Abans de la vinguda de l’últim profeta, molt poques persones d’Aràbia eren monoteistes, apart d’algunes comunitats de cristians i jueus. La majoria d’àrabs adoraven a diferents ídols. A la biografia del Profeta (PB) hi podem llegir:
“En un extenso círculo alrededor de la Kaabah, a cierta distancia de ella, había 360 ídolos y, además, casi todas las casas de la Meca tenían su dios, un ídolo grande o pequeño que era el centro del hogar. Cuando un hombre marchaba de casa, especialmente si salía de viaje, lo último que hacía antes de partir era ir ante el ídolo y pasarle la mano para obtener bendiciones de él, y eso mismo era lo primero que hacía al regreso. Y la Meca no era excepción en cuanto a estas cosas, porque estas prácticas imperaban en toda Arabia”.
M. Lings, Muhammad (capítulo 6)
Abd al-Muttalib (l’avi del Profeta) sempre havia resat a Allah, a qui considerava la gran realitat. Però el seu càrreg d’amfitrió de la Kaaba feia que estés obligat a acollir els ídols que els peregrins portaven i que representaven diverses divinitats. Inclús ell mateix havia estat educat per adorar una de les tres divinitats que estaven a fora de la Meca i que alguns àrabs anomenaven “les 3 filles de Déu”.
Amb la vinguda del profeta Muhammad (PB), l’últim dels enviats de Déu, enviat 600 anys després del profeta ‘Isa (Jesús) (P), es va acabar la idolatria a Àrabia. La idea de la Unitat divina ensenyava que els ídols eren construccions dels humans i que no tenien cap poder, ja que tot el poder era del Déu Únic, Allah.