A la presentació de la tercera edició del RELACIONA’T I CREIX vam comptar amb l’ experiència de l’ Ana Nuñez, alumna de la nostra escola i participant del primer Relaciona’t. Va compartir amb tots i totes una carta on expressava allò que li havia fet sentir el projecte. Us fem arribar la transcripció d’ allò que va dir l’ Ana el passat 21 d’ octubre.
Relaciona’t i creix
Al començament de sisè, em portava molt malament. Sempre fora de classe, amb bronques dels professors i mentides als meus pares de que tota anava perfecte.
Jo sabia que no era jo mateixa, era una altre persona que només pensava en ella i que li agradava molestar als altres.
Un dia vaig arribar a l’ escola tard, el recordaré per sempre. L’ altre grup de sisè estava a la meva classe amb les dues tutores i el pitjor, el professor d’ educació física i anglès que em tenia “mania”.
L’ única cosa que em va cridar l’ atenció va ser una foto que havíem posat a la pissarra, s’ hi veien els nens del PI amb un somriure d’ orella a orella. Els professors ens van presentar un nou projecte, que consistia en compartir una estona amb els nens del PI, cada dimecres. Aquell dia va ser la primera vegada que vaig desitjar que fos dimecres per començar el nou projecte que ens havien proposat.
Va ser una experiència que em va fer veure qui era jo, l’ Ana, la que li agradava ajudar i que s’ implica massa.
Encara recordo un dimarts a la nit que no podia dormir. El dia següent estava molt nerviosa per començar una nova aventura. Esperant a la classe fins que arribés el Carles i digués, MARXEM!
Arribà l’ hora de marxar i pujar pel bosc. Els paisatges, el soroll dels ocells…
Era l’ hora d’ obrir la porta i descobrir-te a tu mateix. TOT ÉS POSSIBLE.
Llavors obrim la porta i ohhhhh! Quins nens tan fantàstics i divertits. Ja ho expressen tot amb una mirada. Va! Anem a jugar al joc de les bitlles o al joc de les cadires, però…
Com ho faran? Porten cadires de rodes!
Tot té solució, es pot fer igual, adaptant-nos a les seves possibilitats. Tothom té dificultats, no ets diferent als altres. Tothom té dificultats a la vida i cal superar-les.
Els nens del Pi et fan sentir especial, únic. El cor està dins d’ una caixa i ells són la clau màgica que et fa obrir-lo. Com he dit abans, descobreixes coses noves, coses teves que no coneixies. Aquell comportament que tenies i que ara ha canviat.
T’ envien somriures i només els has d’ agafar fort. No ens van dir que la vida fos fàcil sinó que valdria la pena aprofitar-la.
Des del primer dimecres, em va canviar la vida i la forma de veure les coses. Abans no m’ agradava a el meu cos, les meves dificultats, els meus defectes. Només pensava en les coses desagradables que tenia i això feia que no pogués gaudir de tot el que passava al meu voltant.
Després, vaig veure que ells somreien tot i els seus cossos, les seves dificultats i els seus defectes. Ells et fan veure la vida de diferent manera: bonica, alegre, positiva i que s’ ha de ser valent. T’ has de mostrar tal i com ets i, sobretot, has de fer el que et fa feliç tantes vegades com calgui i aprofitar-ho al màxim. Els defectes són el menys important, l’ important és com un és en el fons.
Em vaig adonar que estava totalment equivocada i, que aquell professor d’ educació física i anglès, no em tenia mania sinó que era més exigent amb mi perquè volia el millor per a mi i ara li agraeixo que fos així.
Aquests nens t’ ensenyen a valorar-te, a estimar-te i acceptar-te tal i com ets. No hi ha gent especial, cada un som únics amb les nostres coses bones i coses dolentes i un s’ ha d’ acceptar. Em vaig adonar que no hi ha ningú perfecte, que ens hem d’ ajudar entre nosaltres per aprendre dels altres.
Ells van donar-li totalment un gir a la meva vida. Amb un gest, amb un somriure, amb una abraçada. Ells són un dels motius pel quals cada dia somric.
Carlos, Laia, Pepe, Mónica, Andrea i Nerea. M’ heu fet sentir especial, única i ara se que hi ha gent que vol ser feliç i fer feliços als altres. Cadascun de vosaltres té coses tan maques que han fet que us estimi molt.
MOLTES GRÀCIES
ANA NUÑEZ JAIME