Jean Jaurès (1859-1914), capdavanter socialista francès i ateu declarat, exposava en una preciosa carta al seu fill la importància del coneixement del fet religiós per a la seva formació humana: “Benvolgut fill, em demanes un justificant que t’eximeixi de cursar la religió… Aquest justificant, benvolgut fill, no l’envio ni l’enviaré mai… Tinc convicció decidida que la teva educació i la teva instrucció siguin completes, i no ho serien sense un estudi seriós de la religió… perquè la religió està íntimament unida a totes les manifestacions de la intel·ligència humana; és la base de la civilització… No cal ser un geni per comprendre que només són veritablement lliures de no ser cristians aquells que tenen facultat per ser-ho, doncs, en cas contrari, la ignorància els obliga a la irreligió.”
També Régis Debray, ministre socialista francès i militant històric de moltes de les causes de l’es-querra antiglobalització, proposa la reintroducció en l’ensenyament públic “del fet religiós”, estimant que la religió i la seva projecció en la història, la geografia i la cultura són una part decisiva de la vida humana. Régis Debray resumeix d’aquesta manera les conclusions del seu informe dirigit al ministre d’Educació: “No és possible entendre la gran pintura renaixentista si no es coneix la història de Josep, Maria, i el seu fill, Jesús. Algú que visiti un gran museu, no sabrà què està contemplant davant d’un sant Sebastià: es tracta d’un cowboy crivellat de fletxes índies? Per comprendre un Magnificat de Bach, o un Te Deum de Charpentier, cal saber què és i de què tracta…” Debray continua: “L’estudi del fet religiós no és més que la prolongació dels ensenyaments fonamentals. Un mitjà, com un altre, de conèixer-nos millor. No es pot accedir al terreny de l’actualitat més dramàtica, la geografia i els conflictes contemporanis, sense el coneixement de l’expansió i el lloc de les religions en l’espai i la geografia política.”
He aportat el testimoni de dos personatges gens sospitosos d’apologisme religiós i molt menys cristià. I ho he fet perquè som molts els que creiem, fermament, que la formació religiosa i moral, integrada en el currículum escolar, col·labora a la finalitat educativa de formar persones responsables, conscients, crítiques i lliures; aporta als alumnes elements per fonamentar la seva pròpia cosmovisió i el seu sistema de creences i valors, dintre del respecte a la seva llibertat i autonomia personal; els capacita per al respecte i diàleg amb altres creences presents en la nostra societat pluralista; possibilita un equilibri entre el desenvolupament espiritual, psicològic i cultural de l’alumne, en el seu propi context històric i ambiental, i ajuda a comprendre el patrimoni cultural i artístic d’An-dorra. Com entendre la història d’Andorra i les seves arrels sense el fet religiós? Algú considera que aquests objectius desglossats són irrellevants i insignificants?
L’oferta i la presència normal de l’ERE –Ensenyament Religiós Escolar– a l’escola, no hauria de ser una qüestió ideològica, sinó un dret fonamental dels pares, amb vista a l’educació integral de llurs fills, ja que els valors espirituals formen part essencial del desenvolupament de la persona, com recull l’article 20-3 de la Constitució del Principat d’Andorra: “Els pares tenen el dret a escollir el tipus d’educació que hagin de rebre els seus fills. Igualment, tenen dret a una educació moral o religiosa per a llurs fills d’acord amb les conviccions pròpies.” No podem obviar aquesta part de l’esser humà. L’ERE és bàsic per a la comprensió de la nostra cultura, la nostra història i la nostra societat… més enllà de les creences religioses de cada persona.
Algunes crítiques interessades a l’assignatura de religió han estat formulades dient que l’escola no és el lloc de la catequesi, i que la religió no pot ser una disciplina acadèmica. D’acord que classe de religió i catequesi no s’han d’identificar i que l’àmbit propi de la catequesi com a vivència de la fe és la comunitat parroquial i la família. Però la classe de religió té una finalitat específicament cultural i, essent com és una exposició científica i raonada del fenomen religiós en general i del cristianisme en particular, té el seu lloc adient en l’àmbit escolar com una assignatura que sense penalitzacions puguin escollir lliurement els pares i els alumnes.
Diumenge 28 de setembre, vaig llegir en gran titular a la portada del Diari d’Andorra: De 867 alumnes a secundària andorrana només 8 fan religió. Agraeixo l’article perquè presenta una realitat que revela moltes qüestions. D’altra banda, si creiem que és important una formació integral dels nostres alumnes… quina pena que només 8 facin religió! O bé ja ens està bé? No hauria de ser un motiu de reflexió? Potser el nostre sistema educatiu té llacunes importants? Si bastants trien la confirmació, i l’adolescència és temps oportú de preguntar i d’obtenir respostes raonades, com és que després no trien la classe de religió a secundària andorrana? Des de l’inici de l’Escola andorrana, s’ha ofert sempre, en tots els nivells educatius, i s’ha prestigiat per part de tots i en tots els centres l’ERE amb igualtat de condicions? S’ha contractat bé el professorat i ofert en bon horari? S’ha facilitat prou en els anys passats l’exercici de la llibertat de triar, dels pares i dels alumnes? Són interrogants per a la reflexió.
A Europa hi ha, realment, un bon nombre de sistemes escolars. Cada sistema s’ha anat construint a partir d’un acord tangible que ha donat resposta a inquietuds socials, culturals, econòmiques, etcètera. La presència de l’ensenyament religiós a l’escola és reconegut i facilitat en tots els sistemes educatius europeus. L’excepció, la rara avis, és el sistema francès. Hom té la impressió que en el naixement de l’Escola andorrana es va mirar unilateralment cap a aquest model. Tenia la seva lògica però també cal mirar amb nova amplitud la realitat actual del món educatiu.
En aquest moment, el copríncep Sarkozy planteja la importància de la formació religiosa, i ens proposa, a més, una “laïcitat positiva”, que segons ell és una “invitació al diàleg, a la tolerància i al respecte”. Aquesta idea ha estat rebuda positivament, tant des d’ambients religiosos (de diverses religions) com en entorns més aviat indiferents o no creients. El president francès afirma que les religions, en particular la religió cristiana, són “patrimonis vius de reflexió i pensament”, de manera que seria “una bogeria privar-nos-en”.
És cert que l’ERE és ofert des de la llibertat, i que tothom hi té accés sense traves, però, no ens convida la nostra realitat actual, amb pocs ideals referents dels joves, a valorar la religió a l’escola com una oportunitat? No és el moment de donar a conèixer els grans valors i interpretacions de la vida humana? D’estimar les pròpies arrels culturals? No és un moment òptim per educar els infants i adolescents en els valors del diàleg intercultural i intereligiós? Ho pensen prou els pares i els professors o caiem en els tòpics educatius sense gens d’autocrítica?
És l’hora de parlar-ne sense embuts i sense trampes. No imitem el que sigui depassat. Mirem endavant pel que fa al fet religiós. Busquem el millor per al nostre país: un sistema educatiu que esperoni els alumnes a obrir les portes a un coneixement intel·lectual i cultural bàsic, que afavoreixi les demandes més grans de les famílies en aquest inici del segle XXI amb rigor acadèmic, sentit crític i sempre oberts al diàleg, perquè sense diàleg no hi ha educació.
Mossèn Pepe Chisvert i Villena
Article publicat al Diari d’Andorra. 22-10-2008