Primer cap de setmana a Sant Mary

Els bessons Dandridge ja són a Sant Mary. Els dies passen i per fi ja és cap de setmana.

Els bessons avorrits decideixen buscar alguna cosa per divertir-se en tota aquella hora. Decideixen anar a la biblioteca a buscar un llibre per llegir. Arriben a la biblioteca i es troben amb uns dels germans religiosos. Els bessons, per poder aprofitar aquella hora, decideixen entra-hi en un busca a la recerca d’informació sobre els gossos que no els deixen dormir. Per poder entrar a la biblioteca li diuen al germà que han de buscar informació sobre un treball. El germà els deixa entrar en busca per buscar aquella informació. Els bessons per fi la troben, surten al jardí i es posen a llegir els llibre sobre aquests gossos. Els germans troben aquell llibre i es posen a llegir-lo. Troben la informació que volien. Eren gossos amb gana de sang, amb gana de carn humana i de tot el que estigués davant de ells per poder ser devorat.

Entre 10 i 11 anys

L’oficial de la Gestapo estava clavat al llit de ferro. En Federic anava amb un uniforme nazi.
Ell tenia 10 anys i mig anava a cumplir els 11 anys. Els 11 anys els cumplia al Septembre.
A ell li agradava la Helen. Era nova a l’escola i venia de Hirtshals, al nord de Dinamarca. Era alta, amb uns cabells castanys sedosos i amb uns ulls també castanys. Mai somreia, aixó el tenia impacient.
Ell era alt per l‘ edat que tenia però com jugava a futbol això li donava una bona forma física a les cames.
El Frederic li va ensenyar molts exercicis i li va dir q si volia podia anar un cop a la setmana a casa seva , a fer exercicis.

Saps què és una llengua bífida ?

El primer capitól ens explica com la Lui, la jove protagonista japonesa , s’interesa pels pírcing’s i els tatuatges després d’haver conéixer a l’Ama, un jove japonés amb una llengua bífida i un tatuatge d’un drac a la esquena.

La Lui es queda totalmente enamorada d’ell i comenza el seu procediment per tindre una llengua bífida. Al primer capitol ja es fa el seu pírcing de la llengua.

Els nacis estan desesperats

Els nacis estaven desesperants, no savien que fer.
Estaven en las celdas , memorisaven poesias ,per escriurels , avien alguns que no les surtien paraules. Tambe recoradaria tot el que li va pasar per si sobre viu,aixi lo podia escriure. I si mores , no volia estar ser trist els ultims dias.

Arribada a Sant Mary

Els bessons Dandridge arriben a Sant Mary, un internat per nois i noies orfes.
Els bessons són guiats per tot l’escola i conduïts a les eves cambres.
L’Esther Dandridge és portada a les cambres de les noies, on estan separades dels nois. L’Alfons és portat també a la seva cambra.
En arribar l’Alfons fa un nou amic, George Springfield, un amic que tindrá molta cura d’ell. L’Esther Dandridge també té una nova amiga, Caterina, la seva companya d’habitació.
L’Esther i l’Alfons són presentats a les germanes religioses i al senyor Dean.
Els germans ja són a Sant Mary i una nova vida comença per a ells en aquell mateix moment.

El K3 estrena LATITUD JÚNIOR amb un capítol sobre Palestina

 Latitud Júnior s’emet els divendres a les 21h pel K3 

latitud júnior

El programa mostra joves de diversos països que impulsen projectes de desenvolupament en alguns dels grans temes que preocupen la societat (la sida, el medi ambient, la pau i els drets de les dones), amb suport de la cooperació catalana i internacional. El programa mostra també les reflexions de joves de Catalunya sobre aquests problemes i sobre els esforços dels joves dels països subdesenvolupats per superar-los.

Els sis capítols de Latitud Júnior són:

1.- SOBREVIURE A PALESTINA – divendres 22 de febrer 

2.- MOÇAMBIC: STOP SIDA – 29 de febrer

3.- CONSTRUINT LA PAU A COLÒMBIA – 7 de març

4.- DONES AL MARROC: CAMÍ A LA IGUALTAT – 14 de març

5.- DEFENSORS DE LA NATURA A NICARAGUA – 21 de març

6.- INDÍGENES, GUARDIANS DE L’AMAZÒNIA D’EQUADOR – 28 de març

LATITUD JÚNIOR s’ha fet en col·laboració amb centres d’ensenyament secundari de Catalunya. És una producció de l’Àrea de Documentals, Educatius i Nous Formats de Televisió de Catalunya, amb el suport de l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament (ACCD).

  

Sobreviure a Palestina

Wael Alhelo té 24 anys i des que va néixer ha viscut sempre al camp de refugiats d’Askar, a la ciutat de Nablus (Cisjordània). En Wael ens mostra la vida quotidiana en una ciutat amb un atur del 60%.

 Alumnes de secundària de Sentmenat reflexionen sobre la realitat dels joves palestins a partir del video.

Una nova catalana rep el Llull

Najat El Hachmi ahir a la tarda a Andorra

“Sóc més escriptora que marroquina”, va declarar a l’AVUI fa tres anys Najat El Hachmi (Nador, Marroc, 1979). Ara ja pot fer aquesta afirmació amb la cara ben alta: amb l’obtenció ahir del premi Ramon Llull de novel·la, el que compta amb la dotació més generosa de les lletres catalanes -90.000 euros-, la Najat ha fet un pas de gegant per consolidar la seva carrera literària.

La novel·la guanyadora es titula L’últim patriarca i narra la història de Mimoun Driouch, un immigrant marroquí que ha passat de ser paleta a exercir de petit constructor en una capital comarcal catalana. Després d’haver-se’n distanciat una bona temporada, fa venir del Marroc la seva família. L’altra gran protagonista de l’obra és la filla d’aquest patriarca, que durant l’adolescència pateix de primera mà la doble moral del pare.

“És un intent d’entendre la figura d’un pare omnipotent, omnipresent, moltes vegades dèspota. El xoc generacional es produeix sempre, però en aquest cas es veu amplificat perquè els contextos del pare i de la filla són molt diferents”, explicava ahir Najat El Hachmi a Andorra. El Principat ha acollit per segon any consecutiu el lliurament del Ramon Llull, que concedeixen l’editorial Planeta i el govern andorrà.

Repassant la biografia de l’autora, que va arribar a Vic als vuit anys, resulten evidents els paral·lelismes entre la seva vida i l’obra guardonada. “Inevitablement, quan un escriu agafa allò que més li interessa del que ha viscut -admet-. El límit entre realitat i ficció és difícil de trobar. La literatura em permet fer coincidir els diferents mons que m’han acompanyat des de sempre i que pertanyen a realitats molt allunyades. Escrivint puc reconciliar mons irreconciliables”, diu l’autora.

Un somni aconseguit

Najat El Hachmi no se sent símbol de res, i no vol que li pengin etiquetes derivades del seu origen: “De petita deia que de gran volia ser escriptora, no pas marroquina”. Sempre havia aspirat a ser “una escriptora famosa, de les que surten per la tele firmant llibres per Sant Jordi”.

Un somni que veurà complert aquest 2008.

Notícia escrita per Eva Piquer. Publicada al diari AVUI, pàgina 35. Divendres, 1 de febrer del 2008