Processos de canvi

Cuinant un pollastre rostit amb l’objectiu de fer un centenar de croquetes que em permetin tenir solucionats alguns sopars, he pensat en la trasformació d’aquell producte, des de que és un ésser viu, al corral, fins que jo el compro apedaçat a la carnisseria, l’estovo a la cassola, l’esmicolo i el compacto fins a fer cilidres de mida adeqüada perquè siguin prou apetitosos per als meus comensals. És evident que aquell pollastre inicial ha patit un munt de canvis, i aquesta és la qüestió.
Des d’un punt de vista naturalista, és evident que els canvis presents en els organismes produïts per mutacions atzaroses, (canvis en l’ADN), han estat el motor de l’evolució de les espècies, així ho va manifestar Darwin en la seva teoria. Aquests canvis no tenen sempre el mateix efecte, l’ambient, el medi que envolta a aquells éssers vius també juga un paper important. Un canvi pot ser positiu o avantatjós en un determinat ambient i negatiu o perjudicial en un altre, per tant això del canvi ja no és tan senzill.
Quan un equip de professionals, en definitiva un grup de persones que treballen de forma conjunta, es plantejen algun canvi per tal de millorar la seva tasca professional, sota el meu parer cal tenir en compte diferents factors. D’una banda quin és l’objectiu del canvi, saber cap a on es vol anar i tenir presents les raons que promouen aquest canvi. D’altra banda, el grup, les persones, l’equip humà, no podem entrendre canvi com una cosa aillada, d’un subjecte o de uns quants, en un aspecte concret, finit i ben determinat, sovint els canvis comporten de nous i per tant cal tenir prou flexibilitat per anar encaixant possibles variacions a la proposta inicial, aixó si, sense deixar de perdre de vista aquell objectiu plantejat inicialment.
No puc dir d’aquests dos aspectes quin és més complex, ara bé potser sobre el segon aspecte el formador te alguna cosa a dir o a fer. Acompanyar i facilitar aquests processos de canvi implica crear comunitat, que aquell grup de persones, professionals que treballen junts/es no siguin únicament un grup sinó una comunitat on tothom ha de sentir-se part d’aquell projecte, part important però no imprescindible. El paper del formador, en aquest cas, hauria de tenir algunes de les característiques d’un bon científic, cal ser observador, i curós, recollir de forma objectiva les opinions i aportacions d’aquell grup de gent, ha de saber mirar convenientment, de vegades caldrà fer-ho de més lluny i d’altres de més aprop però totes les formes de veure aportaran informació vital al grup per construir i crèixer. Suposo que a poc a poc els elements afloren i de sobte es produeix un moment màgic d’encaix, un punt d’inflexió que marcarà l’inici del nou camí.