METGES, MALALTIES I DESIL·LUSSIÓ

Aquets mesos no seran gaire bons per a en Peter.

Comencen a apareixer les males olors que el cos produeix en l’adolescència, i que el nostre jove hipocondríac no suporta, i es comença a preocupar encara més per mantenir-se net, per atreure l’atenció de la Cilla.

Un dia en anar a la piscina quasi s’ofega, perquè no és que sigui un expert nedant…

En els següents dies va al dentista, que li havien canviat per un altre de la seguretat social, que apart de ser més amable, li va donar un folletó perquè se’l mirés mentre esperava que acabes amb la Susie. Al folletó posava molta informació sobre quines coses son bones per a les dents, i quines no, i com fer per poder-les conservar en bon estat. Però malgrat la amabilitat i la bona informació que li dóna el seu nou dentista, a en Peter segueix sense agradar-li anar al dentista.

Com si no hi hagués bastant amb anar al dentista, en Peter se n’adona que la Cilla surt amb un “amic” seu, en Randy Jo, i això li destrossa el cor, i encara més quan el dia del seu aniversari ella se’n va amb ell.

Quan sembla que ja hagi anat acceptant AIXÒ de la Cilla amb en Randy, en una visita a l’oculista s’adona que té miopia (que veu borrós de lluny), i li han de posar ulleres. A ell no li agrada la idea de posar-se ulleres perquè pensa que tothom és burlarà d’ell. Però és sorprén quan la Cilla li diu que li queden bé.

Per fí una notícia mitjanament bona, encara que ell pensa que la Cilla li ho ha dit per pena.

Els nostres primers problemes

Era el dia 1 d’abril. La Laila tenia nou anys, i un dia a l’escola una nena petita de raça gitana va dir que la seva mare no la deixava acostar-se a les mores. La Laila li va dir al seu pare, i ell es va emprenyar. Al dia següent la nena va tornar a acostar-se-li, però acompanyada dels seus germans. Li volien pegar. Per sort era mol ràpida i va córrer. Després d’aquest problema tot va anar bé, fins un dia a la nit quan tothom dormia. Els seus pares discutien en veu baixa. La Laila va sortir del llit i es va posar a escoltar rere la porta. Els pares van parlar sobre el problema de diners que tenien , i el pare no vol que els seus nens tornin al Marroc com diu la mare, perquè a Vic tenen una vida millor.

Una noticia inesperada

El primer capítol d’El noi del pijama de ratlles, ens parla sobre en Bruno, el seu protagonista, que en veure la seva habitació buida va corrents a demanar explicacions a la seva mare. Es pensava que havia fet alguna cosa malament i se l’emportaven cap a un altre lloc ell sol, la seva mare li va dir que no havia fet res malament i que tota la família se n’anaven a un altre lloc perquè al seu pare li havien donat un lloc de treball millor que el que tenia ara. En Bruno es nega a deixar aquella casa, als seus amics… Però la seva mare l’obliga a pujar a la seva habitació per acabar d’ajudar la criada a preparar les maletes.

SEGUEIXEN ELS CANVIS…

En Peter s’ha d’enfrontar, més que mai, als problemes de tots els adolescents: els canvis.Com a tot jove, li comencen a sortir grans a la cara i a l’esquena d’una manera exagerada, fins al punt que els seus companys de calsse es burlen d’ell.

Comença a preocupar-se pel seu aspecte personal, prova diferents cremes anti-acnè, es preocupa per la seva higiene, etc.

També parla d’una sère de malalties, i et donen informació en especial d’una: la febre del fenc. Explica moltes coses sobre aquesta malaltia, per exemple com SABER que la tens, com es desenvolupa i com curar-la.

Peter busca tota aquesta informació per mitjà d’artícles i, fins i tot truca a un programa de la ràdio, on feien un reportatge sobre aquesta malaltia; de fet, Sussie, la seva germana petita, té aquesta malaltia, per això està tant interessat.

Després parla sobre el tabac. El primer cop que el prova, com se sent, i la pressió que fan els companys i com et tracten si no fas el que fan ells.

Tots els adolescents, tard o d’hora, han de passar per tots aquets canvis; es fa molt difícil, sobretot si ets un jove maníac com en Peter.

La Guerra mai s’acaba

Escoltava els trucs a la cel·la. Pensa que la guerra s’acaba, pero mai s’acaba. És masa tard pel a ell. No sabia ni quina hora era, li semblava que era migdia. La guerra es pensava que era un joc SERIA MILLOR: ES PENSAVA QUE LA GUERRA ERA UN JOC, pero es va donar que no HO era, li semblava tot massa blanc o negre. Havia gent bona i gent dolenta, estava fet tot un emobolic, però ell trobava tot molt senzill. Eren bons contra dololents, era tot molt senzill. L’Sven anava a un refugi al seu pis.

La Hanne, tenia els fills al camp, a casa d’uns familiars. El seu marit era militar i l’havien arrestrat el 1943.
Havien perdut la impremta, no sabien ni que capítols havien publicat. L’Sven es passava la nit buscanT ideEs del que havia vist lultima nit, com si encara pogués imprimir el diari. Aquella nit van veure a Lena, a les deu de la nit.
l’Stefan i en Jesper tornaven a estar-se junts, havien estat un temps que no es veiEn, però van tornar a estar junts. Pensaven els dos junts.

VACANCES, MALALTIES I LA PRIMERA CITA

Com són les vacanses per A un hipocondríac com en Peter?

Marejos al vaixell, cremadures del Sol i SUPORTAR les cagarrines repentines de la Sussie que, com sempre, tRacta de fer-li la vida impossible; encara que tot semblava més acceptable amb la companyia del seu amic Mat, que va anar amb ell de vacances.

Durant les vacances, havia de fer un treball sobre el sexe, i sobre malalties de transmissió sexual. No li feia gaire gràcia, però el va fer, i va treure la millor nota de la classe.

Més endavant li demana a la Cilla, la noia de la que porta temps enamorat, que surtís amb ell per anar al cinema, però li diu que no. Quasi LI agafa una depressió…

Molestar a la Sussie, és l’activitat preferida de’n Peter, per això agafa el seu correu i el llegeix. El text era molt interessaNt perquè la sussie ESCRIVIA parlava a la revista SOBRE QUE es veia massa grassa, i la revista li dóna consells de com baixar de pes d’una manera sana, fins i tot li deixa una taula, com una mena d’estadístiques amb el pes i l’altura que hauria de tenir cada persona segons la seva edat. Una altra taula on posa l’energia en calories, un exemple de menjars que no engreixen i sóN sans al’hora, un text on has de triaR les respostes correctes i, una série de preguntes i d’exempleS que li passa a certa gent que decideixen escriure a la revista, i les contestacions que els Hi donen.

La Sussie en veure que havia obert el seu correu s’emprenya amb ell.

Una setmana més tard d’haver-li demanat PER soRtir a la Cilla, li torna a demanar d’anar al cinema, i ella li diu que si, i aquesta vegada quasi es mor de l’emoció.

ESBRINA com va anar la cita am la Cilla, i TAMBÉ quines aventures li esperen al nostre jove hipocondríac EN EL PROPER ARTICLE.

La Gestapo

Es sentia sorollo de botes i portes que es obren i es tanquen. Habia un guardia que l’apuntava amb la metralleta, mentre el sopava VOLS DIR… ES MENJAVA? el dinar. Li van donar un bol amb sopar i una mica de pa i se’l van llençar a dins la celda. La sopa era feta d’aigua. Ell era als pisos superiors de la Shellhuset, que era a la Gestapo. Era la preso mes segura, pels als presoners molt importants. Pero ell no era tant important per estar-si allà.
Es va quedar amb l’Sven i va escriure un diari clandestí.
Als 14 anys, no li agradava, pero gracies a la imprenta clandestina li va comenza a agradar. Al principi tota la gent es creia  la propaganda nazi, per que creian que els Alemanys guanyarian la guerra.
Els diaris clandestins van informar que els aliats van desenvarcar a Itàlia, volian lluitar contra el Alemanys .
Casi tots els que treballaven al diari clandesti , eren periodistes de debó. L’Sven era un profesional de cap a peus, era dos anys mes gran que ell.

El tresor de Jhon Dean

Després que Dean els hagués donat tot el que ell volia, va conduir els bessons a la sala on guardava el seu tresor. Dean els va fer passar per la sala on guardava els gossos, fins arribar allà on volia. Dean va fer que ells passessin al devant per assegurar-se que no s’havien escapat. En arribar, Dean va tancar els bessons en aquella sala i se’n va anar corrents. Dean va ordenar que obrissin les portes dels gossos. Esther i Alfons en escoltar allò es va espantar tant que no sabien si moririen allá. De sobte Alfons es va trobar malament i Esther sense saver res es va amoinar tant que no savia el que pasava amb el seu germà. Alfons s’estirava al terra de dolor i Esther li va donar la volta cap a ella i va veure que el seu rostre era con el dels gossons que ella havia vist abans. Esther es va possar a pensar que segur que era pel pastís que els va donar Dean, del qual ella no va menjar ni un tros. Esther estava molt nerviosa i no savia que fer. Els gossos en olorar aquella carn van sortir corrent darrere de ella a veure si menjaven alguna cosa. Però en veure-la es van aturar i no li van fer res. Ella estava confosa en veure els gossos aturats sense fer-li cap mal. Esther estava encara més amoïnada pel seu germà, i de sobte es va possar a penser que podia fer. Esther se’n va recordar que al despatx de Dean hi havien uns antibiòtics que possiblement eren la cura pel seu germà. Va anar provant amb tots els gossos però cada vegada s’anaven morint. Esther va pensar que allò no funcionava, va anar provant i provant però no arribava a cap solució i ho va deixar. Esther, esgotada, es va quedar dormida al terra. De sobte va veure una imatge molt negra que s’acostava. Esther es va parar per veure millor qui era. Era Dean que venia a veure si ja s’havien menjat els pastissos. Esther en veure això va ordenar als gossos que ataquessin a Dean, aquests van obeïr i se’l van menjar ràpidament sense deixar-ne res.

Expulsió i recerca de George Springfield.

Com era una tradició a Sant Mary els alumnes d’aquell internat gasteven bromes molts pesades als nous alumnes. La víctima d’aquell accident va ser Alfons Dandridge, el germà bessó de l’ Esther. Esther al ser la germana bessona sentía que alguna cosa li pasava a l’Alfons. Aquesta es va aixecar ràpidament i va anar a unes de les germanes religioses a veure si la deixaven sortir, però en aquell moment va arribar un vigilant i va avisar que alguna cosa li passava a l’Alfons. Tots van sortir corrents cap a la habitació de l’Alfons. Va arribar i van trobar que George aguantava a l¡Alfons pels peus per fora de la finestra. Daen, en veure això, va ordenar l’expulsió inmediata de George. A la matinada George ja havia estat expulsat de Sant Mary. Els bessons Dandridge s’enteren d’això i es queden impresionats d’aquest esdeveniments. Passen els dies i els germans decideixen en l’època de Nadal, surtir de l’internat en busca de George. Per fi arriben al poble on vuiria en George, però en arribar allà no el troben. Esther i Alfons, decideixen anar a preguntar per el seu amic. La gent no sap dir res de res ja que no l’havien vist . Els bessons, amoïnats van on vivia George. D’aquesta casa surt la dona de fer feines i contesta totes les preguntes que li fan els germans.