Joaquim Prats. (Publicat a Escola 7 juny 2012)
Fa quatre anys, més de dos-cents professors d’història i investigadors de la seva didàctica van elaborar un manifest en defensa de la història com a peça fonamental en l’educació de nens i joves. Pretenien sortir al pas de l’onada conservadora, recolzada per alguns ingenus postmodernistes de l’àmbit educatiu, de retirar la història dels currículums escolars. Ha estat així en els darrers anys i continua sent, com és el cas dels projectes del govern tory encapçalat per David Cameron o del feliçment defenestrat Silvio Berlusconi. En els plans d’estudi d’educació secundària obligatòria (ESO) se la va intentar diluir, amb poc èxit, en unes inconsistents Ciències Socials, però en l’educació primària ja ha perdut tota la seva identitat com a matèria educativa a difuminar-se en una àrea anomenada Coneixement del medi.
Les causes d’aquesta tendència són variades: una d’elles és el declivi general de les humanitats en tots els nivells de l’ensenyament, afavorida per les organitzacions econòmiques internacionals i pels governants que busquen resultats més lligats a les anomenades competències i a la utilitat pràctica dels aprenentatges. Una altra, més interna a l’educació, és el traslladar a l’escola les insatisfaccions i els problemes que la societat no sap solucionar. La ingenuïtat pedagògica de pensar, de tractar aquests temes en els nivells escolars els estigmatitza i els neutralitza per al futur ha fet que, el que és fruit de la imprecisió i del no consens en les diferents ciències socials siguin nuclis d’aprenentatge curricular. Aquesta orientació riba a disciplines com la Història que serveixen d’inútil condiment per salpebrar els temes d’actualitat. Alguns ho justifiquen dient que els problemes actuals són més motivadors per a nens i joves. Tot el contrari del que ens demostra la investigació en didàctica de la història.
Davant d’aquestes tendències, és possible afirmar que la Història, en la seva màxima integritat epistemològica, té un alt poder formatiu. No ensenya quines són les causes dels problemes actuals, però mostra el funcionament de la societat en el passat i és un immillorable laboratori d’anàlisi social. A principis del segle XXI, la història és una disciplina multidimensional, la ciència que analitza millor la complexitat social. El seu valor formatiu rau en les seves possibilitats en el procés d’ensenyament-aprenentatge, ja que ajuda a entendre millor el present, contribueix a desenvolupar les facultats intel·lectuals, enriqueix altres
temes del currículum i estimula les aficions cap a gaudir de la cultura i el patrimoni . Tot això potenciant al màxim la sensibilitat cap als temes socials i formant a persones amb criteri per participar, de manera exemplar, en una societat democràtica.
La visió que ha de traslladar als escolars és que la Història no és una veritat acabada o una sèrie de dades que han d’aprendre de memòria. És imprescindible que s’ensenyi incorporant tota la seva coherència metodològica interna, de manera que ofereixin les claus per apropar-se a la seva estructura com a coneixement científic del passat. Només és possible aquesta orientació si la Història és considerada, també a nivell escolar, com a disciplina científica. L’alumnat haurà de descobrir que el coneixement històric està sotmès al sentit crític i la racionalitat com qualsevol altra ciència; Pierre Vilar ens deia que ens ajudarà a pensar millor, “a pensar històricament”. En aquest sentit constitueix un mitjà vàlid per aprendre a realitzar anàlisis socials que integrin moltes de les dimensions epistemològiques procedents d’altres ciències, el que permet al mateix temps, estructurar-les amb rigor.
Com assenyala C.A. Trepat, cal seguir defensant la presència clara de la Història, tant en l’etapa primària, com en la secundària, ja que pressuposa un aprenentatge integrat de diverses disciplines. Edgar Morin la caracteritza de ciència multidimensional, que ha passat a ser poliscòpica, és a dir, de múltiples mirades. En efecte: el coneixement històric mobilitza i estructura progressivament la geografia, l’economia, la sociologia, la política, l’art i altres disciplines.
Però cal recordar que no és possible arribar a desenvolupar tot el poder educatiu i instructiu de la Història sense una clara potenciació de la innovació i la investigació en nous mètodes didàctics, camí imprescindible per apropar-la als estudiants de totes les edats. També cal actualitzar els seus continguts perquè els nous corrents de la investigació històrica s’incorporin progressivament als programes escolars, propiciant un debat historiogràfic i didàctic constant (sense interferències ocasionals de polítics i professionals de la tertúlia) per a una adequada elaboració dels continguts educatius . Defenso, per tot això, que la història sigui una matèria que ocupi un lloc important en el currículum educatiu, des de l’inici de l’educació primària fins la universitat.
Aquestes idees, contingudes en el manifest esmentat, són avui més necessàries que mai. En un temps en què el coneixement es dilueix davant la falsa contradicció: instrucció-educació, la història és cada vegada més necessària per a formar persones amb criteri i amb una visió fonamentada; formació molt necessària per viure en un món desbocat i ple d’incerteses.
Joaquim Prats
Cliqueu aquí si voleu descarregar-vos aquest mateix article en format pdf i en castellà.
Font: www.ximoprats.com