menjar crua es pot consumir com a compota, melmelada,… Són fàcilment digestibles i tenen un gran efecte laxant a causa de la seva fibra, pigments, àcids i enzims. La seva riquesa en minerals bàsics li confereix la propietat d’estimular el metabolisme. Emprada amb finalitats medicinals ja que posseeix excel·lents propietats que ajuden a preservar la salut. La maduixa va créixer durant molt temps espontàniament en els boscos. Se sol recollir a principi de l’estiu. Les maduixes i els maduixots són poc calòrics. Constitueix una excel·lent font de vitamina C. La maduixa pertany al gènere Fragaria. Es tracta d’una planta perenne.

La patata era un aliment bàsic de les cultures Andines de Sudamèrica i va ser portada a Europa el s.XVI però el seu cultiu no es va estendre fins ben entrat el s.XVIII. És un aliment ric en hidrats de carboni, minerals i vitamina B i C. És de la família de les solanàcies. El seu nom científic és Solanum Tubersum, indica que es una planta que forma tubercles, tiges subterrànies on acumula reserves que son la part comestible de la planta.

Existeixen infinitat de varietats. Diferenciem les varietats pel seu ús (per coure o per fregir) i pel color de la carn (groga o blanca). La patata tolera bé el fred i es pot cultivar en diferents èpoques de l’any, tot i que la més fàcil és la primavera. És reprodueix a partir d’un tubercle o un tros de tubercle si la patata és molt gran. La recol·lecció es realitza quan les fulles comencen a assecar-se.

La fava és un cultiu que forma part de l’agricultura mediterrània des de l’edat del ferro.

Les faves tenen un contingut en proteïnes elevat. També és destacable el contingut en calci, fibra i vitamines B1 i B2. Les flors tenen propietat antidiürètiques, depuratives i antireumàtiques. Es consumeixen cuites al vapor o bullides.

El nom llatí és Vicia fava. Pertany a la família de les lleguminoses. És una planta anual, el seu cicle de vida no dura més d’un any. Pot créixer de 80 a 180 cm d’alçada. El fruit de les faves és una tavella a l’interior de la qual hi ha la llavor.

Les varietats de fava es classifiquen per la duració del seu cicle i per la mida de la planta.

A la favera no li agrada la calor i resisteix bé les baixes temperatures. Es sembra la llavor entre setembre i desembre. Es sembra en forats de 4-5 cm de profunditat i a uns 30-40 cm de distància.

Ja era conegut per les antigues civilitzacions romanes i gregues però sembla que van ser els egipcis els primers que la van cultivar. Actualment és un cultiu molt extens arreu del món. Té un elevat contingut en vitamines del complex B, vitamina A i, en algunes varietats, un cert contingut en vitamina C. Pel que fa als minerals té un elevat contingut en potassi. Es pot consumir fresca o cuita. Forma part de la família de les compostes. El seu nom científic és Lactuca sativa. És una planta anual que forma un cabdell més o menys premut amb fulles de formes i consistències molt diferents, segons la varietat. Existeixen moltes varietats d’enciam, les més utilitzades al nostre país són: enciam romà, francès, iceberg, meravella i fulla de roure. El cultiu és força ràpid i es pot fer quasi tot l’any sempre que no hi hagi perill de glaçades.

La coliflor pertany a la família de las crucíferes. Té forma arrodonida carnosa i de gran mida. Procedeix de les regions del mediterrani oriental en concret de l’Àsia menor, Líban i Síria. Els romans van ser els primers de conrear-la. La varietat més comuna és la coliflor blanca encara que també existeixen la verda i la morada. Presenta tant d’hidrats de carboni i proteïnes com de greixos, això la converteix en un aliment d’escàs aportament calòric. És cultiva coliflor durant tot l’any encara que el seu millor moment és durant l´hivern.

És originari de l’Àsia o l’Àfrica. Ja era conegut i cultivat a Mesopotàmia i també per les antigues civilitzacions mediterrànies.

El fruit té molt contingut d’aigua i, poc valor nutritiu. Té continguts interessants de potassi i propietats diürètiques.

El nom científic és Cucomis sativus i és de la família de les cucurbitàcies. És una planta enfiladissa gràcies als circells.

Hi ha varietats de cogombre de fruit de diferent grandària, forma allargada o arrodonida i de diferents colors de verds a grocs.

No tolera les baixes temperatures. Es sol sembrar a la primavera, quan ja no hi ha risc de glaçades.

Es pot fer directament de llavor o també a partir de planter. La collita continua durant tot l’estiu i el fruit es cull immadur.

La ceba és un dels cultius més antics de la cultura mediterrània. És coneguda des d´antic per la cultura egípcia.

La ceba té un contingut molt ampli de nutrients, vitamines, glúcids i fibra; el més valuós és el contingut en substàncies fitoquímiques li donen el seu característic gust. Es consumeix de moltes maneres, crua, cuita, en conserva i com a condiment.

La ceba és una planta de família de liliàcies, el seu nom científic és Allium cepa. És una planta bianual. El bulb de la ceba es forma durant el primer any per l’acumulació de reserves a la base de les fulles.

Hi ha molts tipus de cebes. Es classifiquen per la forma del bulb, el cicle de cultiu o l’adaptació al clima. Les cebes necessiten un mínim de duració del dia (fotoperíode llarg) per induir la formació del bulb. Es classifiquen en: varietats d’estiu i varietats d’hivern. També es classifiquen segons si es cullen seques i tendres o de manat. El color del bulb és una característica per agrupar les varietats. Hi ha varietats de bulb blanc, groc o vermell, com la ceba de Figueres.

És una planta resistent al fred però requereix temperatures una mica elevades i un mínim de duració del dia per formar el bulb. És fa de planter.

La carxofa és una verdura que pertany a la família de les asteràcies (o compostes). Prové del nord d’Àfrica i el seu cultiu està molt localitzat en països mediterranis com Itàlia, Espanya o França. És la verdura més rica en fibra, per la qual cosa combat l’estrenyiment així com la diabetis. La carxofa és pròpia de l’hivern. La millor temporada és a la tardor, fins a les primeres gelades de desembre i després a la primavera.

La paraula carxofa deriva d’ un terme àrab que significa “llengües de foc”, en referència a les seves singulars fulles.

És originària del centre i el sud d’Amèrica. Es cultiva des de fa milers d´anys.

Conté quantitats interessants de vitamina C, flavonoides, àcid fòlic i minerals com el potassi, el ferro i el zenc.

Es consumeix el fruit immadur. El més habitual és consumir-lo cuit, en cremes o saltats de verdures. Es poden consumir les flors arrebossades i fregides.

Es una cucurbitàcia i el seu nom llatí es Cucurbita pepo. El fruit pot ser de diferents colors, de verd fosc, grocs o quasi blancs.

Les varietats de carbassó es classifiquen pe color de la pell.

És d’ origen tropical i, per tant, els agrada les altes temperatures de l’estiu. La sembra es pot fer ben entrada la primavera. La planta del carbassó ocupa molt d’espai. La collita comença a partir d’un a dos mesos del trasplantament i es continua durant tot l’estiu. El fruit es cull immadur ja que els fruits massa madurs i massa grans són molt fibrosos. El creixement dels fruits és molt ràpid i cal estar molt atent ja que en dos o tres dies se’ns pot passar la collita.