Ara s’explica que estan en guerra i no acaben mai. Quan es pensen que ja tot está acabat, comença una altra guerra per lluitar i es passen així molts anys. Al Jesper li agradava la Janicke i també pensava en la Lisa i l’Stefan, també en la seva familia. Durant un temps va esborrar de la memória al seu pare i la seva mare.

La Gestapo li va donar unes cartilles de racionament com a pagament i una pistola amb munició, i després l’havia deixat al mig del carrer. Però algú li agafa la pistola i li dóna una empenta molt forta. Durant el forcejament rep un tret. Va arrencar a córrer i tots els alemanys van venir de seguida, la majoria eren dones. Quan va arribar a casa va trucar a la seva amiga Karen per preguntar-li que havia passat però no hi havia telefonistes, devien estar fent vaga.
La vaga era tot un éxit, no hi havia ni transport ni teléfon, els treballadors no van anar a treballar.
Al doctor Best li van tallar l’aigua i la llum.
La Janike i l’Stefan es van oferir PER anar a buscar aigua al dipòsit. Però Hi havia mitja hora fins al dipósit. Quan van tornar la Janike va alucinar del que passava pel camí Va deixar la galleda, va esquitxar el terra immaculat del rebedor i va dir: “és increïble”.
Estaven preparant una gran foguerra al carrer per impedir que passessin  les patrulles alemanyes. Van encedre la foquera que feia una flama molt gran. Quan va arribar el camió del bombers van haver d’apagar el foc i després els bombers es van marxar. Peróal cap d’una estona va haver-hi foc de nou. Al moment van venir les tropes alemanyes i es van posar a disparar pels carrers. Una dona jove va caure ferida. Pel carrer hi havia unes 30 o 40 persones grans, peró solament va haver una ferida.
Els soldats i els bombers van marxar i la gent del poble van botar de nou foc a la foguera.

Escoltava els trucs a la cel·la. Pensa que la guerra s’acaba, pero mai s’acaba. És masa tard pel a ell. No sabia ni quina hora era, li semblava que era migdia. La guerra es pensava que era un joc SERIA MILLOR: ES PENSAVA QUE LA GUERRA ERA UN JOC, pero es va donar que no HO era, li semblava tot massa blanc o negre. Havia gent bona i gent dolenta, estava fet tot un emobolic, però ell trobava tot molt senzill. Eren bons contra dololents, era tot molt senzill. L’Sven anava a un refugi al seu pis.

La Hanne, tenia els fills al camp, a casa d’uns familiars. El seu marit era militar i l’havien arrestrat el 1943.
Havien perdut la impremta, no sabien ni que capítols havien publicat. L’Sven es passava la nit buscanT ideEs del que havia vist lultima nit, com si encara pogués imprimir el diari. Aquella nit van veure a Lena, a les deu de la nit.
l’Stefan i en Jesper tornaven a estar-se junts, havien estat un temps que no es veiEn, però van tornar a estar junts. Pensaven els dos junts.

Es sentia sorollo de botes i portes que es obren i es tanquen. Habia un guardia que l’apuntava amb la metralleta, mentre el sopava VOLS DIR… ES MENJAVA? el dinar. Li van donar un bol amb sopar i una mica de pa i se’l van llençar a dins la celda. La sopa era feta d’aigua. Ell era als pisos superiors de la Shellhuset, que era a la Gestapo. Era la preso mes segura, pels als presoners molt importants. Pero ell no era tant important per estar-si allà.
Es va quedar amb l’Sven i va escriure un diari clandestí.
Als 14 anys, no li agradava, pero gracies a la imprenta clandestina li va comenza a agradar. Al principi tota la gent es creia  la propaganda nazi, per que creian que els Alemanys guanyarian la guerra.
Els diaris clandestins van informar que els aliats van desenvarcar a Itàlia, volian lluitar contra el Alemanys .
Casi tots els que treballaven al diari clandesti , eren periodistes de debó. L’Sven era un profesional de cap a peus, era dos anys mes gran que ell.

L’oficial de la Gestapo estava clavat al llit de ferro. En Federic anava amb un uniforme nazi.
Ell tenia 10 anys i mig anava a cumplir els 11 anys. Els 11 anys els cumplia al Septembre.
A ell li agradava la Helen. Era nova a l’escola i venia de Hirtshals, al nord de Dinamarca. Era alta, amb uns cabells castanys sedosos i amb uns ulls també castanys. Mai somreia, aixó el tenia impacient.
Ell era alt per l‘ edat que tenia però com jugava a futbol això li donava una bona forma física a les cames.
El Frederic li va ensenyar molts exercicis i li va dir q si volia podia anar un cop a la setmana a casa seva , a fer exercicis.

Els nacis estaven desesperants, no savien que fer.
Estaven en las celdas , memorisaven poesias ,per escriurels , avien alguns que no les surtien paraules. Tambe recoradaria tot el que li va pasar per si sobre viu,aixi lo podia escriure. I si mores , no volia estar ser trist els ultims dias.