La coliflor pertany a la família de las crucíferes. Té forma arrodonida carnosa i de gran mida. Procedeix de les regions del mediterrani oriental en concret de l’Àsia menor, Líban i Síria. Els romans van ser els primers de conrear-la. La varietat més comuna és la coliflor blanca encara que també existeixen la verda i la morada. Presenta tant d’hidrats de carboni i proteïnes com de greixos, això la converteix en un aliment d’escàs aportament calòric. És cultiva coliflor durant tot l’any encara que el seu millor moment és durant l´hivern.

És originari de l’Àsia o l’Àfrica. Ja era conegut i cultivat a Mesopotàmia i també per les antigues civilitzacions mediterrànies.

El fruit té molt contingut d’aigua i, poc valor nutritiu. Té continguts interessants de potassi i propietats diürètiques.

El nom científic és Cucomis sativus i és de la família de les cucurbitàcies. És una planta enfiladissa gràcies als circells.

Hi ha varietats de cogombre de fruit de diferent grandària, forma allargada o arrodonida i de diferents colors de verds a grocs.

No tolera les baixes temperatures. Es sol sembrar a la primavera, quan ja no hi ha risc de glaçades.

Es pot fer directament de llavor o també a partir de planter. La collita continua durant tot l’estiu i el fruit es cull immadur.

La ceba és un dels cultius més antics de la cultura mediterrània. És coneguda des d´antic per la cultura egípcia.

La ceba té un contingut molt ampli de nutrients, vitamines, glúcids i fibra; el més valuós és el contingut en substàncies fitoquímiques li donen el seu característic gust. Es consumeix de moltes maneres, crua, cuita, en conserva i com a condiment.

La ceba és una planta de família de liliàcies, el seu nom científic és Allium cepa. És una planta bianual. El bulb de la ceba es forma durant el primer any per l’acumulació de reserves a la base de les fulles.

Hi ha molts tipus de cebes. Es classifiquen per la forma del bulb, el cicle de cultiu o l’adaptació al clima. Les cebes necessiten un mínim de duració del dia (fotoperíode llarg) per induir la formació del bulb. Es classifiquen en: varietats d’estiu i varietats d’hivern. També es classifiquen segons si es cullen seques i tendres o de manat. El color del bulb és una característica per agrupar les varietats. Hi ha varietats de bulb blanc, groc o vermell, com la ceba de Figueres.

És una planta resistent al fred però requereix temperatures una mica elevades i un mínim de duració del dia per formar el bulb. És fa de planter.

La carxofa és una verdura que pertany a la família de les asteràcies (o compostes). Prové del nord d’Àfrica i el seu cultiu està molt localitzat en països mediterranis com Itàlia, Espanya o França. És la verdura més rica en fibra, per la qual cosa combat l’estrenyiment així com la diabetis. La carxofa és pròpia de l’hivern. La millor temporada és a la tardor, fins a les primeres gelades de desembre i després a la primavera.

La paraula carxofa deriva d’ un terme àrab que significa “llengües de foc”, en referència a les seves singulars fulles.

És originària del centre i el sud d’Amèrica. Es cultiva des de fa milers d´anys.

Conté quantitats interessants de vitamina C, flavonoides, àcid fòlic i minerals com el potassi, el ferro i el zenc.

Es consumeix el fruit immadur. El més habitual és consumir-lo cuit, en cremes o saltats de verdures. Es poden consumir les flors arrebossades i fregides.

Es una cucurbitàcia i el seu nom llatí es Cucurbita pepo. El fruit pot ser de diferents colors, de verd fosc, grocs o quasi blancs.

Les varietats de carbassó es classifiquen pe color de la pell.

És d’ origen tropical i, per tant, els agrada les altes temperatures de l’estiu. La sembra es pot fer ben entrada la primavera. La planta del carbassó ocupa molt d’espai. La collita comença a partir d’un a dos mesos del trasplantament i es continua durant tot l’estiu. El fruit es cull immadur ja que els fruits massa madurs i massa grans són molt fibrosos. El creixement dels fruits és molt ràpid i cal estar molt atent ja que en dos o tres dies se’ns pot passar la collita.

És una planta originària de zones tropicals de Centre Amèrica. Ja era cultivada a la zona de l’actual Mèxic cap l’any 7000a.C. D’Amèrica es va estendre arreu del món. Actualment és el tercer cereal més important del món després del blat i l’arròs, i segueix essent un aliment bàsic per a molts pobles. És ric en hidrats de carboni i fibra. També un cert contingut en vitamina B, vitamina C i carotenoides que són les substàncies que li donen el color groc. És de la família de les Gramínies. El seu nom científic és Zea mays. És una planta anual. Hi ha infinitat de varietats de grans, de diferents grandària i color (morat, blanc o groc). És una planta típica de l´estiu. Agraeix les elevades temperatures i la llum sempre que no li falti aigua.

L’api era conegut d’antic però el seu cultiu no es va practicar fins el S.XVI a Itàlia . És molt ric en substàncies i olis essencials que li donen un aroma molt característic . Es pot consumir fresc o com a condiment. Pertany a la família de les umbel·líferes. El nom científic és Apium graveolens. És una planta bianual. Durant el primer any desenvolupa una roseta de fulles carnoses que són les que s’aprofiten pel consum . Durant el segon any la planta floreix. Hi ha dos grups de varietats. Les varietats verdes creixen molt, són més rústiques i se solen lligar per blanquejar les fulles. L’altre grup de varietats són les varietats daurades que no cal lligar-les ja que blanquegen soles. Es cultiva a la primavera. També aguanta bé les baixes temperatures i es pot cultivar a la tardor. Es sol començar amb planter ja que la germinació és lenta.

L’all es cultiva des de molt antic. Els antics egipcis i grecs ja l’utilitzaven com a planta medicinal. L’all és l’hortalissa amb més propietats medicinals doncs conté gran quantitat de compostos químics amb efectes beneficiosos per la salut. L’ús principal del l’all és com a condiment en qualsevol tipus de plat o salsa.

El seu nom científic és Allium sativum produeix un bulb a partir de les reserves acumulades a la base de les fulles. El bulb de l’all es diferencia perquè es desfà en unes unitats anomenades dents. Per formar el bulb necessita temperatures suaus i una duració del dia llarg. Hi ha dos grups de varietats: els alls blancs i els alls rosats. La plantació es fa a partir de les dents d’all. S’adapta molt bé a diferents climes i tolera l’hivern. Se sol cultivar de manera que la formació del bulb coincideixi amb la primavera. Si deixem assecar bé els alls es poden conservar durant molts mesos.

Ve d’Àsia i la porten els àrabs a Europa sobre l’any 1.300. És rica en fibra, vitamines, minerals i molt baixa en calories. Es consumeix cuita, fregida o a la brasa. Existeixen moltes varietats. Es solen diferenciar per la forma del fruit i pel color. És l’hortalissa a la que li agrada més el sol i la calor. Es cultiva a l’estiu, a partir del maig. Se sol fer a partir de planter. D’una sola planta se’n pot collir 10kg. durant tot l’estiu.